Yacine Belahcene i Benet (Pàdova, Vèneto) és un músic i cantant català de pare amazic i mare catalana. Actualment és el cantant de Yacine & The Oriental Groove i anteriorment de Detotarrel, Nour i Cheb Balowski.

Ha estat a Palma per participar al festival Cançons de la Mediterrània i dBalears ha parlat amb ell.

Has actuat amb Grollers de sa Factoria en el marc de les Cançons de la Mediterrània. Diria que són dos dels eixos principals de la teva carrera, és a dir, Mediterrània i col·laboracions amb altres músics.

Sí, jo duc molts anys reivindicant la Mediterrània en si, perquè crec que com a símbol d’identitat és on hem sent més identificat, ja no sols pels meus orígens sinó per tota la trajectòria i tot el que he escoltat, sempre ha tengut relació geogràfica amb la Mediterrània. A part que pens que també és una espècie de militància. Ara estam perduts, però des de Barcelona sempre intentam mirar cap al nord, i miram cap la sud amb una visió més folklòrica del que és la cultura mediterrània, i jo crec que és un error, ja que la pens que la cultura mediterrània té coses que no tenen les cultures nòrdiques. Per exemple la diversitat cultural que hi ha, ja no sols a Catalunya o al Nord d’Àfrica, sinó a tota la Mediterrània. I sí, m’agrada col·laborar i socialitzar amb tots els artistes que també han tengut aquesta obsessió de reivindicar les cultures mediterrànies, perquè evidentment no és una, sinó són moltes.

Com ha estat la col·laboració amb els Grollers?

M’he sentit molt còmode amb Grollers, perquè ja hi ha una relació de fa molts d’anys. Quan se’ns va proposar ens vàrem sentir molt a gust ja que ens coneixíem i també els tipus de melodies quadren perfectament amb el tipus d’instrumentació. La veritat és que va anar molt bé perquè totes les cançons que vàrem fer varen funcionar molt bé. N'hi va haver-hi una especial, en la qual na Natàlia Tascón fa una introducció, amb una veu molt potent, d'una cançó eivissenca i el nostre baixista, en Massi, també fa una introducció del que seria la música popular d’Andalusia i d’Algèria, que fan posar la pell de gallina. És aquesta la gràcia de les col·laboracions, evidentment quan són encàrrecs especials has de fer un esforç, però aquí l’esforç ha estat sobretot les ganes de conèixer i d’intercanviar la musicalitat que porta cada un.

Llàstima que es quedi tan sols en un directe, no?

Sí, però ja hem parlat de repetir-ho, i jo encantat, és a dir, jo estaria encantat de donar-li més vida a això i crec que podria ser molt interessant. A més, les connexions entre la cultura algeriana i la cultura de Mallorca, són moltes, musicalment parlant.

En qualsevol cas, per un costat et mous molt en l’àmbit d’aquests sons que podríem dir mediterranis, però també sembla que has fet una aposta per l’electrònica?

Sí, sempre he tengut aquesta obsessió de poder treballar aquesta música, més que res, perquè si ens posam a pensar què és la música popular, crec que és igual amb quin instrument ho fas, pens que l’important és com ho fas, no l’instrument. I hi ha aquest element de l’electrònica que a mi m’agrada i dona aquest ambient de festivitat i que et permet donar més canya, que de vegades, si ho fas amb altres instruments, costa més. A més, una vegada entres en el món de l’electrònica veus que és un ventall de mil possibilitats, és a dir, que pots acabar fent coses molt obvies, com que sigui música de ball i punt, però en aquest cas, nosaltres utilitzam l’electrònica com un recurs. A mi m’encantaria poder comptar amb una orquestra amb músics orgànics, però això és complicat. Utilitzam l’electrònica de manera elegant, que la gent sàpiga que estam treballant amb aquests elements, però de manera natural, feim que la banda sigui més completa en directe, ja que normalment som quatre i anam amb sons pregravats, però sempre intentam intervenir-hi en directe. I en el disc també.

Quina importància li dones a les lleters i a les llengües?

Jo sempre cant en català i en àrab, i ara he afegit amazic. Hi ha singles en els quals només cant en català, també és una reivindicació personal perquè jo sóc mig català i mig algerià, evidentment l’àrab que cant no és l’àrab clàssic, és l’àrab dialectal d’Alger, i després les lletres tenen una vessant de crítica, sobretot de la situació del Mediterrani que hem viscut aquests anys, de la situació, ja no tan sols de la migració, sinó del rebuig al diferent, al final som el mateix. A mi m’obsessiona molt quan parlem de la migració que hi va haver cap el nord d’Àfrica durant la primera i segona Guerra Mundial, aquesta amnèsia històrica, la gent oblida que els seus avis republicans varen haver de fugir i parla de la migració amb aquesta poca solidaritat. També parlo molt de l’exili, del fet de quan un decideix marxar de casa seva, no és perquè li ve de gust marxar.

Quan algú decideix marxar d’un dia per l’altre és que alguna cosa passa, i aquesta poca solidaritat, a mi és el que em dol i no entenc. Hi ha altres lletres més personals, també parlen d’aquesta barreja, però d’un punt de vista més personal, hi ha una cançó que es diu ‘Riu’, dedicada a la meva germana i a aquesta vida que hem tengut entre aquestes dues cultures, amb les seves parts bones i parts dolentes. Però és un disc en el que les lletres han tengut també moltíssima importància a l’hora de reivindicar la llengua dels meus orígens que són l’algerià, el català i també l’amazic.

El gran repte de les nostres societats és com aprenem a conviure i interrelacionar-nos gent de cultures i religions diferents i el perill és que si no es coneixen, si no s’interrelacionen, es produeixi un xoc...

Sí, és veritat que a vegades és molt difícil, però jo pens que aquí hi ha d’haver-hi un compromís per totes parts. Si parles amb segones o terceres generacions ho tenen totalment naturalitzat, en aquest sentit crec que en el moment que una persona que és de pares senegalesos o marroquins i ells han nascut aquí, ells el que volen és sentir-se d’aquí, no sentir-se d’allà. Aleshores és una qüestió de temps i de falta d’empatia general dels dos costats. Crec que també hi ha d’haver un esforç quan vens a viure aquí, però també s’ha de conèixer quina és la realitat, i s’ha d’entendre que no saps amb quines condicions arriba la gent o amb quins traumes.

Com així no existeix un circuit cultural, musical de la Mediterrània molt més extens i robust?

Estic d’acord, crec que hi ha molts intents i milers d’iniciatives, però en el moment que s’organitzin si que pot arribar a existir aquest circuit, però crec que si que existeixen algunes iniciatives, però falta organitzar-se i identificar totes aquestes iniciatives. La meva il·lusió sempre ha estat muntar un festival itinerant, en vaixell, i amb grups de tota la Mediterrània.