"L'estiu havia sorprès tothom amb la seva aparició a principis de maig. Pere es negava a qualificar les temperatures de trenta i trenta-cinc graus centígrads com una primavera massa calorosa com s'entestava a qualificar-les l'home del temps. Era estiu i punt. Feia tres hores que caminava sol de la tarda fent diversos encàrrecs per a l'empresa quan es va decidir a entrar als grans magatzems per aprofitar durant una estona l'aire condicionat. Les portes s'obriren al seu pas i va accedir dins els magatzems. Aquí la temperatura era una altra..."

I ja tenim la Quaresma avançada i Setmana Santa i Pasqua a les portes. Un any més i any menys, segons com es miri. Que madurar no vol dir progressar, però ajuda. Ten cara al davant meu unes fotografies de la Guerra Civil al Port de Sóller i veig uns homes que fan una desfilada sota el sol d'aquell estiu del 36. És una reclutada de milicians pro-falange o pro-moviment nacional i la majoria no semblen fer bona cara, puix que es veuen preocupats o capficats. No porten armes. Quasi tots van en cos de camisa. Només tres o quatre en jaqueta. I només un molt ben vestit i encorbatat. Els que d'alguna manera s'havien alliberat de fer el servei militar eren enllistats aleshores en una tropa de civils, improvisada i heterogènia. Hi ha més sabates que espardenyes i només un parell de capells. Marxen pel caseriu de Santa Catarina, el carrer paral·lel a les vies del tram, com dirien a França. Són una cinquantena d'homes dirigits per un militar de terra de baixa graduació. Duu botes de canya alta, calçons ajustats, guerrera impecable i barret de plat, gros i ben posat. Es devia sentir quasi un general. A tres passes d'ell i com ell al costat de la tropa hi marxa un falangista amb granota blava. Amés distància, alguns infants moguts per la curiositat, segueixen la cosa.

En Biel de la Mel, altrament conegut com Biel Alomar, polític i poeta, composava l'any 1900 aquests versos dedicats a Sóller i als sollerics: "Van i vénen de llurs viatges/ sempitems, els bastiments/ de joiosos equipatges,/ desbordant carregament/ de la fruita saborosa/ qui en sa flaire du de l'hort/ l'escomesa misteriosa/ que el migjorn endreça al nord./ I roman sobre l'est la/ remoguda per la nau/ i entre els plecs de l'alta vela,/ un perfum d'olor suau,/ mentre vetllen dins la bruma,/ pensatius, els marins vells,/ tot mirant jugar l'escuma/ per les bordes dels vaixells,/ o esguardant com les gavines/ van venguent dins la maror,/ de les grans ciutats llatines/ reportant la tradició./ I en la incògnita grandesa/ fent-se endavant, cap a ponent,/ entrevent-la per estones/ en les boires d'allà endins.../ I a l'entorn, damunt les ones,/ rebotetgen els delfins..."

A columnes anteriors parlàvem dels noms i dels malnoms de la Vall de Sóller en els segles XVIII i XIX. Avui podríem comentar alguna cosa osbre els apel·latius sollericsc del segle XVI.

He llegit, o millor diria, he rellegit, la novel·la Svengali, de George du Maurier i a poques obres com aquesta hi ha una vista de conjunt de l'ambient de França i de París de començaments del segle passat, quan la capital francesa ja era la capital de l'art i artistes de tot el món hi anaven per tal d'aprendre les tendències de cada moment.

Repassant arxius haig de comprovar una vegada més que la història es fa sobre els papers i dins els papers. Els documents parlen i no canvien, com el cervell humà, de parer parer amb el pas dels anys. Així i tot, pensem, que com la memòria oral, els papers són també subjectius, és a dir, ens apropen a la realitat però no són la realitat.

És hora de tenir més cura i de protegir, amb tots els mitjans possibles, aquest patrimoni paisatgístic tan nostre que són els olivars. Part fonamental de la nostra història des dels temps dels romans, bé val la pena l'esforç, encara que no sempre resulti rentable econòmicament. Però no oblidem que el paisatge tradicional de la nostra Vall també dóna doblers i que l'orgull de posseir-lo és ben gratificant. Hem dit que ja els romans admiraven aquest arbre i així resta demostrat a través del poeta Virgili, a les seves Geògiques, quan diu: "Molt altrament, les oliveres no admeten cap conreu; no esperen la corba de la falç ni freturen rastells aferradisos tot d'una que han arrelat i beuen aigua viva..."

