«Perdoná si al evocarte
se me pianta un lagrimón»
Melodía de arrabal. Batistella i Le Pera, 1932

En Wilson guaita per darrere l’escopidor de pedra del cap de cantó. Fa una estona que sent l’olor d’un moix i no pot ser molt enfora. Ara el veu! És a punt de córrer cap a ell quan, de cop...
-Wilson! Què què què pu-puuuutes fas? T’he dit que no te mo-moooguis de devora jo, alcavot!

En Biel Mas Florit, emblanquinador de professió, mai no se separa d’en Wilson. El canet l’acompanya per tot. Ara són a casa de l’amo en Sion i pugen tots dos una escala que duu cap als porxos. L’escala és ben forta, de ciment mallorquí i guix amb els esgraons desgastats de tant de pujar i baixar i una barana d’ullastre que se remena de per tot. Fa tres dies va rebre una telefonada de la neboda de l’amo en Sion. En Sion va morir amb noranta-set anys sense haver pres mai una Aspirina, va ser dit i fet i els seus únics hereus són uns nebots mig palmesanos que no estan interessats en res del que ha quedat a la casa. L’única cosa que els interessa és vendre la casa com més aviat millor. Això sí, estan ben informats! Els han dit que per vendre una casa on hi ha hagut un mort, abans s’ha d’emblanquinar de calç.

Ja som quasi als anys setanta però hi ha supersticions que encara perviuen. És per això que han telefonat a en Biel perquè hi vagi i doni una mà de blanc a tota la casa. Idò en Biel i en Wilson pugen l’escala de guix de ca l’amo en Sion (al cel sia) però encara no duen els estris per emblanquinar. Abans de començar la feina, vol pegar un cop d’ull a allò que hi pugui haver pels porxos. Ha demanat permís a la neboda per trescar una estona i a ella li ha semblat beníssim, tot sigui per llevar noses velles de la casa. Ha obert la porta que devia fer un grapat d’anys que ningú obria i, entre moltes altres coses velles, ha trobat una pipa que afegirà a la seva col·lecció i que per ventura fa bon fumar; un capell de txistera com el que es posaven per anar al Defensora antigament; un timbre de bicicleta i uns discos de pissarra. Un dels discos és de la casa Victrola i a una de les cares hi diu Madreselva - Carlos Gardel. Punyeta món, quina sort!

El seu nom era Biel Mas Florit però tothom el recorda com en Bielet Virgo. Encara avui, quan dius el seu nom a la barra del Bar Turismo, si hi ha qualcú que el recordi, «se le pianta un lagrimón» a la cara, com cantava Gardel. Com que no va tenir descendència directa, la biografia de mestre Bielet Virgo i el seu mite s’han anat construint a força del que conta la gent que el va conèixer. Diuen que li sobraven dos dits per ser nanet i que s’enganxava en parlar. Ca seva semblava un museu perquè sempre arreplegava xirmes i ho duia tot a la seva caseta del carrer de Sant Pere. Feia col·lecció de tot el que li queia a les mans. Tantes coses hi havia a l’entrada, que fins i tot va servir a Xesc Pastor Mariaina com a localització de la pel·lícula Es Moneiot de la companyia cinematogràfica sollerica Wilma. Segons el guió de la pel·lícula, necessitaven recrear una tenda d’antiguitats i tot d’una pensaren en can Biel. En Xesc conta que en arribar a la casa, en comptes d’afegir coses perquè semblàs un antiquari, n’hagueren de llevar d’enmig. En Bielet Virgo va participar a les pel·lícules de la Wilma a la manera d’un capità Haddock solleric, amollant improperis ja històrics com el que dóna títol a aquest article.

A banda de fumar amb una de les moltes pipes que tenia, una altra de les seves aficions era cantar i així va ser com el vaig conèixer. Resulta que en Mariaina, devers el 1980, va gravar un cassette amb les cançons que solia interpretar en Biel en haver sopat i fet dues herbes. Deu fer devers un any me’l va deixar per a fer-ne una còpia digital «perquè jo ja no tenc ni per escoltar cassetes» i així ho vaig fer. En Biel entonava bé! Això sí, s’acompanyava amb una guitarra desafinada sense saber posar ni un acord. Era una espècie de Gardel local, però en brut.

Uns dies abans d’escriure aquest article, em va tornar al cap en Bielet Virgo després d’una troballa que vaig fer a Internet: una gravació com mai no havia sentit del seu admirat Carlos Gardel. Si a un li agraden els tangos i vol escoltar Gardel, màxim exponent d’aquest estil musical, una de les barreres que troba és la mala qualitat de les gravacions que va fer. Heu de saber que l’artista argentí va gravar discos entre 1912 i 1935. Això vol dir que totes les gravacions són ben antigues i el so és ben ben brut. A més, cal dir que els intents de recuperar el so original per part de tècnics, sovint han fet més mal que bé a la qualitat sonora del material original. Emperò, un col·leccionista de Gardel fa uns mesos va fer una troballa impressionant: una matriu original de la cançó Melodía de arrabal. Aquesta matriu, digitalitzada avui dia, es pot escoltar a Youtube i és d’una qualitat sonora inimaginable fins fa poc. Senten respirar Gardel per primera vegada després de molts d’anys. Idò en trobar aquesta cançó circulant per les xarxes, vaig pensar en mestre Biel Virgo. Una de les creacions estrella del seu repertori era el ‘Tango Brut’, precisament una versió d’aquesta Melodía de Arrabal de Gardel. El tros que es pot reproduir en aquestes pàgines sense escandalitzar ningú, deia més o menys això:

«Barrio,
Café del Gato Negro
des carrer d’en Miró.
Allà viu na Trencalletres
i en es costat na Bernat.
I endemés, sa cubana
i na Victòria també.
Per a postre sa xicolatera,
que és molt tremenda
per fer mal paper...»

Entre la gent que m’ha parlat d’ell els darrers dies, ningú no sap qui era na Bernat ni na Trencalletres ni la cubana ni la xicolatera. No hi ha hagut mai cap cafè anomenat ‘El Gato Negro’ a Sóller i fins on sé no existeix el carrer d’en Miró. El que és ben segur és que en aquell cosset tan petit i rabassut, quasi de nanet d’en Bielet Virgo, hi havia tot un Univers. No ho creis? Polissons! Alcavots! Judius!