Testimonis de tota una època, els curtmetratges del Grup Wilma formen part del paisatge sentimental de Sóller. Sorgits del Centre Parroquial Victòria a finals dels anys 60, aquest col·lectiu de joves sollerics varen revolucionar La Vall amb un seguit de pel·lícules de producció casolana i artesanal als quals dedicaven el màxim rigor professional. La productora es mantingué activa entre 1971 i 1986 i, en aquests 25 anys, ‘tocaren’ temes tan diversos com el western, la ciència ficció o el documental. Entre el 8 de desembre i el 5 de gener dos dels seus treballs Nadalenca Mallorquina i Torró Mallorquí es projectaran al centre cultural de La Misericòrdia de Palma. Hem parlat amb tres dels seus integrants per recordar una època on l’enginy, la paciència i la constància eren les armes per combatre unes limitacions tècniques que avui s’intueixen remotes.
Fascinat per les pel·lícules de Charles Chaplin o Laurel y Hardy (el Gordo y el Flaco), Francesc Pastor (Sóller, 1939) aconseguí una càmara Súper8 i «amb ganes de divertir-nos férem unes pel·lícules un poc desbaratades. Rèiem molt i ens ho passàvem molt bé. Després vengué la idea de fer documentals. En vàrem gravar vuit o nou», explica. Un dels altres integrants del grup, Pere Frontera, afegeix que «són temes nadalencs. Ramon Ripoll va ser un betlemista que creava ell totes les figures ‘a la mallorquina’. L’altra vídeo és sobre el típic torró de neula que feien a la xocolateria de la família d’en Francesc i que tenia molt d’èxit».
El col·lectiu agafà el nom de Wilma, la dona de Pedro Picapiedra, el conegut dibuix animat creat per Hannah-Barbera, autors també d’altres personatges que continuen sent populars actualment com Scooby-Doo o Tom & Jerry. «El nom ve d’una excursió que férem els amics al Barranc de Biniaraix i un de nosaltres quedà tancat al porxo i cridà: ¡Wilma, ábreme! ja que era una sèrie que estava de moda en aquell moment. Ens va fer gràcia. És un nom molt americà, però vaja...», recorda entre rialles.
Artesanal
Com déiem abans, enregistrar una peça audiovisual i més de manera amateur no era bo de fer fa més de 50 anys. Pastor i Frontera recorden com «gravàvem amb uns rodets que duraven dos minuts i mig cada un. Quan ho tenies filmat havies d’enviar-los a revelar a Madrid. Després de 10 o 15 dies els rebies i podies mirar si el material havia quedat bé o no, i si s’havia de repetir. Els aferràvem i després com que no tenia so tocava gravar-hi a damunt. Per sonoritzar-ho vàrem muntar una espècie d’estudi de gravació. A vegades n’hi havia que reien i s’havia de repetir».
Joan Frontera era l’encarregat amb Francesc Pastor d’escriure els guions i planificar l’storyboard dels curtmetratges. Frontera ens rep a ca seva, on guarda centenars de fotografies preses per ell de diversos moments de gravació. Algunes d’elles il·lustren aquest reportatge. El membre de Wilma conta que «fèiem una feinada, però disfrutàvem molt (riu). El Club de Perduts i Vagos va ser la primera pel·lícula que rodàrem. El títol té un secret i es que les inicials (CPV) són les del Centre Parroquial Victòria, el lloc on ens reuníem, on gravàrem moltes escenes i on ens coneguérem alguns de nosaltres. De fet, allà estrenàvem els curts. El primer pic, esperàvem que vendrien només quatre amics i omplírem la sala gran. Fou una sorpresa». Tot i que hi ha membres de Wilma que ja no hi són, el seu llegat perdurarà en el temps ja que dues obres formen part de l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. Si vol gaudir de la producció del Grup Wilma trobareu 13 dels seus treballs a Youtube.