Els homenatges solen venir tard i a marxa forçada. Es solen retre a un personatge del que pensen farà poca cosa més sobre la que ja ha fet. Es celebren quan els anys ja atropellen l'homenatjat amb més de mitja dotzena de dècades. Fins i tot, no li donen la ditada de mel fins que és octogenari. Si l'homenatjat ha fet molta feina i no es troba encara en edat de jubilació, diuen que tot plegat, feina i autor, és quelcom anecdòtic. Parlen de la seva obra sense haver-la llegida.

La bona nova de la setmana passada va ser la presentació del darrer llibre de Pere Serra, concretament el que duu el títol Juli Ramis a Can Prunera i on l'autor fa destrament una síntesi de memòria, anècdota, crítica i comentari.

Això dels malnoms és un fenòmen universal. No mancaven malnom o sobrenom als reis medievals i per tant, des del tron al servent més ínfim tothom tenia el seu malnom. Era quelcom necessari en aquells llocs on es repetia un nom de pila i un llinatge, única manera d'identificar qui era qui.

És de tothom conegut l'establiment de forn i pastisseria de Ca'n Cim Tampora, en el carrer de Sa Lluna. Record, essent infant, en el temps que vivíem en el carrer de Sant Bartomeu, acompanyava, alguna vegada, la mare a comprar el pa a l'esmentat indret i allò em semblava un paradís, amb aquells mostradors i aquells prestatges dignes del conte de Hamsel i Gretel, amb tants dolços, llepolies, caramels, bescuits i xocolates.

He seguit pegant grapada als papers antics. Papers i petits objectes de paper i cartró. Per exemple dos pósters de propaganda comercial. Un d'ells ens mostra la figura d'un ermità, la closca pelada, la cella ben poblada, els ulls ben vius i la barba molt blanca i molt abundosa. Porta l'hàbit de frare, color marronenc. Es recolza sobre un escriptori i escriu sobre una llibreta: Ma liqueur sera tonique er digestive.

Com per a divertiment hem posat mà, a l'atzar, dins els nostres arxius i hem trobar diferents papers i paperets que entre les meves carpetes han estat passades a la qualificació de documents. Documents populars, si voleu, però de vegades ben rars i ben irrepetibles.

Coincidint amb aquestes festes de Nadal ha sortit publicat el llibre Cuina mallorquina de casa de senyor i que és un recull de receptes de l'any 1927. Editat per Miquel Font compta amb un estudi sobre el tema per part de Miquel S. Font Poquet i on ens explica molts detalls curiosos sobre els texts originals. Amb acurada presentació, el present volum conté un total de 127 receptes, la majoria de les quals relatives a la rebosteria i pastisseria illenques. Com es diu en el mateix llibre, la característica més significativa d'aquesta aportació al nostre patrimoni gastronòmic és l'abundància de dolç, que troba un clar antecedent en la pastisseria conventual de l'Illa...

Haig d'agrair amb tota la cordialitat possible la presència de totes aquelles persones que acudiren a la presentació del meu darrer llibre, la qual va córrer a càrrec del poeta llucmajorer Miquel Cardell, que és també el cap de serveis informatius regionals a Ràdio Nacional d'Espanya. Entre els que m'honraren en aquell acte hi havia prou sollerics per deixar-me clar qui som i d'on som.

El millor regal que m'han fet en aquestes dates pre-nadalenques és donar-me la notícia del recobrament dels dos àngels que es trobaven a l'església de Fornalutx i que un mal dia foren malvenuts per quatre cèntims, com aquell que diu, quan la seva valoració actual passa dels vint-i-quatre mil euros. Es varen vendre per quatre centes pessetes cada un la dècada dels seixanta i el motiu, per a arranjaments i reformes del temple. No sé quines reformes en profunditat es degueren fer amb tan pocs doblers i si vendre uns objectes d'art que havien decorat l'església al llarg de més de tres segles valia la pena.

