El millor regal que m'han fet en aquestes dates pre-nadalenques és donar-me la notícia del recobrament dels dos àngels que es trobaven a l'església de Fornalutx i que un mal dia foren malvenuts per quatre cèntims, com aquell que diu, quan la seva valoració actual passa dels vint-i-quatre mil euros. Es varen vendre per quatre centes pessetes cada un la dècada dels seixanta i el motiu, per a arranjaments i reformes del temple. No sé quines reformes en profunditat es degueren fer amb tan pocs doblers i si vendre uns objectes d'art que havien decorat l'església al llarg de més de tres segles valia la pena. El Bisbat donà permís segons diuen, però agreuja les coses i multiplica les responsabilitats. L'Església és depositària del patrimoni artística d'un poble, però no la propietària. Des del meu punt de vista, abans de vendre un objecte artístic, s'ha de fer valorar per experts i els experts són aquells que tenen la condició d'especialistes en història de l'art i antiguetats. No sé quina inspecció degué fer el bisbat, però és evident que una de dues, o el que inspeccionà la cosa no en tenia ni punyetera idea o no fou mai inspeccionada abans de sortir per la porta del temple. Si jo fos un àngel faria "jeure els responsables amb el talons darrera", com es diu vulgarment, puix que no mereixen altra cosa que ésser qualificats de patir una sobirana ignorància en el valor de les coses antigues i de les obres d'art. Fets a l'època barroca aquests dos àngels, amb curiosa vestimenta i expressió entre infantil i adolescent, no desmereixen dels que podeu veure a les pintures de Verrocchio (El tres àngels amb Tobies. Florència, Palau dels Uffizi), encara que els nostres presentin una més acusada ingenuïtat. El mateix podem dir de l'àngel d'Albert Durero que apareix sobre els genets de l'Apocalipsi. Els àngels adolescents que posava en joc el geni de la pintura Andrea Mantegna ens recorden igualment els nostres àngels fornalutxencs i especialment pel que fa a les vestimentes i el detall de les cames nues, un detall que veim també en el Sant Miquel de de Guido Reni. Si no voleu anar tan lluny, en el Museu d'Art de Catalunya trobareu imatges d'àngels semblants als que comentam. És doncs vergonyós que un bon ciutadà hagi hagut de pagar de la seva butxaca un error d'administració de béns artístics com aquest. Potser en els seminaris, ja que l'Església és depositària de tants i tants tresors artístics, hauríen d'ensenyar més el valor dels objectes culturals i no ens trobaríem amb tals patinades.
- Ja ho pots dir, ja.
- En els anys 60 hi va haver per tota Espanya una mena de febre dels clergues joves per despatxar de les parròquies a les quals havien estat destinats, tots aquells objectes antics dels que podien treure quatre sous. En tenc plena constància com la tenen la majoria d'antiquaris del país. A ca meva hi ha diversos objectes d'aquest tipus comprats a antiquaris i més proves que aquestes, impossible. Anau, anau als antiquaris a mirar. Segur que encara en trobareu un munt...
- Idò vaja una vergonya!
- Vergonya és no respectar el que a tots pertany. No respectar la voluntat dels nostres avantpassats. No respectar les almoines que els rebesavis i rebesavis dels rebesavis fèien a l'Església amb gran sacrifici i de vegades a costa de la pròpia fam. Perquè si en alguna cosa eren mestres el clergues era en l'art de demanar. A cada poble de Mallorca, l'església local és el museu on es conserva l'art que la gent de la vila ha anat pagant al llarg de tota la seva història. Un poc de respecte, Mossens, un poc de respecte... i més criteri cultural, això sí, això és la mare de tot, més criteri cultural i menys "oremus"...
- Si tu ho dius...
