Servidor era dels que creien que teniem els polítics que ens merexiem. Ho pensava, però he mudat de parer, que diuen que és de savis. El més "sociata" dels "sociatas", en Felipe González, afegeix que fer-ho amb excessiva freqüència és de cretins. La seva mala bava, sortosament, no s'adreça a l'humil formigueta que subscriu aquesta columna, sinó que encanona entre cella i cella al seu presumpte company Rodríguez Zapatero. Gelosia, problemes de banyes, diria jo. González deixà el poder amb l'estat que feia ferum de podridura, mentre que l'únic mal flaire que ara mateix s'olora a Espanya és la del cos present polític de ZP.
Però deixem-nos de romanços i anem per feina. No, no els ens mereixem; els polítics que patim són massa càstig pels nostres magres pecats. Generalitzant -i deixant de banda nombroses i molt dignes excepcions-, els polítics són una guarda d'aprofitats, mentiders, bandarres i xoriços, que sols es fan acreedors a una bona ració de suc de verga d'ullastre. Són una colla de pocavergonyes -ras i curt- que s'aprofiten del sistema democràtic per viure com a bergants, omplir-se les butxaques i enriquir els seus amos. No parl -encara que sigui un bon començament- d'aquells que tuden els doblers públics en tiberis, soparets i viatges o dels "top-manta" dels petits embulls de poble. Ells sols són la punta de l'iceberg de tota la merda que hi ha a sota (o a sobre, que com més amunt et fas, més brutícia hi ha). A risc d'esdevenir feixuc amb l'assumpte de la crisi, voldria fer una reflexió molt senzilla. Els governants arriben al poder gràcies a un programa de gestió que ha merescut el suport d'una majoria de ciutadans; tot i que -ai las- el que va de les promeses als fets és com el que hi ha de la nit al dia. Hi estam tan avesats que ja hi hem posat call. Allò que és més evident ara que mai és per a qui governen els polítics o, millor dit, qui mana de bon de veres. La majoria dels governants serveixen els interessos del món financer, dels bancs i de les multinacionals. El nostre paper, el dels individus pedestres, es redueix a dir amèn i atansar el coll com a xotets de cordeta cada pic que ens reclamen el vot. És -si ho voleu entendre- la perversió absoluta de la democràcia: milions de persones aportant el seu minúscul gra de sorra per a què uns o altres gestionin els interessos públics, quan en realitat sols una selecta minoria a l'ombra talla i cus al seu gust, donant pel sac -quan cal- al conjunt de la ciutadania.
A sant de què tant d'estalvi de despesa pública quan fins ara els primers que vivien a la regalada sobre l'esquena del poble eren els mateixos polítics. Bones pagues, cotxes oficials, viatges, amèn de la corrupció nostra de cada dia. S'ha de ser molt barrut per demanar un esforç a la gent quan tots hem estat testimonis del malbaratament dels recursos i dels nombrosos (encara que no tots) casos d'enriquiment il·lícit dels uns, dels altres i dels de més enllà. Qui la fa la paga, ... o no. Quants d'aquests lladres -presumptes- que desfilen pels jutjats acabaran a la presó? Els més beneits, segur.
Però n'hi ha molts d'honrats ... Pocs, poquets, no cal exagerar. Anem per parts. Per exemple: quina manca de decència s'ha de tenir per dir que l'edat de jubilació ha de passar dels 65 als 67 anys perquè l'expectativa de vida de les persones ha augmentat? El primer que hauria de fer el "ministro del ramo" és felicitar-se pel bon funcionament del sistema de salut que ho permet. Un sistema -per cert- finançat per tots. És a dir, que si podem viure uns anys més que els nostres padrins, és gràcies als doblers que invertim per millorar la cobertura sanitària. Em tem que els governants s'estimarien més que la nostra expectativa de vida fos la d'un somalí i que tots acabàssim sota terra als quaranta-cinc amb quatre putes flors a sobre. Tampoc parla el ministre dels que, havent pagat anys i anys, finen abans dels 65 o poc després d'haver-se jubilat. Pensa el govern retornar els doblers cotitzats a les seves famílies? Fixe que no. Un altre argument que he escoltat de boca dels pocavergonyes dels nostres polítics és que "vivíem per sobre de les nostres possibilitats", quan la immensa majoria de ciutadans ha sobreviscut amb prou feines gràcies al molt treball fet, les hipoteques i uns indignes sous mileuristes. Els rics segueixen essent rics i els pobres, pobres són i -per reblar el clau- les diferències entre uns i altres són cada pic més grosses arreu del món. Si algú vivia per sobre de les seves possibilitats no erem nosaltres. Però el govern, convençut de la nostra culpabilitat, ens castiga amb una reforma laboral que es redueix a abaratir l'acomiadament per contribuir solidàriament a finançar el nou Ferrari de l'amo. Una colla de barruts, mesquins i llepaculs, això és el que són. Au idò!