La paraula tsar, zar o csar procedeix de l'eslau i equival a la paraula llatina caesar. Aquest títol que rebien els emperadors de Rússia i els sobirans de Bulgària i Sèrvia concedia amples privilegis de govern absolut o quasi absolut a aquell que l'ostentava. La muller del tsar es deia tsarina o tsarevich era com s'anomenava al fill primogènit del tsar

Document literal és el que analitzam avui i que figura datat a Sóller el vint de novembre de 1879. Es tracta d'un contracte de préstec, un més dels que es feien en aquella època i que diu el següent: "A presencia mia y la del abajo inscrito, Lucía Coom, viuda de Guillermo Ferrà, manifiesta haber recibido del patrón José Vicens Puig la cantidad de noventa y cinco libras mallorquinas al interés del seis por ciento anual bajo la obligación de todos sus bienes presentes y futuros y de entregarlas a la voluntad dels citado Vicens y en caso de no verificarlo promete y se obliga a pagar todos los gastos que pudiera ocasionar y estando conformes ambos lo firmamos Miguel Coll y Benito Miró..."

Sabut és que qualsevol document, sia familiar, sia comercial, pot tenir un gran valor històric. De tots els que he aconseguit fa poc, n'agaf un a l'atzar. Es tracta d'un memorandum d'un empresari anomenat Joan Ripoll, establert a Alzina, com molts altres comerciants sollerics del primer terç del segle passat. El document porta imprès la natura del negoci "Comercio de Naranjas y otros frutos a la venta y comisión" i el text que hi figura porta data del tretze d'abril de 1916.

A la llarga i no tothom, tot el que deixam en marxar d'aquest món, són papers. De vegades escrits íntims, documents, publicacions. La majoria de vegades, un cop mort el propietari dels papers, els fan servir per encendre foc o els abandonen a les escombraries. El viu al pa s'aferra s'aferra i el mort dorm baix terra, diu la dita. Però de papers trascendents i corrents, grossos i petits, se'n fa a la llarga la hsitòria social. Ara mateix tenc entre les mans un exemplar del periòdic mallorquí El Comercio que tenia la seva redacció al carrer de l'Aigua, de Ciutat, i la qual subscripció valia a l'any una pesseta i vint-i-cinc cèntims.

Sir John Carr (1772-1832), natural de Devonshire, viatjava a Mallorca l'octubre de 1809 i visitava Sóller aquell mateix mes i any. Era escriptor i poeta, autor de diversos llibres de viatges, dos poemaris i una obra de teatre. Fou durament criticar per Walter Scott a causa d'haver escrit les seves experiències tot anant per terres escoceses. Per altra banda fou amic de Lord Byron. Va venir a Mallorca en un moment ben difícil, és a dir, durant la Guerra de Francès, quan la Península era ocupada per les tropes de Bonaparte i era posat en el tron d'Espanya el germà de l'emperador, Josep. Aquella guerra va tenir una durada de sis anys, del 1808 al 1814, de manera que Sir John es trobà aquí quan hi havia un clima d'estat de guerra.

Són moltes les cròniques i anècdotes que ens parlen d'un Port de Sóller molt actiu en el segle XIX i primer terç del XX. Moltes coses que hem llegit a les novel·les d'aventures eren realitat en el món dels nostres besavis i rebesavis. Fets que recorden coses que hem llegit de tota aquella colla d'autors del gènere com Emilio Salgari, Julio Verne, Jack London, Capità Marryat, etc. i ambé pel·lícules d'aquell cinema d'antany. Però eren realitats. Realitats èpiques de gent que es jugava la vida a la mar. El conjunt de tot plegat seria un entreteixit d'històries de tota mena.

