Setmanari d'informació local - 138 anys

Tebeos de moros i cristians

Record que l'any 1961, quan es complien els quatre segles del maig de 1561 i mentre es preparava el simulacre del Firó que aquell any s'havia de celebrar amb especial relleu, alguns dels jovençans de les dues colles, la dels moros i la dels cristians, discutien sobre els tebeos que tractaven del tema de totes aquelles batalles antigues, musulmans, guerrers, corsaris, bandolers, pirates... Semblava que la majoria d'ells, nascuts entre 1940 i 1950, havien gaudit de la lectura de les historietes gràfiques, presentades en quaderns apaïsats, El guerrero del antifaz, de Manuel Gago, dibuixant i guionista valencià, com valenciana era l'editorial que els publicava i valenciana és també la regió que més destaca en això dels simulacres bèl·lics de moros i cristians. Tot al·lots en qüestió treien a rotlo tot un seguit de personatges memorables: Ali Khan, La Dona i Soleiman Kir, El Pirata Negre, el comte María, etc. És evident que aquella col·lecció va tenir un èxit estraordinari i fins i tot en feren un àlbum amb els seus cromos.

-Vols dir?

-Així és: els tebeos del guerrero del antifaz eren presentats a tots els quioscs d'Espanya i també del Marroc espanyol. Supòs que per allà, per Tetuán o Melilla, els musulmans no devien veure amb molts bons ulls que els seus infants es poguessin entretenir amb aquelles aventures on els de l'Islam eren els dolents.

-Segurament no els feia gràcia.

-Tan gran fou l'èxit del "guerrero" de Gago que una altra editorial va voler crear també el seu campió en lluita contra els sarraïns. Aquest personatge, que passaria pel món dels còmics sense pena ni glòria, era El caballero de las Tres Cruces, una mena de creuat invencible.

-Tornem al personatge creat per Manuel Gago.

-Bé. Ho explica el seu editor. Diu "Manuel Gago deixà de moure la seva ploma de dibuix a tinta xinesa i el seu darrer treball restà inacabat. Això succeïa el 29 de desembre de 1980. Amb la mort de Manuel Gago, l'extraordinari dibuixant i guionista, restà tallada la continuïtat d'aquella col·lecció. La sèrie havia començat a publicar-se el 24 d'octubre de 1944 i en acabar la seva primera època ja s'havien publicat 668 episodis."

-Quasi 40 anys de feina.

-Certament. Cada quadern valia 75 cèntims. La portada era en color. L'interior en blanc i negre. A més de les historietes gràfiques, és a dir, dibuixos en quadrats amb el suport de textos, s'anaren publicant, sobretot en els almanaques, de tots aquells anys, algun relat només de text, quelcom que en els Estats Units es feia amb personatges famosos del còmic a través del que deien "pulp book".

-I com són aquests contes sense dibuixos?

-Com pots imaginar, breus, senzills, i dirigits al públic escolar.

-I hi va haver altres tebeos de caràcter semblant, és adir, medieval, espasa a la mà i creu al pit, que tengués èxit en aquell temps de postguerra espanyola?

-Podríem parlar del Capitán Tormenta (1942) que com diu l'amic Antoni Marimón "és un curiós còmic ambientat en el segle XVI al Mediterrani oriental, on, on lluitaven per l'hegemonia els turcs i els venecians". Llavors hi havia El Aguilucho, del mateix Manuel Gago, 1959, on hi apareixien uns pirates musulmans ben típics. Altres personatges d'aquest estil són Flecha y Arturo, d'Àngel Badía, i El León Marino, de Claudio Tinoco. Més modernament , El cachorro, d'Iranzo, i El Corsario de Hierro, retornarien el tema de la pirateria, caribenya i mediterrània, respectivament.

-Fins arribar al Capitán Trueno.

-Així és. Potser el més famós de tots.

-Ben cert. Fa anys vaig conèixer un dels seus guionistes, l'escriptor català Víctor-Mora i fruit d'aquells arguments és una novel·leta juvenil sobre els pirates algerians, en recrea aquelles situacions. Tanmateix la figura del Capitán Trueno s'ha de compartir amb altres guionistes i dibuixants com és el cas d'Ambrós (Miguel Ambrosio Zaragoza). Beamont (Ángel Julio Gómez de Segura Beamont), Angel Pardo...

-I què en deim de la censura d'aquells anys?

-Els tebeos es consideraven un gènere dirigit especialment als infants i per això la censura de l'estat dictatorial hi era especialment sensible. El quiosc era també una escola i la norma la fixaven publicacions com Flechas y Pelayos on no hi mancaven símils medieval com les penoses aventures del Flecha Guerero, que ja és dir. El seu autor era un tal Ojeda.

-Però ja no hi canten galls ni gallines.

-Això.

Notícies relacionades

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.