José A. Sarrià Sanmartín (Sóller, 1974) és un solleric que té una gran afició per la lectura; el dibuix; la història; el col·leccionisme i les figures del món del cinema. Relacionat amb aquest tema, ha organitzat un esdeveniment per recordar les 12 hores de nit de terror que s’organitzaven a Sóller.

- D’on surt la inciativa?
- El detonant va ser la publicació d’un article de Ramon Colom al Setmanari Sóller el 2020 sobre aquest tema. La idea de fer alguna cosa sorgí a mesura que anava llegint el text, em despertà una gran càrrega emocional. Més endavant, uns amics van publicar «Palma Grindhouse», un llibre sobre la història de les sessions dobles dels cinemes de barri a la capital.

- I a partir d’aquí?
- Vaig pensar que Sóller també va ser ‘Grindhouse’ i que moltes generacions gaudiren de les projeccions al Fantasio i l’Alcázar. Hi havia dues ofertes setmanals amb dues pel·lícules a cada sala. La primera era una pel·lícula de sèrie B; ‘espanyolades’ i després venia l’americana.

- Què significa Grindhouse?
- És un concepte posat per Quentin Tarantino fa uns anys relacionat amb les sessions dobles a Amèrica i esteses més endavant per tot el món.

- Quina importància té aquest fenomen i de quina època és?
- Aquest fenomen no es va reproduir a cap altra sala de cinema de la Part Forana. Només es va organitzar a Sóller, entre 1981 i 1994, i a Palma i allà va començar dos anys més tard. Per tant, Sóller va ser pioner en les 12 hores de Cinema de Terror.

- Per què és tan necessari recuperar aquesta part d’història?
- Perquè era tot un esdeveniment intergeneracional en un poble que era culturalment autosuficient. Es va arribar a crear un ecosistema social propi i peculiar, de l’estil dels personatges que apareixien a «Cinema Paradiso». Quan obrien les taquilles, els primers de la cua eren Ernesto Hansa, Pepito Mut, Juan «Matagatos», Toni «Ovni» i Miquel «Greg».

- Què pensau fer per rememorar un esdeveniment com aquest? Fer 12 hores de Terror?
- Ja m’agradaria, però no és viable. Farem un col·loqui amb els principals promotors d’aquella iniciativa. Esperam poder comptar amb Paco Andreo (antic regent del cinema Alcázar); Ernest Forteza (creador solleric del mític cartell que donà nom a la sessió) i a Pako Navarro i Juan Villafáfila (els autors del llibre Palma Grindhouse). Al final de l’acte volem fer un sorteig, tal com feia Andreo a una de les pauses de les 12 hores i també es podrà veure un muntatge per recordar algunes de les pel·lícules que ara són clàssics.

- Per què no és possible una projecció?
- És impensable perquè manquen infraestructures culturals, encara que si fos per mi ho organitzaria una altra vegada.

- Quines eren algunes de les pel·lícules que s’emetien?
- Alguns dels films que es projectaven eren «Alien: el octavo pasajero»» i «El Exorcista» o «La Cosa»; «Jóvenes Ocultos» o «La noche de Halloween».

- A on vol fer la xerrada i quan?
- Ara mateix no tenim cap lloc. La data, s’està concretant entre els col·laboradors, però serà o al novembre o al mes de gener.

- Vostè diu que el cartell és una peça de culte. Per què?
- Perquè mentre que a Palma agafaren de model el festival de por de Molins de Reis, aquí el dibuixà un artista solleric, amb elements terrorífics i frases afegides que el fan una imatge única de peça de col·lecionista.

- Què ha passat a Sóller per arribar a aquest punt si eren pioners en tants aspectes?
- Ens hem adormit, no hem sabut valorar el que teníem i això ens ha duit a la situació actual. Per mi és molt trist tenir un projecte i haver de cercar un espai, segurament privat, quan altres pobles més petits que el nostre tenen de tot. Tenc enveja sana per exemple de Lloseta, que té un auditori.

- Com afecta això als residents?
- Idò amb un impacte emocional terrible. Veure com s’enfonsa el Defensora té un fort impacte psicològic perquè literalment va caure. D’això són responsables tots els grups polítics que ho han gestionat. No es pot entendre a cap part d’Europa occidental que es recepcioni una instal·lació com aquest teatre i passat 25 anys caigui. Podríem seguir igual amb el Fantasio.

- Se’l nota trist.
- Em fa molta pena tot. Ni l’Alcázar ni el Fantasio ja no existeixen, però les dues sales encara són vives al nostre record i ara un d’ells s’ha convertit en un hotel que utilitza el seu nom i encara ho trop més trist. Una cosa és la dinamització de l’economia i l’altra és que determinats projectes banalitzin a tot un poble on hi ha problemes més importants com l’habitatge. És dramàtic.

- Però tampoc hi ha un clam unànime per recuperar espais?
- No, perquè encara que sigui inusual que no hi hagi instal·lacions culturals, s’ha normalitzat i hem prosperat i crescut d’una manera que afecta negativament la nostra qualitat de vida. Encara que pens que tots som un poc culpables, però sembla que mai hi ha un lloc per la cultura, ni quan hi ha crisi ni quan tot va molt bé.

- Què pensa dels darrers moviments locals dels residents?
- Ja era ben hora. Si bé som i són uns grups de persones que ja anticipàvem això, ara tenim la força moral per emprendre iniciatives per millorar el poble.