Parlàvem la setmana passada dels milicians de Sóller i de la relació oficial que al final del conflicte bèl·lic en feren les autoritats. De com aquelles persones civils col·laboraern en la famosa "guerra incivil" perquè no en tenien més remei, vigilats de ben aprop pels "mandos"., la qual cosa ve a suposar estar-hi d'acord de bon grad o per força. Seguia el text oficial lloant els milicians franquistes amb aquestes paraules:

Parlàvem la setmana passada de les Milícies Urbanes de Sóller en temps de la Guerra Civil i entre els documents que comentam hi ha un quadernet que es va entregar a cada milicià en acabar-se la guerra i que no és altra cosa que la versió "oficial" dels fets. Tenc tambés entre les mans unes fotografies totalment inèdites. En una d'elles es veu una columna de presoners conduida per milicians armats i que té per teló de fons el nostre port. Una altra ens mostra els milicians fent pràctiques de tir i una tercera, un grup d'homes de la mateixa organització.

Avui tenc entre les mans alguns papers amables. Poden ser amables els papers, és a dir, afables, benevolents, agradables i complaents, capaços de despertar la nostra curiositat. Tanmateix són vells els papers de familia, però ja sabem també que cada família és tot un món i ben sovint reflecteix la societat en general...

És més que una evidència que els llibre ques es publiquen en aquest país passen ben sovint desapercebuts. De vegades són els mitjans de comunicació que en fan poc cas i d'altres, els mateixos editors que no saben remoure cel i terra per a poder vendre millor els seus productes. Perquè si per una banda es tracta de cultura, per una altra és un producte, és a dir, aquella peça o unitats que ens produeix algun benefici econòmic. És clar que mai manquen autors que treballen tot simplement per amor a l'art. En aquests dies d'estiu i començaments de tardor he llegit un muntet de publicacions que com ja he explicat passen un tant desapercebudes del públic lector i no s'ho mereixen.

Ja sabeu que això de les curses de braus és quelcom que encara avui vol passar per una tradició sana, educativa, cultural... i què més? Tot el que veim és risc gratuit per al torero i sang i mort per al bou. El divertiment del colisseu, que no poques vegades han anomenat i anomene colisseu a les places de toros, era un temps dels nostres avantpassats un espectacle més complexe.

Potser se'n ha parlat massa d'aquella estada valldemossina el 1838 d'aquelles dues grans figures universals que foren o són George Sand i Frederic Chopin. La literatura i la música en clau d'art romàntic. Ara, el Consell de Mallorca acaba de nomenar fill adoptiu de Mallorca al gran Chopin com abans ho havia fet amb la Sand. Haig de dir que el nomenament em sembla bé. Potser amb una mica de retard, que això són personatges dels que físicament no resta ni la pols i tal volta, això segons les creences de cadascú, no els fa l'afer ni fred ni calor, puix que no sabem amb total certesa si són o no són en una altra dimensió. Sia com sia, benvingut el nou fill adoptiu de Mallorca.

David Glasgow Farragut (1801-1870) fou el primer almirall dels Estats Units. Participà en la guerra de secessió i prengué part en la conquesta de Nova Orleans. Considerat un gran heroi naval en aquell país. Fins i tot creà llegenda. I literatura, ja que és un dels personatges de la novel·la de Jules Verne (20.000 llegües de viatge submarí). Doncs segons un vell document sembla que el tal Farragut descendia de Sóller.

Parlàvem fa unes mesades de com les historiadores Isabel Peñarrubia i Maria Magdalena Alomar havien aconseguit reivindicar la vida i obra d'unes escriptores i poeteses del segle XIX i primer terç del XX a Mallorca, les quals composicions no desmereixien gens de les que feien els poetes masculins dins les mateixes condicions de forma i fons. La nòmina és la que segueix: Victòria Penya, Margarida Caimari, Angelina Martínez, Manuela de los Herreros, Marcel·linaMoragues, Maria Ignàsia Cortès, Emilia Sureda, Maria Verger... i quelcom més famoses, Maria Antònia Salvà i Maria Mayol que és honor i patrimoni de casa nostra. Tot un equip de plomes ben trempades on no hi és absent la temàtica sollerica...

