Setmanari Sóller

Setmanari d'informació local - 137 anys

Comerços de tota la vida que tanquen, un món que desapareix

Les impulsores de Cavall Verd, el bar Es Pont i Ca’n Mora dels Mobles es jubilen i baixen la persiana en una tendència que pareix no aturar

Bel Esteva tancarà les portes de ‘Cavall Verd’ per jubilar-se.

Isa Medina

Tres dones, tres negocis de tota la vida, tres trossos d’història de Sóller condemnats a l’oblit. Aquesta setmana contam la història de tres comerços que han format part del paissatge urbà de les darreres dècades del poble i que, en els propers mesos, canviarà de mans per la jubilació de les seves impulsores, a més de la manca de relleu generacional o la ferotge competència de les tendències actuals.
Sense oblidar la desaparició de la tenda d’aliments de Ca’n Mametes que explicàrem fa tres setmanes, en aquest reportatge contarem la història de la tenda d’articles de regal Cavall Verd, gestionada per Isabel ‘Bel’ Esteva (Belfort, França, 1957), un colorit paradís de regals pels més petits; el bar Es Pont, un clàssic dels bars de dia, comandat fins ara per Catalina Horrach (Sóller, 1954) i la botiga centenària Ca’n Mora dels Mobles on Antònia Mora ‘Nani’ (Palma, 1952) és la tercera generació d’un espai únic, memòria viva del passat industrial de la Vila i un gran espai a tocar de la Plaça de la Constitució, al bell mig del poble on, quan ella va néixer, feien feina a la fusteria uns 40 homes.
Començam el nostre viatge al món màgic de Cavall Verd. Bel Esteva no se separa de la seva pepa vestida de pagesa durant la sessió fotogràfica a la tenda que regenta des de fa 21 anys i que deixarà el proper mes de juliol. «Una tenda agafa la personalitat de qui hi fa feina. Dins un comerç dones l’ànima, la fas a la teva mida. Hi ha hagut anys bons i anys dolents. Hi ha hagut crisis grosses però he aconseguit fer els meus clients. Ara que tanc venen i diuen: -Ah, me sap greu per aquesta tenda... i coses així. Fins ara no ho deien (riu). Ara tenc moltes alegries», sentència Esteva.


La botiguera continua afirmant que «Cavall Verd tanca perquè em jubilo. Em toca. Una tenda, avui en dia és molt dur. Ens hem vist obligats a lluitar contra el túnel, les grans superfícies, els comerços asiàtics i, ara, Amazon. Jo no sé el futur, però amb la pujada de preus d’enguany els anys que venen seran amb crisis i jo no en vull viure més de crisis». «Aquí, el que hi ha són capricis, no és primera necessitat. Va haver una baixada de venda que ningú s’esperava. Va ser quan vaig començar a obrir tot el dia, a obrir el diumenge. Hores, hores i hores. Això desgasta; sobretot si no vens. Estic cansada. A més, Sóller s’ha transformat en una ciutat turística que sols viu pel turista i a l’hivern, quan s’acaba la temporada, ja no viu. Sóller ha perdut l’essència de poble. És un fet, no ho canviarem. És una ciutat dormitori», lamenta amargament.

Jubilació
Catalina Horrach fa quasi 40 anys que, amb el seu home, estam al cadavant del Bar Es Pont. Qualifica l’experiència de la seva vida laboral com a «molt positiva» i afegeix que «com en tot hi ha hagut moments de tensió però jo venc cada dia contenta a fer feina». «Em jubilaré quan pugui i quan algú agafi el bar. Mentre no tengui ningú, seguiré fent feina». A la pregunta de què suposarà per ella la jubilació, Horrach contesta irònica: «no ho sé. Per ventura serà un gran fracàs, m’hauré d’adaptar a una vida completament diferent. Supòs que serà per bé i disfrutar. És una incògnita. Jubilar-me, més que il·lusió crec que és necessari. El que més anyoraré quan ja no vengui per aquí serà la gent i les companyes. Després de tants d’anys es fa una relació molt forta però esper veure’ls a tots. La vida s’ha de viure; passa molt ràpid. Tot i que facem dotze hores de feina al dia».
Sobre l’incert futur del bar, la restauradora afirma que «esper que hi hagi una persona que pugui tirar endavant el negoci perquè seria una pena que no tingués continuïtat. Encara no se sap qui ho agafarà perquè el local no és meu» i en referència a la decadència del comerç tradicional afegeix que «és una pena, em sap molt de greu però si no hi ha gent que continuï al darrera poca cosa es pot fer. Perdem coses que fa molt d’anys que existeixen. El negoci l’ha d’agafar algú que sapi de què va la cosa i que tengui moltes ganes de fer feina», explica.

El final d’una era
Després d’acabar la carrera d’Econòmiques, Antònia Mora ‘Nani’, s’incorporà a la tenda de mobles que fundà el seu padrí l’any 1912. «No tancaré fins que m’hagi desfet de molt de gènere que em queda. Quedaré fins juliol», explica. Afegeix que «és una feina molt agradable. He fet de tot. Ara ja estic cansada. No sé què passarà amb la tenda. Tot és d’una germana i jo, i ara toca dividir-ho. Són tres finques». Malgrat que ha disfrutat durant la seva vida laboral, ‘Nani’ manté que «no em sap greu que el negoci no tengui continuïtat. És molt esclau. Els meus clients no tenien horaris i amb infants petits sempre he hagut de dependre d’algú. Fins ara no em feia il·lusió jubilar-me, però ara sí».
‘Nani’ apunta un factor clau, segons ella, sobre el tancament dels petits negocis de la Vila: «Nosaltres hem de competir contra Palma. Sobre el meu sector, el de mobles, quan obriren el túnel varen propiciar que la gent major, que són els que tenen més doblers, es desplaçassin a Palma. És molt més pràctic anar a un centre comercial a comprar perquè allà ho trobes tot. La clau és destacar i fer alguna cosa especial», explica.
Mai destacar i fer quelcom especial havia estat tan complicat en un context de pujada de preus, competència ferotge i canvi de tendències. Malgrat tot, encara trobam exemples que resisteixen una tendència més incerta que mai.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.