Suzanne Bradbury (Califòrnia, 1949) ha dedicat tota la seva vida a la música clàssica com a pianista. Més com a concertista que com a professora, sempre ha volgut transmetre a la gent tot el que ha anat aprenent durant la seva llarga trajectòria.

-D’on sorgeix la vostra afició per la música?
-Als meus pares els encantava la música, tots dos eren pintors i sempre escoltaven música, a més el meu pare va tocar la bateria. Però sobretot el meu interès va sorgir perquè les meves dues cosines tenien dos pianos a casa i sempre els tocaven a la vegada, i a mi allò em fascinava, i va ser quan vaig decidir que jo també volia tocar el piano.

-Amb qui vàreu començar?
-La meva primera professora va ser de Califòrnia, on jo vivia quan era petita. Vaig començar als sis anys. En un any fent classe amb ella vaig aprendre a llegir, totes les escales i bastantes coses més, em digueren que tenia facilitats. Després vàrem començar a venir a viure a Deià, tot i que ho alternàvem tornant també a Califòrnia, i ja vaig tenir una professora de Sóller, Magdalena Sampol, i una altra de Palma.

-Quins records guardau de les vostres primeres actuacions?
-Els primers records que guard són de les primeres actuacions que feia a la nostra casa de Deià quan venien convidats. Hi havia un filòsof amic de la família que tocava la viola i fèiem petits concerts plegats quan jo encara era molt petita. Després vaig començar a fer classes a Alacant, amb José Ortiga Belmonte, que fou el professor que em donà una tècnica molt fàcil, de pes, i que a part em mostrà moltíssima música, i fou allà on vaig oferir els meus primers concerts en una sala d’actuacions. També record tocar el concert de Haydn amb l’orquestra composta per músics d’Alacant, Alcoi i València.

-Sempre us heu dedicat professionalment a la música?
-Sí, la música ha estat sempre la meva vida. He estat professora molts anys, però m’he dedicat més a la música com a concertista. He estudiat a moltes bandes i tot el que he après és el que he volgut transmetre a la gent durant tots aquests anys.

-Quines influències heu tengut durant la vostra trajectòria?
-Per sort, n’he tengut moltíssimes. Quan tenia 16 anys vaig anar a Viena a estudiar; després també vaig estar a Anglaterra a una escola boníssima; més tard vaig anar a Nova York, a la Manhattan School Music; i després també vaig estar a Múnic, on vaig tenir una professora increïble gràcies a la qual em vaig diplomar. A part d’això, he participat en moltes masterclass i sempre he tengut la gran influència d’Ortiga, d’Alacant.

-Quant de temps vàreu ser professora a l’Escola de Música?
-Vaig ser professora de l’Escola de Música de Sóller durant 17 anys, vaig començar l’any 2000 amb Joan Vercher. A més, abans ja havia fet classes particulars i a Can Dulce. Amb Joan Vercher va ser una època molt guapa, ell va fer tot el que va poder per la música a Sóller, i de fet molts músics que hi ha avui en dia a la Vall són gràcies a ell. Guard molts bons records d’aquesta època, vaig poder mostrar el que jo havia après a infinitat de joves i adults, i també vaig ajudar al fet que molts entressin en el Conservatori acompanyant-los a les seves proves d’accés.

-Què significa per a vostè la música i fer música?
-La música és diferent de la resta d’arts. Per exemple, en la pintura tu pintes un quadre i el tens allà penjat i sempre el pots anar mirant. En la música tens la partitura, però si no la toques no té vida, per tant, el moment en què feim música és un moment únic, un moment que ens umpl l’ànima. Nosaltres expressam l’experiència que duim dedins, per això no hi ha cap interpretació igual, cada músic és un món. Cada peça cobra vida tan sols en el moment en què tu la toques.

-Amb quins músics de prestigi heu tocat durant la vostra vida?
-En el Festival de Deià vaig poder tocar amb grans músics, venien sempre grans agrupacions. Entre altres, puc destacar el quintet de metall de la Filharmònica de Berlín, amb qui vaig fer diversos concerts per tota l’illa. També vaig tocar amb un quartet impressionant de Varsòvia. A part, vaig organitzar durant 10 anys un concert de música de cambra a Alemanya, on vaig conèixer molts bons músics.

-Què ens podeu comentar del concert que oferíreu a Deià?
-Va ser fantàstic. Vàrem interpretar, amb el tenor Joan Láinez, una obra de Ramón Farrán a la Fundació Robert Graves, que era casa seva i on també va viure Ramón, emprant el concert per fer un homenatge a Graves. A més, tocàrem també dues peces de Peter Ury, les quals va escriure mentre va viure a Deià. Sortí fantàstic i fou molt emotiu pel fet de tocar una gran obra de Farrán en la casa en què ell visqué durant molts anys.

-Quines debilitats té el panorama cultural actual solleric?
-Per una banda, l’espai. No hi ha una sala ni un auditori ni un teatre dedicat a la música i la cultura, i això en un poble com Sóller és trist. També crec que, tot i que hi ha activitat cultural, n’hi podria haver més, sempre es poden fer més coses, com festivals o altres esdeveniments per incentivar la gent a apreciar la importància de la cultura.