L’esport és un dels termòmetres fonamentals a l’hora de comprendre la nostra societat. Tots els estadis vibren de valent amb la consecució de cada triomf. I les derrotes més despiadades són capaces d’emmudir la magnificència d’aquest escenari en un únic instant. Però el reflex d’aquesta activitat supera amb escreix els límits d’allò purament competitiu. I és que, al llarg de la història de la humanitat, les pràctiques esportives han marcat decisivament el compàs de la transformació social. Un progrés que, actualment, passa ineludiblement per la conquesta d’una igualtat de gènere absoluta i en tots els sentits.

«Al dia d’avui som testimonis de com les nines practiquen l’esport que els ve de gust. Hauria d’haver estat sempre així? Sí, sens dubte, però abans no ho era», exposa la fundadora de l’associació Deporte para la Igualdad, Taty Ferrer. I, així, les noves generacions prenen amb força aquest relleu. «El nombre de dones que feim ciclisme augmenta cada dia, i ara fins i tot participam en competicions exclusives», explica la ciclista sollerica Antònia Forteza. «Tant a Sóller com a les Balears, el vòlei femení ha crescut moltíssim», observa la jugadora Teresa Mas. «Cada vegada hi ha més participació femenina, i això m’encanta», culmina l’atleta Victòria Albelda.

A la Vall, la progressiva normalització de l’esport femení és el fruit d’un avenç transversal en múltiples esferes, que s’inicia en l’ensenyança dels més petits. «Fa 28 anys que vaig començar com a monitora, en un moment en què no hi havia dones ni com a entrenadores ni dins l’escoleta», relata la coordinadora pedagògica de l’Escoleta de Futbol, Aina Martí. I després continua, «record haver de lluitar amb directives bastant masclistes, però a poc a poc hem anat canviant tot això. I el punt de vista femení, en aquest sentit, ha estat clau per formar els infants».

Aquesta evolució també s’ha anat evidenciant en els mitjans de comunicació. Un fet capital en l’emmirallament de totes les esportistes. «Abans tothom volia ser un ‘Valverde’, perquè no es veien dones ciclistes a la televisió», narra Forteza. «Ara, per exemple, el desenvolupament del futbol femení professional ha permès que les al·lotes tenguem més dones com a model», apunta la jugadora del Sóller Futsal, Patricia Sánchez. «Cada vegada hi ha més referents femenins i més publicitat a les dones», puntualitza Victòria Albelda. I, al final, «veure que les esportistes triomfen, fa que més dones s’animin a practicar aquesta disciplina», conclou la jugadora de pàdel Virginia Ortiz, qui afegeix que «el boca a boca o la família també hi juguen un paper molt important».

Igualment, hi ha altres factors que han possibilitat la forta presència femenina en l’esport solleric. I és que ja fa temps que algunes entitats esportives del municipi treballen per aconseguir que la implicació de la dona «ja no sigui un aspecte a destacar, sinó una realitat del mateix esport», assenyala Ferrer. És el cas del Club Vòlei Sóller, que a través del seu esport base ha portat les seves jugadores al màxim nivell nacional. «Es prenen molt seriosament els equips femenins, entrenen molt dur i els resultats acaben arribant», explica Teresa Mas. Un esperit que «acaba per animar a més nines a jugar a vòlei», diu Mas.

Un altre exponent capital és el Joventut Mariana. Un club amb un ampli bagatge històric dins el bàsquet femení, i que enguany ha anat una passa més enllà anomenant, per primera vegada, una dona com a presidenta. «Quan vaig acceptar ni em va passar pel cap aquest factor», reconeix la nova directora del club, Patri Eugenio. «Però és clar, també és una manera de reivindicar que les dones podem estar a dalt de tot», adverteix la presidenta.

A més, cal destacar el paper de dues institucions més incipients en aquest sentit. Per una banda, el Sóller Futsal, que enguany ha disputat per primer cop la lliga regional de futbol sala i que, segons subratlla la jugadora Patricia Sánchez, posa de manifest que «aquest no és un esport d’homes». I, per l’altre costat, cal destacar el Club Tennis Sóller, en què la secció femenina és un component central de l’entitat. «Com a capitana dels equips femenins, anim a totes les al·lotes a jugar. Sempre va bé que hi hagi algú al capdavant que pugui estirar a les persones més indecises», afirma Ortiz.

No obstant això, aquest creixement no ha impactat de la mateixa manera sobre les diferents disciplines. I la bretxa en les condicions és considerablement més notable en el si del món professional. «Essent campiona del món, m’he de pagar jo els meus propis viatges i tot el que necessit per competir. No es valora l’esforç igual que en els homes, i s’ha de fer molta més feina per demostrar les teves capacitats», assegura l’halterofilista Shella Badaseraye. I lamenta, dolguda, que «hi ha moltes més nines que fan halterofília del que la gent es pensa, però ho han de deixar abans per la falta de suport».

Per tant, és evident que encara queda molt de terreny per recórrer en aquesta direcció. «I no parlam precisament de la qualitat de les esportistes», recorda Taty Ferrer, sinó que «és més un tema de polítiques públiques, de visibilitat, d’estructures, de mitjans de comunicació, de concepte i de respecte». «No només s’ha d’ajudar a les esportistes que destaquen, sinó també a les dones que hi són cada dia», adverteix Forteza. «I també fa falta més atenció, i un major reconeixement a les atletes», manifesta Badaseraye. O, dit d’una altra manera, «l’esport ha de ser de les persones, no d’homes o de dones», resumeix Virginia Ortiz.