Toni Socias Colom (Sóller, 1967) és camioner, i en el seu temps lliure discjòquei. Socies, amant del senderisme i la muntanya, ‘punxarà’ a la plaça dissabte a la festa Sóller Power.

- Sou Solleric de ‘pe a pa’, que és el que més recordau de la vostra infància?
- Record que jugàvem al carrer tot el dia amb la pilota o tirant-nos pedres. Per aquella època no hi havia tants cotxes. També a ma mare quan em pegava crits: «Toni! Venga vine a sopar!», o quan anàvem a cercar granots.

- Com ha canviat el poble?
- Sóller ha canviat moltíssim. En temes d’oci nocturn, jo de jove em podia moure per molts llocs, tenies on anar. Tots els hotels dia si dia no feien ball, o boleros, o tocava en Fernando... Ara no hi ha res. En aquell temps crec que també hi havia molt de turisme, això no ha canviat tant, però ara hi ha més cotxes.

- I l’oci nocturn era diferent?
- És això, podíem anar als hotels, que sempre hi havia alguna cosa o als locals de sempre. S’ha de dir que als hotels nosaltres no sortíem a ballar, anàvem a lligar, i hi havia animacions, shows, la festa francesa, la belga... Ara no es pot fer això, fa poc vaig baixar amb uns amics al port i eren les dotze de la nit i no hi havia res. És molt trist que tot tanqui prest i que els hotels no tenguin res de música. Ja és trist, no només pel jovent, sinó pel que era el port. A més, queden pocs hotels que siguin de la gent de Sóller i tots miren pel seu propi interès.

- Com van ser els vostres inicis de ‘punxadiscos’? Quins locals freqüentàveu?
- Quan jo vaig començar a sortir i a punxar. Vaig començar al Defensora, gràcies a en Xisco Oliver. Fèiem carnavals i festes i venia molta gent. Després vaig conèixer a en Fernando ‘des Club’, un jove de Sóller que punxava als hotels, i als estius jo l’ajudava. Més tard vaig fer de cambrer al ‘Patio’ i alguns cops punxava amb el meu amic Rafa. En aquell temps també hi havia en Bob Gourlay. Així doncs, vaig passar del ‘Patio’ al Saint-Germain i d’allà a l’Altamar. També esporàdicament donava una mà punxant al Tropez quan anava a fer-hi una copa.

- Es pot viure de ser discjòquei?
- Per mi és totalment un hobby, ho faig perquè m’agrada i perquè la gent es diverteixi. És una mica ‘por amor al arte’. Tant de bo poder-m’hi dedicar, però no es pot. En aquest negoci si no ets en David Guetta és molt difícil, i crec que jo ho faig de manera quasi altruista.

- Com vau decidir que seríeu camioner?
- Des de petit que ho vaig tenir clar, jo volia conduir un camió. Vaig començar a fer d’ajudant amb el ‘sifoner’, després vaig passar a fer feina per un altre, en Montserrat. Em vaig cansar i vaig fer de cambrer durant un any en el Guia. Temps després vaig acabar fent de repartidor per en Frau i va ser aquí que em vaig treure el carnet de camió. I a partir d’aquest moment fins ara he estat camioner.

- Després de tants anys, encara us agrada l’ofici?
- Ara no m’agrada tant, ja no disfrutes conduint. Les carreteres ja no són com abans, hi ha massa cotxes, els viatges es fan més llargs, etc. Em segueix agradant no t’equivoquis, però ja no és el mateix, i a sobre amb cinquanta-set anys ja no em planteig canviar d’ofici.

- Què és el que més us agrada de pujar a un escenari? Què us impulsa?
- A mi m’impulsa que la gent pegui bots. Disfrut perquè la música que punxo agrada a tothom i rep molt de suport. No tenc un estil de música fix. Em vaig movent per tots els llocs i estils. A Biniaraix mateix, que vaig punxar l’altre dia, vaig posar molt de reggaeton i techno perquè hi havia molta gent jove. Ara hi ha música catalana que està molt bé, cançons com ‘Coti x Coti’, que m’agrada punxar. A més a més, cantants com en Sebastián Yatra o na Karol G no acaben de fer reggaeton, però tenen ritmes molt bons i també m’agrada punxar coses així.

- Creus que us adapteu al públic?
- Sí, depenent de la gent que hi hagi punxaré uns estils o uns altres. De fet, fa uns anys a una revetla va tocar un grup boníssim que deixà el públic molt animat. Clar, així em varen deixar el llistó molt alt, i a sobre hi havia tots els joves a davant i els de la meva generació ben a darrere. Vaig començar a posar música espanyola i vaig anar fent. Els del grup anterior no havien partit i quan vaig acabar em van donar l’enhorabona perquè no havia posat res de reaggeton i tenia tot el jovent ballant. Crec que he arribat a un punt que puc tenir qualsevol mena de públic. Amb el jovent també m’adapt, però ells saben que també s’han d’adaptar un poc a jo.

- És difícil mantenir el ritme amb aquesta feina?
- Això és relatiu, jo et puc posar alguna cosa molt animada i passar de sobte a un ‘paso doble’ i tu ho ballaràs. De fet, ho he fet això, i la gent balla igual. Ara bé, has de saber el moment que pots posar la cançó.

- Aquest any heu protagonitzat moltes festes populars, sentiu pressió davant tanta gent?
- Jo crec que em transform. Procur que la gent vegi que no estic nerviós. Has de començar amb una cançó ballable per tothom. A l’entrada també es poden fer coses diferents, jo estic pensant a fer alguna cosa aquest dissabte. S’ha de dir que les revetles crec que s’han de fer a l’Alameda, on sempre s’han fet.