Tomeu Hernàndez (Sóller, 2004) té l’objectiu de dedicar-se a la política. En acabar batxillerat té la idea d’estudiar el Grau en Relacions Internacionals per així aconseguir un dels seus objectius, ser president d’Espanya. En aquesta entrevista, conta com veu ell el panorama polític municipal.

-Com entràreu en el món de la política?
-Sempre m’ha agradat. Des de fa devers quatre anys particip de molts actes polítics tant en l’àmbit local com en l’autonòmic i per això em vaig decidir per entrar a les joventuts d’una agrupació local.

-Creus que els joves d’avui en dia hi estan interessats i per què?
-Gens. Jo crec que ho veuen un tema completament desvinculat del seu dia a dia, com si no anàs amb ells, i en certa manera tenen raó.

-Què trobau que haurien de fer els partits per implicar el jovent?
-Senzillament pensar un poc més amb nosaltres. Si ens escoltassin, potser farien més polítiques dedicades als joves d’entre 15 i 20 anys que realment ens interessassin i així ens implicaríem molt més, segur.

-Quins són els principals temes que us preocupen ara mateix?
-Ara cursam segon de batxiller, un curs que absorbeix i realment estam molt centrats en anar a l’institut, treure el curs i socialitzar amb els nostres amics. De fet, un tema recurrent entre nosaltres és el sistema educatiu i gairebé tots coincidim en el fet que té moltes deficiències.

-Com creieu que us ha afectat la pandèmia?
-Hem perdut dos anys importants de la nostra vida. Tenc 18 anys, i la pandèmia començà quan en tenia 15. Són dos o tres anys en què no hem pogut tenir la vida que ens pertocava com a joves: no hi ha hagut verbenes, no ens hem pogut ajuntar els amics durant mesos... Tant de bo acabi ja i poguem reprendre la vida que ens pertoca.

-I en l’àmbit educatiu?
-Quan estàvem confinats, deixàrem d’adquirir coneixements que ara, a segon de batxiller es donen per suposats.

-Què penses dels projectes pel jovent que fa l’Ajuntament?
-Res, perquè no es fa res. Hi ha una manca molt gran d’iniciativa i també d’interès en organitzar-nos activitats i pensar en les nostres necessitats.

-Enguany s’ha inaugurat el Casal Jove. Què n’opines?
-Que ha costat 45.000 euros i a nosaltres, els joves de 17, 18 o 19 anys, no ens hi fa ganes passar-hi el temps. Només hi anam per qualque activitat puntual. La iniciativa és bona, però ha de venir acompanyada d’altres projectes que s’adaptin a allò que realment ens faci ganes i l’Ajuntament dedica gairebé tots els recursos a activitats pels més petits o pels joves de més de 20 anys.

-Sovint es comenta que els joves de Sóller no feis pinya. És cert?
-Potser sí. A Sóller anam en grupets, perquè som molts de cada quinta. És impossible fer un macrogrup i ja no et dic mesclar diverses edats. Això sí, si coincidim, sempre ens feim amb els de la nostra edat.

-Amb quin corrent polític us identificau més?
-Ara mateix amb les esquerres, però no sempre ho he tengut tan clar. Amb el temps he pogut veure millor les desigualtats que hi ha i el funcionament del món i ara ho tenc més clar.

-Heu sentit mai el dit «qui als 18 no és d’esquerres no té cor i qui als 40 no és de dretes no té cap»? Què n’opinau?
-No, no l’havia sentit mai. Aquesta frase em fa pensar en renunciar als teus principis. Està clar que quan creixes pots canviar de punt de vista i que les circumstàncies de la vida et poden dur a canviar d’ideologia, però no estic d’acord amb la dita.

-Us plantejau de cara al futur formar part de qualque llista municipal?
-Sí, totalment. Ara mateix no. Més endavant faig comptes encapçalar llista municipal, autonòmica i fins i tot nacional. Des de ben petit jo sempre he dit que volia ser president d’Espanya i som conscient que és un projecte molt ambiciós, però qui no ho cerca, no ho troba.

-Com veis el futur electoral de Sóller?
-No ho sé, perquè a Sóller és una sorpresa, passi el que passi sempre acaben votant al Partit Popular i la veritat és que no ho entenc.

-Teniu amics o coneguts de la vostra edat que estiguin implicats en la política?
-No, cap. És cert que molts tenen una tendència política i una ideologia més o menys clara, però habitualment és per tradició familiar i no per criteri propi. De fet, a mi em solen dir que som un pesat amb el tema (diu rient).