Contra el que alguns puguin creure, el qüestionament de la masculinitat masclista també és cosa d'homes. El doctor en Ciències Socials (UBA) i llicenciat en Ciència Política (UNR), Luciano Fabbri, és una de les veus (masculines) més ressonants al respecte. Fabbri sosté que per a arribar a una societat igualitària en la qual els casos de violència de gènere comencin, per fi, a descendir, és necessari repensar el significat del masculí.

«Encara que no siguem assetjadors sexuals ni violadors o femicides, tenim molt per a revisar sobre la nostra masculinitat», emfatitza Fabbri, integrant de l'Institut de Masculinitats i Canvi Social i coordinador de l'Àrea de Gènere i Sexualitats de la Universitat Nacional de Rosario. El seu punt de vista és clar: en una cultura en la qual està fortament arrelada la idea que els homes estan per sobre de les dones, valors com el respecte o el consentiment no sempre són centrals en les relacions entre tots dos sexes.

Però l'acte de reconèixer i desconstruir els valors i conductes que sustenten el model de masculinitat masclista també li competeix a les dones. En diàleg amb LA NACION (diari argentí d’on s’ha traduït aquesta entrevista), l'especialista, també membre del Consell Assessor ad honorem del Ministeri de les Dones, Gèneres i Diversitat, va ser clar amb el rol cap al sexe femení: «Jo crec que ha de preguntar-se què espera de les masculinitats. Què desitja. Quines expectatives té».

Vostè integra una institució que es dedica, entre altres coses, a repensar la masculinitat. Per què és necessari repensar-la?

Perquè genera relacions de desigualtat. Perquè ser reconegut com un subjecte masculí, o ser assignat com a home en aquesta societat en particular, està associat a ocupar posicions de jerarquia.

De quina manera?

En el marc d'una estructura familiar, els homes tenim moltes més possibilitats de fer amb el nostre temps allò que considerem important o desitjable, mentre que les dones, en general, han de posar-ho al servei de les necessitats dels altres. Si a mi des de petit m'ensenyen que, a l'hora de posar o aixecar la taula, jo puc quedar-me en la butaca amb el control remot però les meves germanes han de fer el treball domèstic m'estan dient ja de manera molt primerenca que el meu temps val més que el d'elles per a fer l'ús que vull d’ell.

Quins altres trets o conductes, ja sigui en el pla de la vida familiar o fora d'ell, li sembla necessari repensar?

Als homes ens crien per a pensar que tenim el dret natural a disposar de les dones i dels seus temps, de les seves energies, de les seves capacitats i sexualitats. Llavors creiem que una dona caminant pel carrer està a la disposició de la nostra mirada per a dir-li què ens sembla el seu cos, com està vestida, què li faríem; o pensem, en el marc d'una relació sexual consensuada, consentida, que el nostre plaer sexual és més important que el d'elles. En general, no ens preguntem pel plaer sexual de les nostres companyes sexuals sinó pel nostre rendiment i la nostra pròpia satisfacció. També sol pensar-se que el cos de les dones és el que ha d'estar a la disposició de la cura de la salut sexual i reproductiva, són elles les que han de fer-se els controls i prendre els anticonceptius, les que han de prevenir els embarassos, les que han de posar el cos en els avortaments clandestins, o les que han de destinar una part de les seves vides a cuidar el fruit d'aquestes relacions sexuals.

Molts homes podrien creure que estan exempts de desconstruir-se. En quins casos és necessari aquest exercici?

Em sembla necessari poder preguntar-nos com a homes en quina mesura estem tenint vincles que garanteixin el respecte pel consentiment d'aquelles persones amb les quals ens vinculem, fonamentalment en el cas de les dones. Preguntar-nos si les altres persones estan fent el que estan fent per nosaltres perquè efectivament així ho desitgen, preguntar-nos per la reciprocitat, si estem sent justos en les nostres relacions; si aquesta distribució del temps, de l'espai, del plaer sexual i de les tasques de cura són equitatives, si són justes o no ho són. Si ens podem fer algunes d'aquestes preguntes, probablement comencem a advertir que en molts dels nostres vincles no estem ni respectant el consentiment ni sent recíprocs ni justos amb les nostres companyes. Fins i tot podem fer l'exercici de fer-los aquesta mateixa pregunta a elles. D'aquesta manera podrem identificar que, encara que no siguem abusadores sexuals ni violadors o feminicides, tenim molt per a revisar sobre la nostra masculinitat per tal de poder construir vincles més justos i equitatius.

Quin rol tenen les dones en tot aquest procés?