Haig de dir d'entrada que la meva tercera llengua, després del català i del castellà, és el francès, que he conreat i estimat molt des de que tenia una dotzena d'anys. Hi col·laboraren en primer lloc els frares de La Salle o del bavarall, que tenien el francès com a llengua útil, educativa i intocable. Els volums Bruño, de francès, dels quals n'he conservat alguns, presenten aquest caràcter de gran llengua de cultura. Avui sabem que l'anglès ha guanyat la batalla, però el francès segueix essent una opció intel·lectual de primer ordre. Després d'aprendre el francès al llarg del batxillerat, des d'ingrés a sisè, i preuniversitari, vaig fer els cursos de l'Aliance Française, des del bàsic al de perfeccionament. A l'edat de divuit o dinaou anys em vaig fer soci dels "Amis du Courrier" i vaig mantenir al llarg de devers tres anys una activa correspondència amb una al·lota canadenca de la regió del Quebec.

Com era Sóller un any abans de la Guerra Civil? Ho podem saber a través d'antigues lectures, dels extres del moment, i aixó ens assebentam dels negocis que estaven en marxa, de la gent rellevant d'aquells moments, dels principals comerciants i industrials, de les realitzacions i projectes d'aquells anys. Així, per exemple, Jaume Colom Frontera anunciava el seu negoci de material per a la construcció que havia instal·lat en el 30 de la Romaguera, és a dir, a Ca'n Cremat, l'antiga fàbrica d'adobar pells. També en crida l'atenció en vell celler de Ca'n Cuixí, fundat el 1815, on es despatxaven, segons l'anunci, vins i licors d'excel·lent qualitat. Hi havia, sense sortir del tema dels licors, una fàbrica d'anissats i altres productes de destil·lació, en el carrer de Sa Lluna, de la que era titular Guillem Mora.

L'any 1910, mes de gener, Santiago Ramon y Cajal visitava Mallorca. Quatre anys abans aquest gran científic havia estat guardonat amb el premi Nobel de Medicina. Era soci d'honor del col·legi Mèdic-Farmacèutic de Palma i va fer una estada a l'Illa d'algunes setmanes. També col·laborà en uns treballs de biologia marina en el laboratori oceanogràfic de Porto-Pi.

És segurament el llibre d'aquest estiu, generosament il·lustrat i altament pedagògic. Segur que ha d'interessar especialment a tots els que tenen un esperit mariner. Acaba de sortir de l'editorial de'n Miquel Font i es titula "La mar quotidiana; cartes d'un pescador" i sobre la portada figuren els noms de l'escriptor que ha fet el recull del testimoni i documentació escrita i oral i un segon autor que n'és la font. Es tracta de David Oliver Ramon i Bartomeu Vera Mas.

Sembla que en el passat, com diríem en francès, "avant la guerre", totes aquelles personalitats que venien a Mallorca, es sentien obligats a visitar Sóller, sempre lloada i enaltida, com a població-jardí. Així ho varen fer el 29 d'octubre de 1933 el príncep de Prússia Humbert acompanyat del seu cosí, l'arxiduc de Mecklenburg. L'un i l'altre manifestaren la seva admiració envers el nostre paisatge. I ja que hem anomenat Mecklenburg, això hem recorda un episodi semblant.

M'agradaria parlar aquesta setmana d'un home intel·lectual i científic que ens deixà una profunda petjada i per al qual, Sóller, no li fou quelcom indiferent. Em referesc a Miquel Batllori i Munné (1909-2003) al qual era dedicat un número de Estudis Baleàrics el juny de 2003 i gener de 2004. Entre els textos destinats a lloar i recordar la figura i la tasca d'aquest personatge t'han nostre es reprodueix un article que el pare Batllori publicava en el diari La Almudaina el divendres 8 de maig de 1942, un treball que duia per títol "Iconografia Mariana a Sóller". En aquells dies es celebrava a Sóller una exposició de Marededéus, des d'una que era de caràcter bizantí fins a moltes altres pertanyents a la modernitat.

He somniat que algú, aquí, a Sóller, un empresari de bona i llarga empenta, fabricava i exportava amb èxit "aigua de flor de taronger", dita en castellà "flor de azahar" i que ara mateix, arreu del món, produeixen multinacionals com la casa McCormick, provant-nos que és un producte d'un cert consum, i més en aquesta època, quan s'han posat de moda les cuines orientals, que tant fan servir aquest tipus d'essència.

