L’entitat catalana Docents per la República (DxR) ha fet un estudi crític dels articles sobre règim lingüístic de l'actual Avantprojecte de llei d'Educació de les Illes Balears. En aquest sentit, consideren que la llei és regressiva i que no es garanteix el dret a conèixer la llengua pròpia.

L’entitat ha assegurat que, des de la consciència de la importància de bastir un espai lingüístic comú, han pensat que tenia sentit fer una aportació en relació amb l’avantprojecte de llei d’educació de les Illes.

«Allò que passa en un punt del territoris de parla catalan repercuteix sobre la salut de la llengua en general i sobre els drets de tots els seus parlants, actuals i futurs», han assegurat.

Així, els punts destacats de les conclusions a les quals ha arribat l’estudi són les següents:

1. No es garanteix el dret de la societat illenca que la seua escola sigui en la seua llengua pròpia. El català cal que hi sigui, sense, però, establir-se de quina manera ni en quin percentatge ─n’hi haurà prou amb una matèria de llengua catalana? Fet i fet, l’avantprojecte de llei obre la porta a una escola. majoritàriament, fins i tot molt majoritàriament, en castellà.
2. En la mesura que es preveu la «possibilitat d’usar una llengua estrangera com a llengua d’ensenyament de continguts curriculars no lingüístics d’acord amb el que determini la conselleria» es perfila amb claredat que la pressió combinada del castellà (de presència obligada) i d’una tercera llengua possible tendiran a fer inevitable que, en tots aquells centres en que l’ensenyament en de matèries curriculars en una “llengua estrangera” prosperi, el català pugui aspirar, en el millor dels casos, a ser la llengua vehicular de, com a molt, la meitat de les matèries, una presència, aquesta, que, per ser menor a la que se’n preveia en l’anomenat “Decret de mínims” incompliria el principi de progressivitat en la normalització de la llengua previst en la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització Lingüística de les Illes Balears, i que, a més, no en garantiria, com els estudis disponibles posen de manifest, ni el seu domini, ni la seua difusió com a llengua de cohesió de la societat illenca ni, per tant, els drets lingüístics d’aquesta societat.
3. La previsió que es garantirà un presumpte dret de l’alumnat (tot i que suposem que en realitat aquest presumpte dret seria referit als seus pares i tutors legals) «a rebre el primer ensenyament en la seva llengua si aquesta és una de les oficials» constitueix l’assumpció d’un dels ariets de la política escolar bauzanista, que impossibilita l’aplicació dels mètodes immersius, del tot necessaris en un entorn demolingüístic com l’actual de les Illes.
4. Amb l’actual text les autoritats educatives centrifuguen gran part de la responsabilitat de garantir l’acció escolar en favor de la normalització lingüística i de la responsabilitat de garantir els drets lingüístics dels mallorquins, els menorquins, els eivissencs i els formenterencs als centres, defugint així el seu deure i traslladant-lo als punts més febles de l’Administració, que són els més exposats i els qui més se’n senten de la pressió agressiva a què l’espanyolisme assimilista militant sotmet la societat illenca.
5. L’avantprojecte obre la porta que, si efectivament el projecte educatiu de centre no reïx a reservar-li a la llengua catalana un lloc preeminent, l’acollida lingüística que es pugui fer a l’alumnat de nova incorporació en aquesta llengua sigui precària i que, en el millor dels casos, es limiti a proporcionar-li competències lingüístiques passives, insuficients perquè més endavant pugui desenvolupar competències productives.
6. Un cop establert que caldrà oferir obligatòriament la possibilitat d’escolarització inicial, que es deixi en darrer terme en mans dels centres la determinació de la funció que hi podrà jugar la llengua catalana i que s’estableixi que el català haurà de disputar-se l’espai de la instrucció amb el castellà i una tercera llengua, no es veu quin marge es reserva el govern i la conselleria d’Educació per a determinar els ‘criteris generals d’adequació’ que l’avantprojecte de llei preveu reservar-los amb la finalitat de contribuir a garantir «el compliment de la normativa referida a la normalització lingüística».
7. Es deixa el caràcter vehicular de la llengua catalana a l’escola en un estat permanent de precarietat, en una situació de constant estrès.
8. Es deixa oberta la porta que la porta la competència lingüística exigible als docents pugui ser fàcilment revisable en el temps i, en conseqüència, rebaixada pel que fa a la llengua catalana (la revisió a la baixa de la competència lingüística en castellà resta en tot cas descartada per la legislació estatal). A més, no proporciona cap seguretat que el personal no docent acabi tenint veritablement una competència lingüística real que permeti fer viables hipotètics projectes lingüístics que prevegin que l’entorn escolar esdevingui un espai que contribueixi realment a l’aprenentatge efectiu de la llengua catalana i que promogui la socialització en ella.
9. La llei és, per tant, fins i tot des del punt de vista estrictament pedagògic, inconsistent, regressiva des del punt de vista dels drets fonamentals i claudicadora.