Jo crec que han de preguntar-se què esperen de les masculinitats. Què desitgen. Quines expectatives tenen. Perquè també ens trobem moltes vegades amb què s'espera dels homes que actuïn de la manera més tradicional. Per descomptat això no té a veure amb una responsabilització o una culpabilització cap a les dones sinó que ningú està exempt de revisar els estereotips de gènere a partir dels quals es mou en la vida quotidiana. Hi ha els qui critiquen aquesta classe d'iniciatives sostenint que cristal·litzen unes certes imatges segons les quals les dones són sempre les víctimes i els homes exclusivament els victimaris.

Què opina d'aquesta apreciació?

Que té a veure amb la mateixa victimització dels homes quan ens proposen repensar-nos de manera crítica. No vol dir això que no calgui evitar discursos o polítiques que simplifiquin la complexitat de la violència al punt de pensar que els homes només poden ser victimaris i les dones només poden ser víctimes. Però alguns homes interpreten que aquestes iniciatives tenen l'únic nord de desequilibrar la balança en favor de les dones a partir d'un suposat lobby feminista que ha cooptat l'Estat. És a dir, no podem comprendre que ens estiguin proposant una relació d'igualtat. Com a nosaltres ens costa molt practicar aquesta igualtat en la nostra vida quotidiana, entenem que si vénen a qüestionar la relació vigent és perquè volen invertir-la, i que ara siguin les dones les que dominin als homes. Davant aquesta sospita, per descomptat que la reacció serà defensiva i ofensiva. Hem de fer molts esforços pedagògics, comunicacionals, per a transmetre que el feminisme no és una política revengista contra els homes sinó una política d'igualtat que de fet convida a repensar-se per a poder deixar anar els mandats que els fan opressors de les dones, però també opressors de si mateixos.

En quin sentit?

Si ho pensem per al cas d'homes adolescents i joves, hi ha major taxa de suïcidi d'homes, major participació en homicidis, en accidents de trànsit letals, la qual cosa es diuen les causes externes o evitables. Els homes moren gairebé el triple que les dones per causes evitables durant l'adolescència i la joventut. En el cas de la taxa de suïcidi té a veure amb el fet que aquests homes no es permeten estar deprimits, que necessiten ajuda, que són vulnerables, que estan fràgils. En el cas dels accidents de trànsit, està relacionat amb la idea de la gesta, el risc i la conquesta com una conducta temerària que ratifica la pròpia masculinitat. També en la majoria dels casos, quan un veu una sala d'atenció primària de la salut, hi veu dones i nenes i no hi veu homes adults. I si un va a una sala d'emergència d'un hospital, probablement va a trobar molts més homes adults que dones. Això visibilitza que la idea de la prevenció de la salut està feminitzada i que és una preocupació de les dones. Fins i tot quan els homes van al metge, moltes vegades és per una insistència constant de les seves parelles.

Com operen aquestes lògiques en els casos de violència de gènere?

Quan les expressions més subtils es repeteixen de manera quotidiana i sistemàtica al llarg de tota la vida tenen com a efecte la vulneració de l'autonomia, de l'autoconfiança, de l'autoestima i dels projectes propis de les dones. Aquests efectes són bastant similars als d'estar en una relació violenta, només que no deixen marques físiques. Són violències psicològiques i simbòliques de baixa intensitat, però que de totes maneres configuren relacions desiguals. I quan ho veiem portat al màxim extrem, que té a veure amb els feminicidis, també d'alguna manera el relat del feminicida és ‘la vaig matar perquè era meva’ o perquè volia anar-se’n. El que deixen en evidència aquests relats és que aquest home no suporta veure a la dona autònoma o lliure. No suporta veure a aquesta dona distanciant-se de la voluntat de l'home. Quan ell identifica que està perdent el control sobre la vida d'aquesta dona, està disposat a llevar-li la vida i a vegades a llevar-se la pròpia vida perquè prefereix no viure per a veure a aquesta dona fora del seu control.

Com podria contribuir l'exercici de repensar la masculinitat en el descens dels casos de violència de gènere?

Si la violència de gènere implica una relació de poder és fonamental treballar amb tots els subjectes que intervenen en aquesta relació. I no sols amb els qui són víctimes i destinatàries d'aquestes violències. En aquest sentit, crec que cada vegada queda més clar que per a erradicar la violència masclista cal treballar amb els homes que són fonamentalment els qui les exerceixen.

De quina manera?

A més de polítiques de sensibilització i de prevenció cal generar polítiques públiques integrals. Què hi hagi, per exemple, assistència i atenció als homes que exerceixen violència.

Avui dia existeixen alguns espais. Com és el perfil dels homes que assisteixen? *

En alguns casos són derivats pel Poder Judicial i, en altres casos intenten trobar voluntàriament algun espai d'atenció per a revisar les seves pràctiques violentes perquè comencen a advertir dels efectes nocius que tenen aquestes pràctiques.