Heus aquí un document medieval ben curiós. Es tracta d'una comanda mercantil d'un tal Joan Colom, que presumim, devia ser de Sóller i que ens mostra com es tractaven els contractes en aquell temps.

Tot aprofitant aquest dies suggerents de calor que ens conviden a passejar vorera de mar o per zones platgeres, observem la història dels nostres avantpassats que es dedicaven a la marina comercial. Repassant arxius podem donar una mirada de conjunt als diferents tipus d'embarcació emprats pels sollerics dels segles XVIII, XIX i primer terç del XX. Aquests eren el xabec, el llaüt, el pailebot, la polacra, el bergantí-goleta, etc.

Aquest passat cap de setmana m'he entretingut amb velles lectures que per ser velles no han de ser avorrides sinó ben al contrari, suggerents i properes. Parlaré en primer lloc d'un llibre o album de còmics, després d'un biografia i en tercer lloc, d'un llibre d'assaigs. Els autors són respectivament Milton Caniff, Guillem Morro i Josep Maria Quadrado.

Qui dia passa, any empeny, em recordà l'altre dia un bon amic, encara que jo i a causa de determinades circumstàncies tenc molt present que la nostra veritable riquesa en aquesta vida, és el temps. Tant és així que quan era molt més jove guanyava un premi literari més o menys ben pagat, jo responia a la pregunta d'un periodista sobre el que jo n'havia de fer dels doblers: Els doblers del premi em servirien per guanyar temps, o si voleu, per a comprar dies i hores que haig de dedicar a escriure. Perquè per a mi i des de que tenia 9 anys, això de fer escriptura de creació era viure més intensament.

Em preguntava un lector com devia ser Sóller en els temps pretèrits, en els segles XVII i XVIII, època difícil, de capa i espasa, però també de progressos, especialment tot el regnat de Carles III, que era un monarca amic de les ciències. Època, aquella, que fou fundada la Societat d'Amics del País, que tanta feina va fer en favor de l'agricultura, les arts i les indústries. D'aquell segle XVIII tenim l'excel·lent descripció que va fer de la nostra Vall l'intel·lectual Jerónimo Boix de Berard de Solà de la Cavalleria i de Magarola, que va néixer a Palma el 14 de juliol de 1742.

És cert que hem passat enguany un hivern molt rigorós que alguns han atribuït als factors del canvi climàtic. A Sóller, on la pluja hivernal és freqüent i fins i tot la neu en els dies més conglaçats, vall humida que desperta bona part de la nostra verdor paisatgística recorda molts hiverns de molt baixes temperatures. Aquesta olor tan nostra de pedra humitejada és quelcom emblemàtic. Però la pregunta que em faig és la de si hi ha hagut temperatures tan fredes en èpoques passades, quan encara no preocupava la pervivència de la capa ozònica ni hi havia tantes indústries contaminants ni tant consum automobilístic ni tant CO2 sobre les ciutats.

Són molts els que encara recorden els anys de la fam. Aquella època de postguerra, amb les cartilles de racionament i el mercat negre. Els fiscaleros i els estraperlistes. Els escàndols de corrupció i el gest irat del poble. Els malalts de fam, els anèmics i els tuberculosos. La repressió política, els llavis segellats, i la manca de moltes coses. El contraban i els luxes clandestins.

Record que l'any 1961, quan es complien els quatre segles del maig de 1561 i mentre es preparava el simulacre del Firó que aquell any s'havia de celebrar amb especial relleu, alguns dels jovençans de les dues colles, la dels moros i la dels cristians, discutien sobre els tebeos que tractaven del tema de totes aquelles batalles antigues, musulmans, guerrers, corsaris, bandolers, pirates...

El dia de Sant Jordi vaig assistir a una trobada d'escriptors a la llibreria Àgora i haig de dir que va ser una autèntic plaer. S'hi aproparen també molts lectors amics i les converses es perllongaren tot el matí.

