En un temps com els nostres de canvis vertiginosos, hem vist en els darrers anys l’explosió de les neofestes com Es Much de Sineu o la batalla d’aigua de Canamunt i Canavall, entre d’altres. Es tracta de tradicions contemporànies impulsades majoritàriament pel jovent, que han aconseguit una notable popularitat en els darrers anys apostant per una celebració purament lúdica sense connotacions religioses. I mentre unes neixen, altres lluiten per sobreviure i d’altres volen reviure. És el cas dels cossiers de Sóller. L’historiador Josep Rullan i Mir a la seva obra Història de Sóller afirma que el 1544 ja existien: «costum que es fa de la festa del Corpus que’s salen vestir molts personatges... y més los COSIES y las trompas que honran molt la festa...». Amb el pas dels anys aquesta tradició d’arrels paganes que uneix el culte a la natura amb imaginari cristià desaparegué del poble fins que als anys cinquanta el folklorista Bartomeu Ensenyat intentà recuperar-los sense èxit. Una dècada més tard Aires Sollerics també ho intentà.
El darrer cossier
Memòria viva de l’experiència dels darrers cossiers a Sóller és Joan Ribas, l’únic dansador que continua amb vida, a part de la pagesa. Ribas, de 87 anys, explica que «Don Bartomeu va voler que es ballessin els cossiers a Sóller. Érem cinc homes Andreu Valls; Pep Valls; Toni Marí, Tolo Quetglas: i la pagesa, n’Antònia Fuster. Es ballaven a Algaida, a Montuïri... Estrenàrem al Teatre Alcázar i cada vegada que fèiem el ritual s’omplia fins a la bandera». A la pregunta de si li agradaria que aquesta tradició centenària es recuperés, Ribas opina que «no m’explic com no ho han recuperat. Si han mantingut la resta de tradicions, per què no han mantingut els cossiers? Ara falta saber si els que estan al capdavant de les iniciatives culturals tenen ganes de reprendre-ho». Guillem Bernat, expert en folklore i ànima mater d’aquesta agrupació tradicional, manté que «els cossiers de Sóller foren els primers en crear-se a Mallorca i els primers en desaparèixer a causa del progrés i els canvis socials».
Recuperació
Parlant dels cossiers contemporanis, Bernat analitza que «a Pollença varen trobar dades suficients, persones que havien ballat o vist ballar que tenien la melodia per reconstruir amb fidelitat. Nosaltres no ho teníem. Quines músiques utilitzam? No hi ha música, no l’hem trobada. Ens inspiràrem en els cossiers de Pollença. Teníem la consciència que estàvem introduint una cosa falsa a la història dels cossiers d’aquí. Ara ens penedim, ja que si els haguéssim mantingut, ara en tendríem».
