En Pere Jota és un personatge sorgit del confinament, representat pel solleric Pere J. Pastor (Sóller, 1976) qui fa poc més de cinc anys va començar en el teatre amateur. Aquesta afició ha anat creixent amb els anys i a dia d’avui ho combina amb l’humor fent monòlegs per les xarxes socials i als escenaris on el conviden.

-Com i quan vàreu començar a fer humor?
-Quan vaig néixer. El meu conco Francesc em deia que era un xiste perquè es veu que reia molt. El que no saben és que reia per no plorar. Els he tengut enganyats fins avui.

-Quins són els temes que més us inspiren a l’hora de fer acudits?
-Aquells que poden ser tendenciosos de crear polèmica.

-És cert, gairebé sempre feis humor en clau de denúncia. Per què?
-Bé, he fet una mica de tot, però quan se fa humor sempre hi sol haver un missatge de rerefons. Com diuen en castellà, entre broma y broma, la verdad asoma. I l’humor també és un poc això. I quan ho centres, per exemple, en la llengua, com he fet en alguna ocasió, t’adones de la feinada que hi ha per fer. Quan faig un directe i ve l’acudit de la Guàrdia Civil, sempre abans deman si n’hi ha algun. No fos cosa que...

-Considerau que l’humor és un canal efectiu per conscienciar?
-Pràcticament totes les premses escrites tenen una tira còmica denunciant temes diversos, fet que demostra que és un bon canal.

-En l’àmbit de l’humor. Tot val o hi ha límits?
- Sóc dels que pensa que no tot val, i he fet bastants vídeos denunciant, sobretot, els casos de bullying. Em bull la sang pensar que un comentari cap al cos d’un infant li pot destrossar la vida. En molts dels directes que faig per TikTok, jo mateix rep insults. Entren a sac sobre que no tenc cabell, i jo els contest sempre que a mi el que em preocuparia és no tenir cervell.

-I què opinau de l’actual debat sobre la saturació de Mallorca? És un tema molt recurrent als vostres acudits.
-És un drama absolut. Els mallorquins ja no podem anar a la platja amb una tovallola de 2 metres quadrats. Hi hem d’anar amb s’estoreta de bany que és més petita. Bé, això si pots arribar a la platja. L’altre dia vaig voler anar al Trenc i em varen donar número per Tots Sants. Hem de ser conscients que Mallorca té uns recursos limitats. Hem deixat que Mallorca cresqui de manera desmesurada i sense control. Tothom vol anar a les cales que s’anuncien per Instagram. Ens han fet creure que ho podem tenir tot a l’abast amb poc esforç, fent que aquests petits camins que duen a les cales es vegin plens de cotxes i brutor. Tard o d’hora els turistes deixaran de venir en massa, i no estarem preparats. Quina gràcia té anar a un lloc on va tothom?

-El passat dissabte féreu un monòleg a Galilea. Què destacau d’aquesta experiència?
-No hi havia estat mai. Com que no ho trobava, ho vaig demanar a un paisà que vaig trobar a la carretera. «Per arribar a plaça?». I en un correcte mallorquí em va respondre: «Gehen Sie einige Meter geradeaus und dann nach rechts». Això sí, va tenir la deferència de sentenciar: «Tu no ‘mallojquín’, eh?». «Tu sí», vaig pensar jo. Però bé, posar-te davant d’un públic que no coneixes és sempre un repte majúscul, i més quan comences. Mai no saps com reaccionarà la gent. I a quin acudit riuran. O fins i tot, si riuran en algun acudit...

-Teniu alguna altra actuació prevista?
-No, de moment no. Vaig fer un monòleg a finals de juliol a Girona, i ara aquest darrer a Galilea. Hi havia algun interès per fer alguna cosa a Sóller, però no deu haver prosperat. «Ja te direm coses», em van dir.

-Actualment viviu a Catalunya. Entenen allà el vostre ‘humor mallorquí’?
-Sí. I fins i tot els hi fa gràcia que un mallorquí, en mallorquí, els hi expliqui coses que a nosaltres no ens agrada dels catalans. És un dels pocs moments que he trobat que pots mal parlar dels catalans sense que s’enfadin.

-Feis ús de les xarxes per donar a conèixer la vostra feina. És una eina que explotau molt?
-Bàsicament és l’eina. És la via per donar-te a conèixer, tot i que en el món de l’stand-up hi ha moltes opcions, com ara bars amb micros oberts per anar a explicar el que vulguis, on pots provar trossets del monòleg, per exemple. Tot i que a mi m’agraden més els bars on pots provar variats, saps què et vull dir? (diu rient).

-Què us agrada més el teatre o els monòlegs?
-Ho definiria com dos mons paral·lels, però amb matisos. Pel que fa als monòlegs, només depenc de mi pràcticament. Puc assajar quan vull, on vull i puc muntar l’espectacle al meu gust. En una obra de teatre hi ha una feina coral que abarca molta gent. No et podria dir què m’agrada més. Actualment m’ho pas bé en els dos àmbits. I fins i tot, ho he fusionat un poc, doncs a l’obra que farem per desembre, que inicialment havia de ser un drama i crec que de drama no té res, el protagonista és un mallorquí a Barcelona... Una part de l’obra està basada en fets reals.

-Us plantejau poder viure exclusivament de l’humor?
-Ara sí que m’has fet riure. No, en absolut. A més, m’agrada diversificar i fer també un poc de tot. Just ara estam preparant una obra de teatre que jo mateix he escrit i que representarem a Sant Cugat el 3 i 4 de desembre. El teatre va ser l’espurna que va encendre aquesta afició a fer l’animal, tant davant una càmera com d’alt de l’escenari.

-Què significa l’expressió ‘caguenjudes’?
- En els monòlegs inicials que feia per Twitter, de manera improvisada, mentre feia alguna sentència en clau denúncia, se m’escapava la paraula ‘Caguenjudes’, que vaig anar mantenint i va tenir cert èxit. No deixa de ser una batua, però es va convertir en signe d’identitat.