Què puc contar-vos de l'hivern centreeuropeu que no sapigueu o vos pogueu imaginar? Enguany ens ha arribat de cop i a la tremenda, sense tocar a la porta, arruixant sense contemplacions la plàcida tardor que ens havia acompanyat fins fa pocs dies. Els alemanys no s'agafen això de la fredor faréstega tan a pit com nosaltres (quin remei, en tenen -en tenim- per a quatre mesos més). Comença la temporada del Glühwein, aquest vinet calent, dolç i especiat que passa fàcil per la gargamella, escalfa el cos i puja al cap tan de pressa com qualsevol altre. Enguany servidor en duu fets un grapadet, no molts, perquè això de menar el cotxet de la nina demana tenir el cap clar. Pitjor fou l'any passat quan, solidari amb la costella que alletava la petita, vaig practicar l'absentisme. I l'anterior ni ensumar-ne, que la senyora estava encinta. Bé, com vos deia, l'hivern ve fort. Ara mateix el termòmetre marca set sota zero, talment com ahir dematí a l'hora d'acompanyar el nin a l'escoleta i cinc menys que dimarts vespre quan tornava de la feina, però lluny encara dels -23Cº de dos geners enrere. I venga gel als carrers i les carreteres, i -au!- en Joan conduint de nit per un viarany cobert amb un gruix de quatre dits de glaç i una neu com a sal arrossegada pel vent, guiat per les estaques laterals que marquen els cinquanta metres de camí. Amb els aglans a tocar les barres -ho confès- i que no baixaren al seu lloc natural fins hores més tard. Avui capvespre -d'altra banda- na Carmen, els menuts i jo hem sortit a passejar en trineu. Les rialles dels infants no tenen preu. És la cara amable d'aquest hivern descarat, anticipat a la tardor que ens ha escomès amb traïdoria i sense pietat.
La fredor hivernat ha arribat arreu, encara que no sigui amb neu i fred per companyia. Després de jonada electoral del 28-N, Esquerra ha romàs glaçada. No m'estranya que el seu número dos hagi promès anar-se a la nevera. S'hi trobarà mès calentet i a recer de la que està caient al seu partit. ERC ha sumat massa errors en poc temps: ha condemnat a l'ostracisme Carod Rovira -l'home que el va fer un partit d'èxit-, ha saldat el debat intern amb l'èxode dels corrents de Carretero i Bertran, reedità el tripartit sols per escalfar seients i ha confós la seva estratègia, aparcant l'eix nacional per abraçar el de l'esquerra amb partits decididament espanyolistes com el PSOE i EU. L'equivocació ha passat factura. L'exemple d'Esquerra hauria de moure el PSM a la reflexió sobre la seva política de pactes, tot i que -és ver- a ca nostra el marge de maniobra és molt reduït. Ser la crossa dels socialistes per aturar el PP té un triple perill: el ciutadà acaba per no percebre la diferència entre els socis de govern, només comanda el més fort i, donant suport a un eix dreta-esquerra, difícilment se n'arribarà a crear un de nacional. En aquest context resulta còmica la notícia de la presència a Sóller de Joan Tardà ("perdonau, però algú ho havia de dir") per animar la creació d'una secció local d'ERC i una futura candidatura municipal quan Entesa i Progressistes ho van tenir magre per entrar un regidor cadascún.
El triomf de CiU als comicis catalans (també el de Solidaritat Independentista, de Joan Laporta), ho és també del sobiranisme. Catalunya camina poc a poc, però decididament, cap a la creació d'un estat propi. Artur Mas no tendrà altra via que la de la independència quan se li tanquin les portes a Madrid. No hi haurà concert econòmic, ni pacte fiscal ni una limitació de la mal anomenada "solidaritat interterritorial". En això tenia raó Joan Puigcercós. També quan afirmà que a Andalusia no pagava ni Déu. Talment com a Extremadura, Castella-La Manxa, Castella-Lleó, ... . El problema d'un estat català és Espanya, i no perquè els espanyols enviïn els tancs a voltar per les Rambles (que això els abocaria directament a regions subsaharianes), sinó perquè l'estat espanyol és inviable sense Catalunya, sense els 24.000 milions d'euros catalans que serveixen per coses tan absurdes com per pagar la nòmina mensual de 155.000 funcionaris madrilenys que "treballen" en àrees transferides fa anys i panys a les comunitats autònomes. Encara és tardor, però l'hivern ja ha arribat per a Espanya. En ZP ven Barajas i aviat llogarà La Moncloa. A La Zarzuela deuen tremolar, i no de fred, precisament. Estampes virtuals d'un sol que es va pondre definitivament fa segles.
L'hivern anticipat s'emporta gent que forma part de la meva vida. En "Damiano" ens ha deixat. El tenc a la memòria "picant" pel Port quan jo anava pels setze i mon pare em sentenciava a treballs forçats al Fígaro de juny a setembre. Ignor si assolí l'èxit, però guard la seva estampa de llavors en el record. Una estampa nítida, en colors i de nit d'estiu, per variar. Idò!
