Cuidar els qui ens han cuidat. Amb aquesta premissa va néixer ara fa 40 anys l’Associació de Persones Majors de Sóller, un col·lectiu que ha dinamitzat i millorat la qualitat de vida de la gent gran del poble oferint activitats i serveis per gaudir d’una vellesa activa fonamentada en les relacions humanes entre els usuaris. L’associació arribà a tenir un miler de socis a finals dels anys 90, la seva millor època, però d’ençà uns anys ha anat decaient fins que ha estat necessari replantejar el seu model. Demà, diumenge dia 1 d’octubre, es celebrarà l’aniversari, al qual hi assistiran el president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, i el batle de Sóller, Miquel Nadal, ambdós del Partit Popular.

Per tractar aquests i altres temes hem entrevistat al president i al secretari d’aquesta organització, que actualment compta amb uns 450 membres. El primer, Joan Josep Noguera Pizà (Sóller, 1942), aporta el seu personal carisma i un talent natural per les relacions humanes, mentre que la seva mà dreta, Josep Lluís Celià (Sóller, 1951), és el ‘cervell’ de l’organització. La seva visió estratègica està orientada cap a saber llegir la utilitat dels serveis a oferir en el present i en el futur de l’entitat.
Noguera fou vicepresident de l’entitat a l’anterior etapa, fa uns nou anys, mentre que Celià es va fer soci fa una dècada. «La junta anterior va dimitir en bloc fa cinc anys i mig i ens trobàrem en un ‘impasse’ en el que si no sortia una junta ràpidament, l’Associació estava en perill de desaparèixer. Ningú es volia posar al capdavant. Entre quatre i set persones decidírem ‘estirar el carro’ de nou», rememora Celià.

Origen i precedents

Ara però, fem la vista enrere fins els inicis de l’entitat de referència per la gent gran de Sóller. El mateix Celià ens ajuda: «l’Associació neix el 13 d’octubre de 1983 a instàncies de la Parròquia de Sóller. En aquell moment, ells eren els únics que s’encarregaven de la gent gran que no tenien on anar. Abans d’això i durant uns tres o quatre anys es reuniren al que la gent de Sóller coneixem com l’Hospital. Allà, les monges de la Caritat atenien la gent gran que ho necessitava. El capellà d’aquell moment, que pensam que era Joan Lladó però no estam segurs, i Acció Social de la Parròquia aglutinaren allà la gent de la Tercera Edat i organitzaven xerrades, cursets de salut, convidaven algun metge per donar consells mèdics».

Joan Josep Noguera afegeix que «Acció Social i el regidor Pere Sampol varen ‘punyir’ l’Ajuntament per a que autoritzàs la creació de l’Associació com la coneixem avui. El batle del moment, Antoni Arbona ‘Repic’, donà el vist-i-plau sempre que fossin ells els que s’hi encarregassin. Toni Socies Edreira, president d’Acció Social, i Sampol se’n posaren al capdavant amb l’ajuda del director de l’oficina de La Caixa d’aquell moment, Bartomeu Pons. Pons era també gerontòleg (la gerontologia és la branca de la ciència que estudia el procés d’envelliment) i va ser ell qui aportà la visió tècnica al nou projecte».

Primers anys

L’ any 1984 es celebrà l’assemblea general de socis on sortí anomenat primer president: Don Pep Mora Saletes. «Don Pep va ser una persona d’empenta que va fer agafar embranzida l’Associació ja que en pocs anys arribaren a ser entre 500 i 600 socis», explica Noguera. Però Celià l’interromp: «però els arxius de l’època es varen perdre pel que no tenim molta informació d’aquell moment. El que sí sabem és que s’inspiraren en com treballaven associacions com les de Manacor, Inca o Palma que ja feia temps que existien. Organitzaven activitats com ball, que agradava molt, brodats, excursions en autocar per Mallorca i xerrades de tant en tant. El que és important és que durant el seu mandat es començaren a fer gestions per tenir un local propi. Al poc temps, l’Associació canvià l’Hospital pel que ara és el Gran Hotel. L’etapa de Don Pep Mora durà 14 anys: de 1984 a 1998».

L’època daurada

Després que Don Pep Mora es retiràs, agafà la presidència Pere Sampol, que ocupà el càrrec des de 1998 a 2011. «Aquesta va ser l’època de màxim esplendor», afirma Celià, que afegeix que «Sampol trobà una institució amb una estructura sòlida en la que s’organitzaren moltes excursions, tant a totes les regions d’Espanya com a moltes capitals europees. Cada any es feien dos viatges a fora: un a la Península i un a l’estranger: França, Itàlia, Suïssa, Alemanya... Els usuaris només pagaven una part del viatge cosa que feia que quasi hi hagués galtades per apuntar-se», recorda Celià. L’Associació va viure en aquells moments el seu clímax i arribà als mil socis, però a inicis de la dècada passada la situació canvià amb la fallida de Sa Nostra i la crisi.

El futur i el reconeixement

Cap a on s’encamina l’Associació? Noguera i Celià lamenten que «hauríem de diferenciar un passat gloriós de 25 anys i la situació actual. Entitats com aquesta estan en decadència. Els jubilats no ens necessiten pels viatges o l’oci, abans sí. Cobriren un buit i foren molt útils per fer feliç a molta gent, però ara no tenen sentit. Ens hem de renovar i replantejar. Cap a on? No ho sabem». Amb un interrogant a l’aire els dos interlocutors han mostrat el valor d’una feina col·lectiva que per centenars de majors a Sóller ha suposat, com deia Celià, «una raó per aixecar-se cada dia, vestir-se, maquillar-se i continuar avançant».