Acaba de sortir al carrer, coincidint amb la festa del Dia del Llibre, la darrera obra de la jove sollerica Carlota Vicens, el poemari —Así el silencio—, el segon que publica, després d'haver publicat fa un parell d'anys —Arenal— i d'haver realitzat algunes traduccions com ara d'una obra de Bernanos. Aquest segon poemari està dividit en tres parts —Doce liras—, —Desencuentros— i —Segundo arenal— i troba la seva coherència en el tema de fons; l'home i les seves pors, les seves nostalgies, la seva memòria, l'home incapaç de desfer-se d'uns records que l'empresonen. Quasi sempre records de tipus amorós. Un aspecte destacable del poemari és que treballa més la forma dels poemes, la majoria dels quals s'ajusten a esquemes mètrics determinats: lires a la primera part, també sonets, quartets, romanços, endecasílabs blancs... El ritme i la rima a més, donen major musicalitat al missatge poètic, l'embelleixen i enriqueixen. En quant al fet d'haver escollit el silenci,Carlota Vicens, ens comenta que es tracta d'un silenci d'introspecció, però que també es la mirada de l'home que tem i, en la darrera part, la mirada de l'home cegada per l'excés de llum sobre l'arena..