Després de la conquesta de l'Illa per part de Jaume I el 1229 i establerta aquí la nova població cristiana, un dels productes que resultava insuficient per a l'alimentació dels seus habitants era l'oli. Com ens explica l'historiador Zaforteza y Musoles, "es va anant intensificant el conreu de l'olivera, sobretot per part de la muntanya, ja fos mitjançant plantacions directes, ja aprofitant l'abundància d'ullastres per al seu empelt".

Aquesta setmana hem permetreu que una vegada més us parli de papers antics, és a dir, de documents que sense tenir un valor oficial fora de l'àmbit domèstic són tanmateix una petita part de la nostra història local. Papers, si voleu, curiosos, de gent, fa molt temps, desapareguda, però que en el seu dia formà part de la dinàmica d'un poble.

Després d'aquest dur hivern, al qual no tots els sollerics de la meva generació han sobreviscut, es fa precís saludar la primavera del 2010, alhora que hom observa com ràpidament i de peu puntes per no fer renou, passa el temps.

L'any 1917 i en el butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, en el tom XVI, Mossèn Antoni Maria Alcover feina una semblança de la vida i obra de Josep Rullán i Mir, també mossèn i escriptor, historiador, intel·lectual humanista en lletres i del qual, l'any 2012 ha de ser celebrat el centenari de la seva mort. Havia nascut a Sóller el 1829. L'octubre del mateix any que morí se li va retre a Sóller un homenatge per honorar la memòria considerant-lo, com de debò era, un gran patrici. Sembla molt bé que mossèn Alcover coneixia molt bé l'obra diversa de mossèn Rullán.

Conta l'amic, el professor, polític i escriptor Miquel Durani Pastor, descendent de família sollerica, que havent arribat a les seves mans en temps de la Transició una documentació que havia estat de Falange, pogué composar un llibre, que titula Sicut Oculi, valuosa i memorable tasca que ens explica nombrosos detalls de la tasca de vigilància de la Dictadura.

No és freqüent dedicar aquesta secció dels col·loquis setmanals a necrològiques. De fet, molt poques vegades llegesc esqueles mortuòries en els diaris, doncs a la meva edat és quelcom que em deprimeix molt. He comès, per aquest motiu, oblits imperdonables en tot un seguit de casos, puix que els parents del mort no sempre avisen i un no llegeix per costum, és el meu cas, determinades pàgines de premsa. Però la persona de la qual vull parlar aquest cap de setmana no hem podia passar, pel que fa a la seva mort, gens desapercebuda, ja que em telefonaren per a comentar-me la pèrdua nombrosos amics.

Qui diu passa, any empeny i jo ja n'he passat setanta d'anys, potser amb més ombres que llums i amb més por que coratge. Certament, la vida dóna moltes voltes i aquestes voltes les marquen les circumstàncies menys esperades. De vegades, conèixer la persona què ha de marcar tota la nostra vida depèn d'un instant casual.

No puc deixar passar la notícia de dues publicacions, dos nous llibres, la qual tramesa haig d'agrair i que tenen quelcom en comú, puix que afecten al nostre patrimoni cultural i popular.

Des d'aquí hem de saludar com bé es mereix el darrer llibre de poemes de Pere Colom Mayol (Fornalutx, 1966) i que tan inspirat segueix en aquesta tasca artística que comença per expressar tot el que sent. Aquesta edició de Tall, bellament presentada, que en la portada i contraportada ens mostra un hermós paisatge de Cúber, fotografia de Cala Matheu, ens ofereix alhora les il·lustracions, execel·lents dibuixos de l'artista Miquel Àngel Bernat (Sóller, 1968), tots ells al·lusius a cada tema poètic, com aquell que diu: "Sovint el silenci / és la veu de tu mateix / que parla dins tu mateix."

Hi ha en aquesta terra un grup de sollerics dedicats a les arts i les lletres durant més de quatre dècades, que han fet feina incansable de valent, en general conciutadans progressistes com solen ser la gran majoria dels intel·lectuals i que,això és el més important, no han deixat mai d'exercir de sollerics, reflectint aquesta temàtica i aquest tarannà en la seva obra, honorant la vall de la seva naixença i que tanmateix han topat amb dues castes de persones quE han vist bé de relativitzar-los i barrejar-los el pas.

