El millor pilot espanyol és Juan Fernández, perquè l’he vist guanyar curses en prototipus, sport i turismes, ral·lis, circuïts, pujades… I és per això que penso que és el millor. (Jacky Ickx, pilot de Fórmula I)

La carretera del Puig Major, construïda pels americans entre Sóller i Son Torrella, fou inaugurada pel ministre de Franco Jorge Vigón l’any 1.960. Ben pavimentada, ampla i peraltada, es convertia en la millor carretera de Mallorca. Només 3 anys després, el 63, s’hi celebrà la primera ‘Carrera en cuesta al Puig Major’, organitzada pel RACC i amb participació mixta de cotxes i motocicletes. Amb un recorregut inicial de vuit quilòmetres, des del Monument al tunel petit, les dues primeres edicions tengueren com a guanyadors absoluts a dos motoristes: Jacques Roca, amb una Derbi 50 cc., i Josep Maria Busquets, amb una Montesa Impala 250. D’ençà de 1965, el RACC decidí de restringir la prova únicament als automòbils. Aquell any, guanyà el suís Pierre de Siebenthal amb un Porsche 904, i a partir del següent s’inicià el regnat del català de Sabadell Joan Fernández.

El darrer divendres de setembre els rugits dels tubs d’escapament rompien la rutina de les classes quan els primers cotxes de carreres arribaven a Sóller des del Coll i passaven amb els seus cavalls encara amansits per la carretera de darrera es Convent. L’horabaixa, en sortir d’escola, ens aturàvem curiosos al garatge Pizà a comtemplar i admirar amb els nostres ulls infantils alguns d’aquells bòlids estacionats al taller del carrer Nou. Era l’aperitiu de l’esdeveniment que ens prometia el cap de setmana, potser un dels més extraordinaris de tot l’any a Sóller: la Pujada al Puig Major. En una època sense internet i amb televisió en blanc i negre de dues cadenes, la resta de dies de l’any només ens apropàvem a curses i cotxes de carreres els afortunats als qui els Reis ens havien portat un Scaléxtric. Jo en vaig tenir un Tyrell P34 sis rodes vermell, per cert.

Dissabte capvespre era costum apropar-se amb les bicis al Monument a gaudir del desplegament de màquines i mecànics i d’ensumar l’olor d’oli, carburant i rodes cremades. El dia dels ‘entrenus’.

El diumenge el novio de la meva cosina gran, que ja tenia cotxe,em passava a recollir i així ens apropàvem a la volta de Sa Teulera, al tram de Sa Capelleta, al creuer de Fornalutx o a la recta del Mirador. Enfilats damunt un marge, amb la senalla o motxilla ben proveïda d’entrepans i amb un llistat dels participants, cotxes i pilots, a les mans, l’espera es feia ansiosament una mica llarga, fins que apareixia el vehicle zero que obria la prova. I s’iniciava la cadència amb els turismes: seats sis-cents, vuits-cents cinquanta –quins monstres!- i mil quatre-cents trenta. Minis també en record. De renou tots en feien molt, com a moixos disfressats de lleons.

Controlàvem quins podien pujar millor segons les diferències que es treien amb els que els precedien i amb els perseguidors. Si tardava el nou en aparèixer, posàvem l’orella a l’aguait d’escoltar sirenes d’ambulància per si hi havia hagut un accident.
Baixava l’expectativa fins que augmentava la categoria del material de quatre rodes. I arribaven els porsches i similars. Ja era nivell. De fet, Joan guanyà les seves sis primeres pujades al volant de diferents models de Porsche.

I la traca eren les barquetes i algun fórmula, com el Brabham BT40 amb el que Genis Baturone va guanyar la carrera l’any 74: això eren cotxes de carreres i no cotxes que s’empraven per fer carreres. I sí, en el cúlmen de la prova, el Lola Danone de Joan Fernández dibuixava un eixordador raig blanc i cel sobre el negre asfalt.

Acabada la cursa, els pilots ens regalaven un descens suau des de les altures, amb qualque gasada d’animació. I així, com si de César victoriós de les Gàl·lies es tractàs, assegut al seu cavall mecànic amb nom de dona fatal, enfundat dins la seva armadura blanca, suós i ja sense casc, amb un corona de campió penjada pel coll, podíem contemplar un poc més que uns segons al nostre ídol i la seva montura, al Rei del Puig Major.

Joan Fernández García, empresari tèxtil i un dels millors pilots espanyols de carreres, va guanyar 15 vegades la Pujada al Puig Major. Si les dades no em fallen, la seva última participació a la prova va ser fa 30 anys, a l’edició de 1990, amb seixanta tacos i malgrat haver anunciat ja la seva retirada. En va obtenir un meritori quart lloc. Va deixar el món dels vius aquest passat dilluns. Per les seves mans varen passar alguns dels millors cotxes de competició de la història: Porsche 356 Carrera 2, Porsche 904 GTS, Porsche 911 R, Porsche 911 2.7 RS, Porsche 914/6 GT, Porsche Carrera 6, Porsche 908, Ferrari 512 S, Porsche 908 / 3, Osella PA4 BMW, Lola T296 BMW. Havia guanyat, entre moltes altres competicions, dos campionats d’Europa de muntanya i deu d’Espanya; tres campionats nacionals de ral·lis i tres més de velocitat en circuït.

El darrer cap de setmana de setembre, si el Cel trona sobre Sóller no serà cosa del temps, serà Fernández retornant a la seva gloriosa pista de carreres.