Una conversa d'amic a amic, insípida i descolorida, m'ha duit, avui, a parlar-vos dels enemics de l'ànima -dimoni, món i carn-, que com a tals ens ensenyaren i hem ensenyat, ja des de la Primera Comunió, als infants.

Com sempre, vull ser-vos sincer i col·loquiar-me amb vosaltres amb claretat; per tant us he de dir que, sí, un dia ho vaig creure, tremolant, convençut que els tres formaven colla contra l'home per portar-lo a pecar en cada moment i posar-lo amb un peu a l'aire, en perill de caure dins l'infern; ara -i fa estona ferm- pens tot el contrari: En primer lloc, no crec en el dimoni, baldament admeti que el mal i el bé hi són entre nosaltres i que la seva presència destrossa mitja humanitat i que l'altra mitja se salva per la bondat de molts. En segon lloc, el món em sembla bell i perfecte en tots els ordres, tant que, fins i tot crec que han estat els desastres naturals, els trastorns de l'univers, sàviament combinats, que han fet de la terra un paradís terrenal incommensurable. La filosofia que domina la meva ideologia està fonamentada en que el bé i el mal fan caminar el món, si bé les dues forces, per equilibrar-les, ens obliguen a combatre l'adversitat, si no volem que el mal ens aterri i sepulti. Si volem pau, hem de saber impugnar, amb art i manyes, la guerra. El món se renova en cada moment, i, a cada instant, el mal afeixuga l'home i els seus voltants, així que ens fa necessari caminar amb ulls oberts entre el mal i el bé.

El nostre tercer enemic, segons els catecisme, és la "carn". Ara que, pensant, pensant, se m'ha tornat amic, perquè veig que "de carn" és el nostre cos, i és ell que ens suporta i nosaltres el suportam, tant que no sabem qui és el que maltracta un, o el qui maltracta l'altre.

Si els Papes i l'Església ens assenyalen la carn com l'"enemiga de l'ànima", l'Evangeli, tot al revés, ens diu: "i la paraula es fa fer carn i habità entre nosaltres i contemplam l'opinió d'ella mateixa" , segons la traducció del text grec (doxan autou) (Joan, I, 14)

M'emprenyen fins a la indiferència tots els qui prediquen, miren amb mals ulls i difamen la "carn". O bé l'arrosseguen i l'esgoten, com si fos una mala bèstia de càrrega, ferotge, emmalaltint els obsessionats per ella, i als adoctrinats contra ella, fent de les seves intencions pecats o mals pensaments.

Aquestes actituds d'impuresa carnal són impulsos de deshonestedats interiors, voluntàries o involuntàries, contra el cos humà, talment com si la carn traslladàs la culpa a l'innocent. Qui és l'innocent?, qui és el malfactor? Que difícil és conviure i dormir amb l'enemic al seu costat!

Realment, en aquesta mirada infectada d'equivocacions i mentides que la disfrassen d'amors humans o sexuals, la carn és, a la vegada, la mateixa naturalitat humana, espontània, com ho és el seu naixement, sense impediments i voltes al revés, sense frens ni drogues, sense flors socials, ni doctrines religioses, conduïdes per cabdills que han centrat, quasi exclusivament, la virtut i el pecat en el sexe. La carn ens divideix amb tantes divisions com mestres de la llei, humana o divina, tenim.

La bèstia i l'home estan fets de la mateixa matèria, de carn i os, entre dos abismes radicalment distants; la bèstia mira els camins a ras de terra, l'home observa la terra que trepitja, contempla els paisatges que té al davant, el cel li dóna una mirada dins l'infinit.

La conversa amb l'amic ens portà, per raó del guió, a l'anècdota amb la qual acabaré la conseqüència. Per a mi una lliçó en el passat, en el present, en el futur:

Tots sabem que el meu final de Rector a Fornalutx fou turbulent. Jo, als ulls dels mals pensats, havia caigut dins els braços de la carn, la primera gran enemiga de l'ànima. El meu casament fou repicat i salpicat per uns pocs que sempre són els que donen la nota. Tanta sort que el temps posa les coses al seu lloc. Jo preparava el meu final i no volia deixar a la Parròquia 500.000 pessetes que me faltaven per pagar a l'empresa "Suau" de la total reforma a l'església i a la rectoria, inclosa la campana grossa, nova i fresca com feia tres segles. Després de tómboles exitoses, en les quals tots els números tenien un premi de valor més alt que el seu preu, després de subhastes -quasi milionàries- de mobles i objectes donat pel poble i de materials regalats per estrangers i empresaris i d'almoines de cara ample o caire petit, recollides... per tota Mallorca, vaig acudir, "in extremis" als meus dos fills de cosins propietaris del "Foro de Mallorca", (Binissalem), Maria i Joan Serra, perquè me deixassin venir a la Rul·lana de Fornalutx en "Miquel Bosé", la nova estrella gran, que hi havia d'anar a cantar aquells dies. Me digueren que "sí", i que sols els donàs 50.000 pessetes, per despeses. I, perquè més pomposa fos la festa, vaig anar-me'n a la Sala d'Espectacles nocturns "El Fogueró, de S´Arenal de Palma, acompanyat de Gabriel Seguí, de la seva dona, Joaquina, i de la seva cunyada "Cocha" (¿), l'espòs de la qual hi treballava com a dirigent. El "Fogueró" posà a la meva disposició, "gratis total", un estol de "Mariatchis" d'una bellesa singular i, com a cosa la més gran, una dotzena d'africans, homes i dones, que ballaven amb professió, gràcia i mestria. S'havia de lluir la seva carn. Les dones, torrades pel sol del desert africà, havien d'anar nues de pits, entre collars de flors amples i de tot color..., ballant i botant, travessant cercles de foc viu amb filigranes de la seva terra. Sols me demanaven dos xots per sopar, ja que no podien menjar porc. Monnàber i Montcaire me'ls regalaren a l'acte. Però, Déu meu, l'enemic de l'ànima guanyà la batalla. L'esposa "poderosa" d'un regidor bondadós va encendre el poble amb aquestes paraules: "Veurem mames, el Rector ens les mostrarà".

Davant la mala cara que me mostrà l'Ajuntament i davant els consells que me donà el Consistori, de que un Rector mai no ha de tentar el poble amb atraccions pecaminoses; en front d'un escàndol d'infants petits, jo, creient que no s´ha de donar faves al qui no té barram, vaig suspendre l'acte i, molt a pesar meu, vaig deixar 500.000 pessetes de deute a la Parròquia. En Pere Suau i jo ho arreglàrem amb el Bisbe Teodor, naturalment. Aquí sí, que la carn fou el meu enemic, però la carn fou l'amic dels opositors ja que, buida la meva cadira i la dels actors, se menjaren la gustosa carn dels dos xots. Cont aquest fet perquè amb ell acabàrem la nostra conversa amb l'amic. Tot pren el color dels vidres de les ulleres que tapen els nostres ulls. Si volem (és broma) trobar a n'aquest fet el "dimoni, el món i la carn" pot ser seria bo, però, riuríem massa.