Mai no m'he aturat a pensar la raó d'engalanar, durant les festes de Nadal, les nostres places, carrers i cases, amb llums acaramullats, amb neules tan espesses, amb penjarolls tan llargaruts. No sé per què, avui, ho he fet, i crec que no me faré molt lluny si hi veig la causa en poder baixar la nostra vista i estendre-la, fins a casa nostra, i veure-hi el mateix espectacle que contemplam dalt les nostres muntanyes cobertes de neu, paregudes a una nina vestida de primera comunió.

Què difícil me serà descriure la poesia encantadora de la nostra Vall sollerica, quan la neu embolcalla el nostre rodó de d'alt a baix. Potser sigui la cosa més bella que els nostres ulls són capaços d'albirar, amb una sola mirada, i en un mateix cop d'ull.

La neu encatifa verges els nostres carrers; els flocs glaçats, en caure, canten la música que més enamora els amants; les caputxes blanques amb les qual s'abriguen les oliveres, els pins i els tarongers són un retrat fidel a fileres de núvies que van a l'encontre dels seus esposos; les boles de neu que els infants se tiren me recorden els coixins que entre germans se llancen els matins que es desperten contents.

En sí mateixa la neu és la bondat, la innocència, la joguina, la llum, la veritat al nostre abast.

Nadal és la més garrida, captivadora i dolça de les festes, entre les festes més galanes i encisadores. Però, també, la que descriu més la línia divisòria de l'amor i l'odi entre les famílies, ja que en aquestes solemnitats, que festeja la humanitat sencera, s'abracen o se refugen amb mala memòria i amb repugnància menjatívola.

Retornem a la neu que ens envolta, festiva i familiar.

És trist i desolador és quan la neu se corromp, talment com miserable i dolorós veure una família destrossada i trepitjada...

Què violentes les contraccions dels penjarolls de la neu quan se desembarranquen de les taulades de les cases..., com violentes les bregues familiar per un tros de terra o per una herència que demà deixarem...

Quina agonia més llarga sofreix la família tancada dins la neu en una muntanya solitària perque no pot posar damunt la taula el pa de cada dia i les bèsties veuen tapada l'herba per rumiar-la... mentre duri la nevada.

Quina multitud d'accidents mortals per la carretera a causa la traïció d'una neu que s'emporta fins a un barranc el cotxe, ca nostra amb rodes... per fer camí.

Escòria és la neu bruta acaramullada devora el portal de ca nostra..., com cagaferro és el familiar que malbarata l'amor de tota la família. L'espectacle de la neu pura és insuperable...; la família, que fa corre la sang entre sí, és la corona que mostra la victòria dels pares. Són els fills que dels pares reben l'honor i dels fills els pares la glòria; festa que se celebra durant les festes de NADAL.

Any de neu, any de Déu.

Si la neu omple les venes de la terra perquè mai no ens falti l'aigua a les fonts, la família n'és la font de la felicitat que perdura a través de les èpoques de la vida.

"Ningú no serà dolent, ni farà cap mal en tota la muntanya santa, perquè el coneixement del Senyor haurà omplert el país, com la neu cobreix la conca de la nostra Vall fins a la mar" (Del profeta Isaïes, 11-10).