«Has de passar per Lluc? Idò atura’t i dona-li una abraçada a la Mare de Déu», així s’acomiadava la mare de l’ultrafondista solleric Tòfol Castanyer del seu fill abans que començàs la volta a Mallorca corrent. 327 quilòmetres. 49 hores. Dos dies sense dormir. 5.132 metres de desnivell positiu. Castanyer no només s’ha demostrat a ell mateix que, als seus 53 anys, ha pogut completar quasi el doble de la seva màxima distància, sinó que ha fet el que es pot considerar el repte esportiu i solidari més gran de les darreres dècades de Mallorca. Tot això, per una bona causa: donar visibilitat al projecte @unkmdevida, que recapta doblers pel càncer infantil.

Durant dos dies i dues nits, Mallorca va mirar cap al seu litoral, camins i carreteres amb la sensació d’estar presenciant una fita irrepetible. Però darrera la gesta esportiva hi havia molt més que un repte personal. Hi havia una història d’amistat, d’unió i d’empenta col·lectiva. I també hi havia una causa compartida: donar suport a Guiem Coll i als infants que, com Mia, lluiten contra el càncer. Però la volta a Mallorca és només la darrera peça d’una cadena que comença molt abans. El repte d’en Tòfol no s’entén sense el projecte solidari que l’ha inspirat: @unkmdevida.

Un vespre que no podia dormir, Coll va començar a plasmar en un text la idea. El que va néixer com una intuïció s’ha convertit en @unkmdevida: quatre recorreguts per la Serra que cadascú pot córrer quan vulgui a canvi d’una donació. Un dorsal simbòlic per sumar quilòmetres i euros a favor de la Fundació Uno entre cien mil. «Volíem que fos per als nins. Sempre ho he tengut clar», explica Guiem. Tot i els dubtes, la resposta va ser aclaparadora: tots els clubs sollerics de córrer units -i això no es veu sempre-, famílies fent els recorreguts, desconeguts implicats... Tot fins a aconseguir més de 30.000 euros en quatre mesos. «És només una primera passa», insisteix. «El projecte continua i qui vulgui pot seguir-hi sumant».

Quan Tòfol Castanyer va proposar afegir-hi la seva volta a Mallorca, tot va agafar una altra dimensió. El corredor solleric havia somiat feia temps amb el repte, però necessitava una excusa de pes. «Per desgràcia, l’excusa ha estat en Guiem i la mare de na Mia -na Guida- en favor del seu projecte. M’hauria agradat trobar una motivació més positiva, estic satisfet perquè dins la duresa de la situació hem aconseguit molt positivisme», reconeix. Amb el suport del seu inseparable ‘exèrcit de somiadors’, Castanyer es va llançar a la carretera. «Tenim un grup que es diu ‘Exèrcit de somiadors’. En Xisco López, en Jaume Alcover, en Pere Rodríguez, en Toni Josep Sosa, en Pep Lluís Colom i en Tolo Óscar Marco són els que des de ja fa molts d’anys m’acompanyen a tots els projectes i locures», explica. El pla era ambiciós: recórrer l’Illa sense aturar. Hi havia fins i tot un pla B, cosa inèdita en els reptes de Castanyer. «Sabia que seria duríssim, però tenia la imatge clara: arribar al final de la mà d’en Guiem i na Mia. Aquesta imatge em va acompanyar durant tots els quilòmetres i ho promet, en cap moment vaig pensar en abandonar». Això sí, no hi varen faltar moments crítics. A una rotonda d’Alcúdia, el cos va dir prou i va quedar adormit damunt la gespa. «Mai m’havia passat», confessa. Però es va despertar sol als 14 minuts i va reprendre la marxa. En altres punts, el suport popular li donava ales: veïnats de Cala Murada esperant-lo a les dues i mitja del matí, sollerics pujant el Barranc de Biniaraix a les quatre de la matinada, familiars que apareixien sense avisar per donar-li coratge: «Han estat un xut de positivisme increïble». En 49 hores només va dormir 4 vegades en trams d’entre 12 i 18 minuts. Sense crisis gràcies a la pauta nutricional de Guillem Socies i el seu metge: 6 aturades llargues per menjar plats preparats per Marc Martínez. El brou, la pizza i la papaya, els seus grans aliats. Però si una paraula defineix tot el que ha passat aquests mesos és «unió». En Guiem ho té clar: «És la base del projecte. Unió, unió i unió». Per això, dedica unes paraules especials als seus amics i a Castanyer: «Vull destacar el suport den Pep Burgos, en Marc Pérez, en Jordi ‘Nanu’ i en Pep Fernández, que durant aquests dies m’han acompanyat. A més, el vincle que tenim amb en Tòfol és molt important, malgrat que amb molts de pensaments de la vida estam a les antípodes».

La història d’aquesta volta a Mallorca té molts més detalls que els que s’hagin pogut contar aquí. Però el que encara no s’ha dit és que l’anècdota que enceta aquest text té final. El corredor no va decebre la seva mare i en el seu pas per Lluc va demanar al seu equip per fer una aturada: anar a veure la Mare de Déu. I és que així és com han de ser les històries per convertir-se en grans històries: coherents, amb discurs, amb objectius, amb unió i sobretot, amb molta emoció. I d’això darrer, en aquesta gran història, de ben segur que no n’ha faltat.