"Las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber, dejádme que las beba tranquilamente". Les sàvies paraules d'en Josemari Aznar pronunciades fa dos anys en un acte d'exaltació dels vins de la Ribera del Duero m'han fet reflexionar sobre els gens menyspreables efectes de l'alcohol en el pensament polític espanyolista. Copeta a copeta, botella a botella (deixant de banda la seva costella), l'expresident ha arribat a la conclusió que "No podemos sostener este estado tal y como està configurado. España es un estado políticamente no viable i financieramente inviable porque (...) no da para tener 17 organismos y 17 administraciones que hacen las mismas cosas". Servidor, objector de consciència declarat dels vins espanyols, sense haver tastat beuratge algun, és del mateix parer. Sé que vos xocarà, però per una vegada l'homenet del bigoti -ara en hores baixes- i jo estam d'acord en el plantejament del problema, tot i dissentir dels remeis. Per a mi resulta prou evident la solució: si Espanya és un estat inviable i ineficient (cosa que crec haver escrit més d'un cop) la millor medicina és plegar veles i allunyar-nos-ne tan aviat com sigui possible. Així de clar.
Però, per què li donc la raó a n'Aznar? Fonamentalment perquè el sistema autonòmic és radicalment injust i ens carrega -als Països Catalans- amb un feix enorme que limita el nostre benestar present i futur. Posem per exemple el nombre de treballadors públics a un costat i a l'altre de la bardissa. A les Illes representen el 12,52% de la població assalariada, al País Valencià el 12,25% i a Catalunya el 9,79%. Mentre, a Extremadura són el 28,68% (195.000 persones), a Castella-Lleó el 20,53, a Castella la Manxa el 19,50 i a Andalusia el 18,81 (499.974 persones). A Madrid la nòmina de funcionaris és de 427.650. Hom podria pensar que el nombre de funcionaris creix més a les autonomies que a l'administració central. Doncs no, tampoc. El 2008 les disset autonomies crearen un total de 2.000 noves places de funcionari, l'estat 14.300. Un desequilibri territorial i un augment artificial de l'estructura del govern central (quan arreu cal estrènyer-se la corretja, l'Instituto Cervantes manté un pressupost de més de cent milions d'euros). Financerament, resulta que el 78% de l'endeutament correspon a l'estat, un 15% a les autonomies i la resta als municipis (tenint en compte que sols l'ajuntament de Madrid té un deute acumulat de 7.200 milions). Mentre el president extremeny presumeix que cada alumne disposa d‘un ordinador a l'aula els de les Illes n'han de compartir un per cada tres, i en tant que els nins andalusos reben gratuïtament llibres de text i xandalls els pares de les Balears han de desembutxacar fins al darrer cèntim del que costen. Les Illes estan a la coa de la despesa sanitària i les pensions són les més baixes de l'estat. Això sí, l'any 2005 la balança fiscal de les Balears oferí un saldo negatiu de 3.200 milions d'euros. El 2010 són més de 5.000 milions els que Madrid no ens torna, gairebé el doble del pressupost autonòmic. Es ben cert: l'estat espanyol és insostenible administrativament i financerament. I no té remei, em podeu creure.
No en té perquè la solució del nacionalisme espanyol va en contra de qualsevol lògica: reforçar el centralisme, bàsicament per poder esprèmer més encara els Països Catalans (bascs i navarresos estan blindats pels seus respectius concerts econòmics). Per què d'això? Vos recoman recuperar de l'"A la carta" de TV3 la tertúlia d'Els Matins del passat dia 19. L'explicació de Juanjo López Burniol em semblà encertadíssima. Tots els estats moderns s'han fet a partir d'una nació (Itàlia, Alemanya, Suècia, Polònia, ...); tots, menys Espanya, on l'estat (l'imperi) antecedí l'existència d'una nació. La suposada "nació espanyola" es forjà a sang i fetge entre els segles XVII i XIX, en ple declivi de l"imperi (l'estat) i amb el trauma de perdre la major part de les seves possessions europees i la independització primer de Portugal i després dels territoris d'ultramar (fins a l'agonia de 1898). Espanya és una nació amb un ADN traumatitzat que es posa a la defensiva ferotge quan es sent amenaçada com ara, no just per la crisi, sinó pel creixent independentisme dels no espanyols, especialment a Catalunya. I, com afirmava Enric Juliana (un nouvingut a l'emprenyadura amb Espanya), culpabilitzant els catalans de tots els mals de l'estat, el nacionalisme espanyol ha posat l‘autogovern català (i el de les Illes) en el punt de mira. Fonamentalment perquè, a diferència de la resta de l'estat, Catalunya i les Balears, gràcies a la vitalitat del seu sector exportador, sortiran més aviat de la crisi i convé tenir-nos ben agafats dels collons. Ni més, ni manco. Què vos pensaveu? Idò!
