Ara que fem el canvi d’estació de l’estiu a la tardor, seria convenient i adequat prendre unes mesures perquè el nostre organisme no li resulti massa feixuc. El canvi que comporta també les vacacions a tornar iniciar el ritme, ens afecta a tots i principalment als infants i adolescents.

Crec que si ens acostéssim una miqueta més a la naturalesa i al seu llenguatge cíclic de les estacions, la nostra salut física, mental i emocional es milloraria molt.. És una autèntica llàstima  que a les grans ciutats amb pocs espais verds, parcs, jardins, arbredes, els  anul·lin la possibilitat de gaudir d’aquests canvis.

 La natura ens proveeix del que necessitem per tenir un organisme sa. I no em refereix a seure’ns a taula a omplir la panxa o a qualsevol lloc de menjar fems a pegar quatre bocinades sense adonar-nos que  estem menjant. La nutrició és una altra cosa. A l’hora dels menjars, ara és difícil, hi havia un component de comunicació importantíssima. Jo encara ho he viscut i  malgrat una temporada a l’hora de dinar era complicat, a l’hora de sopar si que ens reuníem tota la família.

Que surtin establiments de menjar lent, per gaudir del moment de menjar, ja és molt significatiu, en contra del “fast food”.

No fa gaire estona, encara es menjava el que donava l’estació. Avui en dia  es pot trobar qualsevol tipus de menjar  en qualsevol moment de l’any. S’ha perdut una part important del procés natural. Els aliments  s’agafen verds i es deixen madurar en càmeres com la fruita que llavors no té gust de res. Es posen les gallines a fer mils d’ous per hora, que llavors són succedanis d’ous que no ens reporten res. La carn  es menjava dosificada i els animals engreixaven  al seu ritme sense antibiòtics. Els peixos eren de la mar, no de piscifactoria alimentats amb  pinsos i no hi havia “vaques folles”.

I la dieta mediterrània que ara tant és parla, era un fet natural. I que ha passat a partir d’aquí?. Doncs una problemàtica gran d’obesitat i sobrepès, en la que comença i ben prest la població infantil dels països més “desenvolupats”: Progrés. La pastisseria industrial, els menjars ràpids on pràcticament tot el que es menja ha perdut la seva essència i són uns succedanis plens de químics. Menjars precuinats que llavors paren al microones per acabar-los d’esvair les  vitamines i minerals que els hi quedaven.

Malalties? Moltes i de cada vegada més. Vivim contra natura i nosaltres- malgrat hi hagi interessos, perquè ho oblidem - som natura i formam part d’ella.

Silenci? i que vols dir, no el podem pair, necessitam trui, molt de trui, renou, que serveix, únicament per emmascarar el nostre descontent amb la manera de viure malgrat ni ens adonem.

Informació esbiaixada, manipulada i a l’estil "Gran Hermano" de la novel·la Un mundo feliz d’Aldous Huxley.

L’altre dia vaig veure un anunci que em va posar els pels de punta: Dos nins, que havien segrestat un ca, telefonaven a un senyor, que ells creien ric, perquè havien vist el seu cotxe (no posaré el nom, era un 4x4), per negociar els doblers que els hi havia de pagar. Que vos sembla el missatge?.

El principi que ho regeix tot és: “Jo faig el que vull i el que em dóna la gana, i empri qualsevol mètode, per estar al cent per cent”. I a més això és el que retransmet pràcticament tota la publicitat, inclusiu la dels medicaments. Com l’anunci de l’aspirina que se’n porta el blister a l’estadi,  perquè no deixaria per res de veure el partit de futbol, es trobi com es trobi.

Tot es troba programat i la llibertat per  decidir de cada vegada és més minsa. Tenim vacances quan diu l’empresa, no quan ens trobem fet pols. No som propietaris del nostre temps i això és el tresor, per a mi, més preuat. Ara bé, fer això significa establir una escala de prioritats distintes de les que en ven el  sistema i no dic que la meva sigui la millor, però m’hi sent molt feliç.

El secret: Fer la feina que m’agrada, viure en un lloc que estim, haver aconseguit una llar harmònica i fer les coses una darrera l’altra, sense estrès. I jo dic si jo ho he aconseguit (durant un temps de la meva vida feia tota el contrari, però he triat); ho poden aconseguir altres persones, i aquesta afirmació reafirma el que vaig escriure en el darrer article respecte a l’anècdota del meu amic. Sinó vos recordeu, rellegiu-lo si us sembla.

De tant en tant és molt bo i ho aconsell (malgrat no m’agrada de donar-ne sinó en demanen), fer una aturada en el camí i plantejar-nos si el que fem ens aporta cap a la felicitat i cap a la pau interna. Si fem “un camí amb cor” o simplement ens resignem al que tenim assignat. Si hauríem de fer un replantejament seriós i rigorós de la nostra escala de prioritats. Podem canviar en qualsevol moment, aquesta és la gran oportunitat de la Vida, però cal posar-hi per feines i escoltar el llenguatge del cor, perquè la ment no ho embulli amb excuses. Ningú més que nosaltres som els creadors del que estem vivint; cert que hi poden haver circumstàncies complicades,  però gràcies a Déu, com tot, tenen un principi i un final.

Concloc i fins la propera.