"Que un capellà es casi no és trair els seus deures sacerdotals". Dit així sembla una absurditat, tota vegada que l´escàndol més difamatori, potser l'únic, que el poble no li perdona és que estimi una dona. Que a un poble el Rector es casi (d'això en tenc trista experiència) vol significar passar, avui per demà, de molt bo a molt dolent. Amb tot i que el temps posa les coses al seu lloc i, gràcies a Déu, a Fornalutx, les aigües ja corren pel seu cau, per a mi amb avantatges.
En el darrer article "CAMPANET, EL MEU PRIMER AMOR" us vaig prometre allargar el comentari, promesa que compliré avui:
L'any passat, dos fets, quasi a la vegada, em feren remoure les entranyes i, donat com som jo, m'obliguen a dir amb veu alta i per escrit al Setmanari SÓLLER, que passa de mà en mà, dels qui vaig servir com sacerdot: "Jo no som un traïdor a la idea que vosaltres teníeu de mi, per haver-me casat".
Raonem-ho amb arguments profunds, amb proves fidels que, ni el Papa, ("infalible"?), pugui contradir-los-me.
"TRAÏDOR" ho és aquell que viola la seva fidelitat a la missió que li ha estat donada, i al "SENYOR" del qual se sent i n'és criat (o cridat). Desobeir al "majordom" del Senyor, (el major de la casa)en coses que el Senyor no hi té res a veure, no fa el "cridat" traïdor".
Quin són els fets que han despertat en mi, no ira rabiosa, sí, paraules de protesta, de repugnància, de rebuig contra la "llei del celibat obligatori" dels capellans.
PRIMER FET: Des de l´any 1962 al 66, vaig ser vicari de la Parròquia de El Tereno, una Parròquia amb molts detalls i particularitats
pròpies, difícils i "de marca nova" , ja que a Mallorca neixía el turisme i li donava el canvi radical. El Terreno era el lloc privilegiat, i la joventut en tocava les conseqüències, anava despistada dins un món nou.
Han passat 48 anys, temps per tenir jo aparcats aquells amables records, i estimar-los i evocar-los per suavitzar les hores de jubilació.
Un bon dia, l´actual Rector de El Terreno, Mn. Marius Berko, capellà polac, em telefona demanant-me si pot venir a Sóller, a la Rectoria, amb Mn. Marià, per conèixer-me. Aquest era el motiu: Estava fent la memòria de la Parròquia, nomenada Parròquia l´any 1930, i ha vist que el temps que jo la vaig servir, com a vicari, i l´activitat que vaig dur amb els joves, n'és molt recordada per la gent gran encara avui. Vingué a Sóller i els tres conversàrem, com grans amics, sobre la meva estança a El Terreno i, en acomiadar-nos em convidà a anar-hi.
El 25 d'abril vaig poder abraçar i besar els meus joves i les meves jovenetes, avui homes respectables i de responsabilitats dins la nostra societat, al saló, J.A.D.y C., nat de l'amor nostre, amb la intenció de fer una Joventut Alegre Esportiva i Cristiana. En tres números del Butlletí Parroquial se veren nombroses fotografies, moltíssimes referències als nostres moviments de tota classe, a les conferències setmanal, (els dijous a més de 150 joves i els dimarts a més de 30 parelles de nuvis).El Butlletí fa notar: "En aquells temps els joves del Terreno no pensaven molt els llocs a on podien divertir-se, passar el temps i dialogar plegats en conferències consultades. "A on anam?
A la Parròquia, clar". Puc dir, em poden dir que, per casar-me soc un traïdor als deures que, com sacerdot, he tengut.
SEGON FET: Com vos vaig dir en l´article del SÓLLER del 20 d'aquest mes, les jovenetes, avui ja dones actives dins la cultura de Campanet, que jo vaig tenir als meus 24 ays, abans de Nadal, volgueren reunir-se am mi, per recordar-me aquells anys i el meu comportament amb la seva formació. Ai, si poguéssiu sentir les preguntes que em feren! Com madura la gent en front de l'Església. Davant aquest acte de reconeixença i d'agraïment, d'avui per ahir, em puc sentir traïdor?
Se m´ha fet llarg l'article segon. En necessit un tercer; així em sortirà un sil.logisme, és a dir, m'he reafirmat amb dues deduccions que són fets vertaders i que abarquen tota la veritat de la tercera, proposicions entre elles relacionades i de la mateixa substància (QUE ANOMENAM PREMISSES) i de les quals en vull treure una altra que, per força, ha de ser vertadera, la CONCLUSIÓ.
Anirem a la tercera.