Setmanari Sóller

Setmanari d'informació local - 136 anys

«El temps dirà si la meva peça arrela»

47913

Antoni Riutort és el guanyador del concurs per a dotar d’un himne Deià. La seva composició ha estat elegida pel jurat i serà un dels símbols que representarà el municipi. Riutort, que és un aficionat a la música des que va néixer, és llicenciat en Dret i actualment treballa com funcionari de justícia.

-Què et va motivar a presentar-te al concurs?
-Ho vaig considerar un repte del qual em sentia capaç i que em feia il·lusió. Resulta que feia poc temps que els Xeremiers de Sóller m’havien convidat a cantar La Balanguera pel pròxim disc que preparen amb temàtica fironera i aquest fet crec que em va inspirar. A més, les bases no eren exigents, de tal manera que facilitaven que es pogués presentar qualsevol persona aficionada.

-Com et vares assabentar de la convocatòria?
-Ho vaig veure al Facebook. De tot d’una em va parèixer curiosa, ja que mai havia sentit a dir d’una convocatòria pública, d’un ajuntament ni de cap administració, per a fer un himne.

-I què n’opines que un poble faci un concurs per a tenir un himne?
He de dir que el meu primer pensament va ser crític perquè dubt que els símbols representatius d’un poble puguin néixer així de cop, per una decisió política o administrativa. Aquestes coses pens que necessiten un temps de gestació o generació popular. Bé, també és veritat que tot comença algun dia, i que Deià tenia a favor seu l’existència d’un poema descriptiu molt maco de Joan Alcover.

-Creus que la teva peça arrelarà com a símbol?
-Som conscient que pel fet que s’aprovi la meva composició, això no vol dir que necessàriament arreli com a símbol. Hi ha una possibilitat que no agradi, o quedi dins un calaix. El meu desig evidentment seria que no fos així, sinó que jo voldria que tira a tira es cantàs, i que bons músics en fessin versions elaborades. El temps ho dirà.

-T’ha sorprès haver sortit guanyador?
-Un es presenta amb aquesta intenció, no ho negaré. Som crític amb mi mateix i en haver-la acabada hi havia coses que no em convencien, però en general no la trobava dolenta i em vaig decidir a presentar-la. Que finalment fos l’escollida, ja no ho veia tan clar. M’agradaria molt un dia poder sentir les altres versions que es presentaren. Sigui com sigui, n’estic molt orgullós.

-Què consideres de la cultura musical de Sóller?
-És una planta que s’ha de regar. Des del meu punt de vista, si es vol créixer en cultura musical, el secret està en mantenir una escola de música. Si hi ha una escola i els nins i joves aprenen a estimar i a comprendre la música, maldament més endavant ho deixin, sempre les quedarà una base i una inquietud en aquest sentit; i a partir de l’ensenyança poden desenvolupar-se moltes altres oportunitats per fer música.

-La pandèmia ha afectat molt al sector musical...
-La pandèmia ho ha fotut tot. Però si entenem la música com a afició, record que en el temps de confinament la música era un gran bàlsam.

-Quina durada té i què en destacaries de l’himne que has creat?
-Dura devers un minut i mig. He de recordar que el concurs es tractava de posar música a un poema de Joan Alcover que es diu Notes de Deià; té tres estrofes i jo vaig agafar les dues primeres.

-De què parla el poema?
-El poema descriu un Deià tranquil, un lloc on passa el temps de manera idíl·lica. Si ara em demanassin que fes un himne per un poble partint de zero, m’hagués agradat fer una cosa més alegre i marxosa, però havent-me d’adaptar a la lletra i donat que les bases del concurs deien que es valoraria que la versió fos «evocativa i adequada a la seva finalitat», em vaig decantar per posar una melodia més clàssica i dolça.

-Has posat tu la veu a la peça?
-Les bases exigien que la presentació fos cantada, és a dir, que entreguessis una gravació, fins tal punt que no era necessari presentar una partitura. Jo vaig presentar una gravació amb la meva veu i també vaig gravar un acompanyament de piano.

-Quins instruments toques?
-La música la visc com afició. De jovenet vaig tocar el clarinet amb la banda de música. Puc rapinyar un parell d’acords amb una guitarra, i ara és quan trec un poc de profit de les classes de piano de jove. També som capaç de tocar una mica el tamborino i el flabiol si la peça no és complicada.

-D’ençà de quan t’agrada la música?
-Crec que des d’abans de néixer. Em ve d’avior. Sempre hi ha hagut música a la meva família. És una de tantes coses que he d’agrair als meus pares, record que tenien molt d’interès en què tant jo com les meves germanes aprenguéssim música.

-Si Sóller també impulsàs un concurs per a la creació d’un himne, t’hi presentaries?
-Si em sentís inspirat i les bases m’ho permetessin, evidentment que sí. No obstant no crec que això passi, ni que Sóller ho necessiti en el sentit oficial del terme. Tenim La Balanguera que gràcies al Firó s’ha convertit en un referent solleric, i també hi ha altres cançons que han anat calant entre la joventut.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.