Si m'ho permeteu us parlaré avui del meu darrer llibre, just ara acabat d'editar, la novel·la Les vacances mallorquines de Jack L'estripador, la que fa el número setanta-u de la meva producció, un graó més que em permet consolidar la part de la meva feina com escriptor d'ofici.

Deixau-me parlar, avui, d'aquest municipi tan proper a nosaltres i que es diu Bunyola i també un dels seus llinatges més representatius, Cabot, que encara avui, si miram el cens local, és un dels cognoms majoritaris.

Em demanava un curiós que passava per Sóller, quina mena de pastes per a te o cafè eren les més característiques de fabricació local.

Va parlar mai Juli Ramis de Sóller? La resposta es podria considerar doblement afirmativa. El famós escriptor francès va escriure només una obra on hi figura Mallorca.

Parlem de Sóller i la història del cinema a la nostra vall. Quelcom que ja és record dels records.Record que mon pare em parlava d' aquelles sessions de cine mut i feia memòria d'un "culebrón" que es deia "La mano que aprieta". Això devia ser a La Defensora l'any 1915 o 1916. No ho tenc molt clar.

No hi ha arbre més hermós. Ja sia per la raresa esculturada de la seva soca o pel seu brancam o obscur, verd intens, carregat de fruita.

És curiós de que l'arxiduc dedicàs un llibret escrit en alemany a la figura de la seva amant, na Catarina Homar. Escrivia fa una grapada d'anys, el 1965, Lluís Ripoll, que l'Arxiduc "va tenir una vida amorosa, apassionada, contradictòria, i, fins i to, si volen, extraviada. Dins d'aquesta, Catarina Homar fou, indubtablement, la seva major passió, el més arrelat amor, el de debò, aquell que hermós, fou més enllà de la mort i una de les quals mostres, potser la més evident, és aquest llibre..."

Fa ja un grapat de temps que la popular i popularista revista HOLA, segurament la més llegida del gènere arreu de l‘Estat espanyol, publicava amb el seu luxe cromàtic habitual, una "GUIA DE PUEBLOS CON SABOR" dins la qual només hi figurava un municipi balear, la vila de Deià i això al costat de poblacions con AINSA, ALMAGRO, ALLARIZ, ARACENA, ARCOS de la FRONTERA, BAEZA, BELMONTE, CARRIÓN de los CONDES, etc. Fins a un total de cinquanta pobles que els redactors o investigadors els han semblat amb més caràcter.

He obert un caixó de papers, un poc a l'atzar, però conscient que hi trobaré història casolana de Sóller. El primer que veig és una d'aquelles fotografies "comercials" que la nostra gent temporalment emigrada a França convertia en targeta postal i l'enviava a parents i amics.

Moltes vegades i des d'aquestes mateixes pàgines hem reivindicat la figura de l'historiador Mossèn Antoni Pons i Pastor, fill de família sollerica amb il·lustre nissaga i que fins ara no ha estat prou reconegut a la Vall dels seus majors. Nasqué a la casa, aleshores en diem posada familiar, del carrer del Sant Esperit el 8 de gener de 1888. Ingressava en el Seminari Conciliar i el 1903 era missacantant.

Què seria de València sense les taronges? Seria la mateixa o li mancaria part de la seva ànima? I Formentor sense pins? I Menorca sens e pastures i per tant sense vaques ni formatges? I Llubí, on s'està perdent el conreu de tapareres? Què seria de Sa Pobla sense patates? I de Binissalem sense vinyes? O del Vall de ? sense cireres? O de Puente Genil sense codonys? Què seria d'Astúries sense pomes? I de Dijon sense mostassa? Què seria de Jaffa sense tarongers? I de Gibraltar sense simis? Què seria d'Oporto sense vins? I d'Inca sense fàbriques de sabates? Podríem anar allargant preguntes i més preguntes fins a la darrera.

Quin afeccionat a la ciència ficció no recorda la novel·la de Ray Bradbury Fahrenheit 451 que tingué un gran èxit editorial i després fou portada al cinema. En parlava el 1975 l'especialista del gènere Juan José Plans.