Eugeni Ballester (Sóller, 1975) arribà aquest dilluns després d’haver fet quasi una setmana de travessia per Europa. El motiu: fer un viatge solidari per ajudar amb el conflicte bèl·lic entre Ucraïna i Rússia. L’empresari organitzà i feu el viatge amb un amic, Joaquín Rodríguez, i en aquesta entrevista explica la seva experiència.

-Com sorgeix la idea de viatjar a Ucraïna?
-D’una manera molt improvisada, la veritat. El meu amic Joaquín i jo havíem de fer un viatge d’oci al Marroc que al final no férem i ens tornaren els doblers. Parlant del tema amb Joaquín em va dir: «el cuerpo me pide ir hacia arriba», referint-se a Ucraïna i a partir d’aquí ho començàrem a posar tot en marxa.

-Quants de dies heu partit i on heu anat exactament?
-Dimarts dia 22 partírem de Mallorca cap a Barcelona amb una furgoneta i un microbús de 18 places. Férem nit a França i llavors, al matí sortírem cap a Polònia travessant tot Alemanya. Quan dimecres horabaixa arribàrem a Lublin (Polònia) descarregàrem, a un punt de trobada per voluntaris, tot el material que dúiem. L’endemà, dijous, partírem cap a la frontera amb Ucraïna on hi ha els camps de refugiats i recollirem els ucraïnesos que tornaren amb nosaltres cap a Mallorca.

-I què tal la tornada?
-Beníssim, no tenguérem cap problema. Tot va anar rodat i, a més, ens vàrem poder relaxar de veure que tot estava anant bé i que estava sortint com havíem planejat. Així com en el moment de l’anada, foren uns dies difícils per la incertesa de veure com aniria tot, el trajecte de tornada fou molt més amè.

-Havíeu fet abans qualque projecte solidari d’aquesta envergadura?
-La veritat és que no, però quan tens fills canvies la teva manera de pensar. Les injustícies les veus diferents i això em va remoure i donar la motivació per enllestir el projecte.

-Com ho organitzàreu?
-Amb poc més d’una setmana ho fermàrem tot. Primer ens posàrem en contacte amb l’Església Ucraïnesa de Mallorca per tal que ens ajudàs amb els contactes d’allà i ens explicàs com fer-ho un cop arribàssim a la frontera de Polònia. Mentrestant, l’Ajuntament de Bunyola tramità tota la burocràcia per regularitzar i formalitzar l’arribada dels refugiats que vengueren.

-Quin tipus de papers s’hagueren de tramitar perquè poguéssiu recollir refugiats?
-Aquest tema de la burocràcia és important perquè també hem sabut que les màfies de tràfic de blanques s’estan aprofitant de la situació i recullen refugiats oferint-los allotjament. Per això, hi ha un registre oficial al camp de refugiats i també un al lloc d’arribada.

-Quantes persones partíreu de Mallorca?
-En Joaquín, un traductor ucraïnès, dos xòfers del bus, i jo. Els dos xòfers eren necessaris per mor que la travessia era d’uns 2.724,8 kilòmetres per trajecte, en total 5.449,6 kilòmetres, i clar, anaven fent torns amb descansos. En Joaquin i jo, igual. Conduíem la furgoneta plena de material i ens anàvem tornant.

-Quants de refugiats tornaren amb vosaltres?
-Foren 15 persones de 5 nuclis familiars. En total, 7 nins, 2 padrines, 6 mares i fins i tot un ca rater (diu content). Un dels infants tenia dos anys i prenia llet de pit. Tots havien fet una gran travessia i estaven esgotats. De fet, alguns venien de Kiev, que ha estat bombardejada i d’altres eren de Priluk. Tot i això, venien de Leopolis que fou bombardejada dos dies després que els recollíssim.

-I ara, on s’hostegen?
-Per descomptat, abans de partir ja acordarem on s’allotjarien i és que tenguérem la gran sort que cinc famílies bunyolines han volgut acollir les cinc famílies que han vengut. És genial perquè no s’han hagut de separar els nuclis familiars. El tema de l’escolarització i l’empadronament l’ha gestionat tot l’Ajuntament de Bunyola.

-Què és allò que més t’ha sorprès o marcat d’aquest viatge?
-Moltes coses... De fet, encara puc dir que estic un poc ‘saturat’ per la gran quantitat d’emocions que m’han sorgit arran d’aquest viatge. Sens dubte l’ambient del camp de refugiats, fou un moment clau. Molt de moviment, molta solidaritat, però també tensió i nerviosisme per la gran incertesa que genera aquesta situació. Veure’ls les cares amb expressió d’ensurt i també que, un cop ja havíem sortit de Polònia, els infants s’espantaven del renou de les sirenes d’ambulàncies.

-T’endús qualque aprenentatge?
-I tant. Jo crec que durant la vida et carregues de motxilles. Algunes bones i d’altres de no tan bones. I aquesta, sens dubte, ha estat una de les experiències que més m’han enriquit. Ha estat molt satisfactori i puc dir que m’he enduit més d’allò que he donat. Quan un fa això, es troba bé, és bo per un mateix.

-Quins consells donaries a la gent que, com vosaltres, vol partir a ajudar?
-Que ho facin, que si hi ha ganes, es pot fer perfectament. Quan arribàrem allà me’n vaig adonar que érem únicament un granet d’arena i que hi havia molta gent que s’havia animat a ajudar. Quan passen aquestes coses la gent és molt solidària.