Setmanari d'informació local - 138 anys

Lise Blouin i la llengua francesa

Haig de dir d'entrada que la meva tercera llengua, després del català i del castellà, és el francès, que he conreat i estimat molt des de que tenia una dotzena d'anys. Hi col·laboraren en primer lloc els frares de La Salle o del bavarall, que tenien el francès com a llengua útil, educativa i intocable. Els volums Bruño, de francès, dels quals n'he conservat alguns, presenten aquest caràcter de gran llengua de cultura. Avui sabem que l'anglès ha guanyat la batalla, però el francès segueix essent una opció intel·lectual de primer ordre. Després d'aprendre el francès al llarg del batxillerat, des d'ingrés a sisè, i preuniversitari, vaig fer els cursos de l'Aliance Française, des del bàsic al de perfeccionament. A l'edat de divuit o dinaou anys em vaig fer soci dels "Amis du Courrier" i vaig mantenir al llarg de devers tres anys una activa correspondència amb una al·lota canadenca de la regió del Quebec.

Canviàvem segells de correu, cartes postals, fotografies, llibres i petits objectes de curiositat local. La distància ens separava i la manca de doblers que sol expermentar el jovent impedí que ens coneguéssim en persona. Ella nomia Lise Blouin i als quinze anys ja escrivia en francès unes cartes que eres, per a dir-ho d'alguna manera, model de redacció. Això s'acabà l'any 1961, és a dir, fa ara just, aquest mes d'agost, quaranta-nou anys, quasi mig segle. Després la vida va donar moltes voltes, i cada una d'aquestes seria llarga de comptar. Aquella relació epistolar, mancada d'il·lusions i sentiments, quedà totalment oblidada. Una boira llunyana d'una certa frustració.

- I què volies? La nostra existència és suma de voler i no poder i poder i no voler.

- Fa devers dos o tres mesos vaig somniar amb aquella Lise Blouin que m'enviava tan belles cartes i gràcies a la qual vaig arrodonir el meu francès. Pus mai hi havia tornar pensar. Va ser un d'aquells somnis que tan s'assemblen a la realitat, amb diàlegs que tenen aquesta aparença de vivor. Vaig veure nítidament aquella Lise Blouin de divuit anys, la qual em va dir que si volia saber el que havia estat d'ella n'hi havia prou amb connectar internet i cercar el seu nom. M'explicà que ella també s'havia fet com jo escriptora. En despertar-me, havent esbossat un somrís. vaig pensar que tot plegat era una somniada en paraules i figures de la qual no havia de fer el més petit cas. Però a l'hora de la feina, trobant-me al davant de l'ordinador, no vaig tenir forces per a reprèmer la temptació d'investigar la cosa. I sorgí, com allò que surt del no res, una Lise Blouin que ha fet estudis de pedagogia i lletres a la universitat de Sherbrooke, nascuda a Estrie, que té la novel·la com el seu gènere literari preferit, havent publicat "L'or des fous"el 2004, un llibre que fou guardonat amb el premi Alfred-DesRochers, el Prince-Maurice 2005 i una nominació al gran premi del llibre de la coiutat de Serbrooke. Val dir que he llegit aquesta obra i és magnífica. En tot cas és la tercera novel·la de l'autora publicada per la prestigiosa editorial Triptyque, després e "L'absente" (1993) i "Masca" (1999). El 2009 publicava una altra novel·la, "Dissonances", aquesta al XYZ Editeur, dins la col·lecció "Romanichels" i on Lise Blouin se'ns apareix amb unes certes tintes que semblen, en algun moment, autobiogràfiques. També l'he llegida aquest estiu i ens descobreix un personatge, Florence, que repassa la seva vida d'esposa, mare i vídua. És el relat d'una dona avantguardista i apassionada, com un homenatge a totes aquelles que defensant els seus drets, no aconsegueixen res sense el sofriment que la vida comporta.

- És doncs una bona escriptora.

- Així és. Supòs que aquesta Lise Blouin nascuda el 1944 és la mateixa que fa tants anys responia generosament a les meves cartes.

- Com aquell que diu ahir mateix.

- Ahir mateix.

Notícies relacionades

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.