Hi ha suficient quantitat d'espais d'assistència en tot el país?*

Són pocs i no hi ha en totes les províncies -es refereix a la realitat Argentina-. Moltes vegades estan poc finançats, o són associacions civils o no governamentals que treballen de manera voluntària, llavors no existeix la suficient professionalització o no hi ha mecanismes d'avaluació dels abordatges d'aquests dispositius i de quins són els seus resultats. Malgrat que també hi ha moltes experiències que treballen fa temps i molt bé, a l'Argentina en la majoria dels casos no són part de polítiques públiques de gestió estatal.

És possible canviar aquestes conductes, fins i tot la mirada sobre aquests temes, quan s'assisteix obligat per la llei? Com es treballa en aquests espais?

És possible però, clarament, cal fer un procés pel qual la demanda que està terciaritzada, que és una demanda del Poder Judicial i no de l'home que assisteix al grup d'atenció, es reconverteixi en una demanda pròpia. Ha de donar-se un procés de problematització, de reflexió, d'interpel·lació que li permeti a aquest home reconèixer-se com a executor d'unes formes de violència i no sols com a víctima d'una persona que el va denunciar o d'un Poder Judicial que el va obligar a assistir a aquest grup que, en general, és com arriben aquests homes: enutjats perquè uns altres van fer que haguessin d'anar a aquest lloc. Ara, si aquest dispositiu funciona i si la subjectivitat d'aquest home ho permet, el que es necessita és un desplaçament que el faci implicar-se en aquest procés. Reconèixer que és un subjecte de gènere, que la masculinitat que exerceix i practica és una construcció que té efectes nocius envers les persones amb les quals es relaciona, que genera mal, que molts d'aquests danys que genera estan vinculats als danys que ell també va patir al llarg de la seva vida. Per això també, en aquests dispositius, sol treballar-se molt sobre la història vital i familiar.

Quins són els espais que considera més seriosos o respectables en cas que algú vulgui acostar-se de manera voluntària? *

Retem (Xarxa d'Equips de Treball i Estudi en Masculinitats) té molts anys de treball en això i ha format equips professionals en diverses parts del país; també la Defensoria del Poble tant de Ciutat com de Província de Buenos Aires té dispositius; diversos municipis de la província de Buenos Aires també ho tenen; el Centre Integral d'Homes de la província de Còrdova, i hi ha algunes altres iniciatives que s'han anat armant en el context de confinament que són línies telefòniques d'atenció a homes, que és una experiència més recent.

El confinament va exacerbar el nivell d'indefensió de moltes dones que han de viure amb els seus agressors. Quins mecanismes de la masculinitat masclista es van aguditzar a conseqüència del confinament?

Crec que es juguen diversos factors: la impotència de no poder assistir al lloc de treball i, en molts casos, de no poder obtenir un sou i no poder complir amb el rol de proveïdor; la sensació d'estar en un àmbit que se suposa que és d'un però alhora és desconegut, com és la pròpia llar per als homes, on circulen moltes menys hores que la resta dels integrants de la família, on, en general, es desresponsabilitzen de les tasques domèstiques que ara tenen tot el temps enfront dels seus ulls. Alguna cosa que també afecta molt és la sensació que la llibertat de moviment estigui coartada i que damunt siguin uns altres els que te la coartin, quan en general els homes se socialitzen en la idea que són omnipotents, autosuficients, que ningú els diu el que han de fer i molt menys com cuidar-se. Per tant aquí hi ha una sensació de frustració i d'impotència, et podria dir que fins i tot de castració que sol aguditzar les situacions de tensió. I es busca compensar tot el control que es perd controlant a les persones que es té a prop.

(*) Hem de fer una apreciació, des de la traducció. Les preguntes següents amb asterisc són preguntes molt ambientades a l’Argentina. Les referències que es fan indicant els recursos, les intervencions i polítiques públiques dirigides a homes, corresponen a propostes del lloc d’origen de l’entrevistat. La realitat a les Illes pot tenir alguna similitud, com és el programa que es desenvolupa des de la regiduría de Justicia Social i Feminismes, de l’Ajuntament de Palma, un servei d’atenció, dirigit a homes que exerceixen violència. En el mateix sentit es poden trobar alguns programes a diversos indrets de l’Estat Espanyol.

Agraïr a Lorena Oliva i a Luciano Fabri, que ens han autoritzada al traducció i publicació de l’entrevista. Podeu trobar-la en la seva versió original a: https://bit.ly/2Gr5aUJ a La Nación. Argentina.