He llegit, o millor diria, he rellegit, la novel·la Svengali, de George du Maurier i a poques obres com aquesta hi ha una vista de conjunt de l'ambient de França i de París de començaments del segle passat, quan la capital francesa ja era la capital de l'art i artistes de tot el món hi anaven per tal d'aprendre les tendències de cada moment.
"Poques persones sabien exactament com vivia Svengali i molt poques on i per què. Ocupava unes amples i atrotinades golfes en el sisè pis de la Rue Tire-Liard, amb un llit plegable i un piano per tot mobiliari. Era pobre i malgrat el seu talent encara no era conegut a París; a més d'això, el seu aspecte i les seves maneres predisposaven en contra seva. O lloava de forma servil i atropellada la gent fins arribar a la més descarada grosseria. Feia gala d'una gala despreocupada i cínica que, en lloc de divertir, era ofensiva, i se'n fotia sempre, de tot, allà i quan on menys oportú era. La seva rialla brostava burlona i maligne i la seva vanitat i supèrbia resultaven insuportables. A més d'això era pretenciós i brut en la seva manera de vestir, essent el seu aspecte més descurat del que es pot permetre a un pianista remarcable. No era un home simpàtic i la seva pobresa no insiparava compassió..."
- Vaja un individu...
- Un bohemi més en aquell París, potser el més rar de tots.
- I que va inspirar una novel·la i una pel·lícula.
- Exactament.
- I és a través d'aquest personatge que assistim als escenaris de la França de sempre. A més d'aquest pianista malsofrit, hi ha també músics, pintors, actors, poetes...
- Així és.
- Una França on tants paisans nostres s'hi establiren i hi passaren bona part de la seva vida.
- Com tants: comerciants, restauradors, algun actor de cinema, algun gastrònom o cuiner famós, alguns poetes i escriptors,...
- Qui, per exemple?
- Algú un tant oblidat: en Josep Alcover Mayol.
- Qui era?
- Un senyor que vaig conèixer a les tertúlies del poeta Guillem Colom. Era molt cortès i amable. Havia nascut a Mazamet el 1903. Els seus pares eren sollerics i tenien un comerç de fruits a França. En morir els seus pares, de 1942 a 1949 es va fer expeditor de fruits a la ciutat valenciana d'Alzira i acabada aquella etapa, tornà a França, instal·lant-se a Nantes, on obrí un comerç d'ultramarins que dirigí prop de vint anys, des del 1949 al 1968. Des de sempre havia volgut ser poeta i fou a Nantes on va fer algunes passes decisives en aquest sentit. Obtingué el "Prix des Poètes Bretons" pel seu recull "Jardins et visages". Havent-se retirat dels negocis, visqué a Castres, on es va seguir dedicant a la poesia. El 1971 guanyava a Tolouse el "Prix la Palme d'Or du Languedoc". Poc temps després venia a Mallorca, on a més d'escriure molts poemes originals traduí els més destacats de Joan Alcover. En aquestes tasques es trobava quan li va sobrevenir la mort, el 4 de març de 1978. Tenia, doncs, setanta cinc anys i deixava molta obra inèdita en francès. Se li va fer aquí poc cas però això no és cap novetat. En aquest país nostre la cultura va després de les pilotes i les sobrassades. Els poemes de Josep Alcover segueixen els esquemes clàssics, amb una puresa de llenguatge que queda ben remarcada a cada vers.
- Per exemple?
- Per exemple quan diu: "Tant de fois t'ont chanté des célébres poètes/ qu'ils t'ont dehà tout dit, d'un talent sans égal,/ mais je veux moi aussí t'écrire un madrigal/ pour te le réciter en un soir de tempêtes."
"Car j'ai toujours aimé, ceinture de mon ile,/ le contact de ma lèvre au contour de tes flancs,/ et ton viril assault de baisers ruisselants/ et ta caresse lene, amoureuse et subtile."
- Molt emotiu.
- Això mateix.
- Josep Alcover morí fa trenta-tres anys. Bé mereix aquest petit recordatori.
- És clar.
