Em mou escriure aquesta malfiança, veure -en aquest moment precís, avui, dia 11 de març del 2011, en directe per televisió, durant tot el matí, quan l'onada dels oratges orientals de l'Oceà, no gens, Pacífic aixeca una feréstega vibració salvatge, com de cavall desbocat, i trabuca el mar de cap a peus, i se fa seva la terra, i arrossega vaixells i cotxes, i esbuca pobles i ciutats, i nega illes i camps, i mata llurs habitants, deixant-hi orfes mitja humanitat sense esperança de recobrar, com era, la vida perduda: la por i la mort , l'especulació i el dubte estan dins l'ordre del dia dels que observen com es mou el món.

Així que, de cop, en sec, dins mi, me ve aquesta pregunta. "Déu meu! I Vos hi sou dins aquest desastre?. Així estimau l'home?. Si sou amor, és possible que us recreeu fent trossos una bella illa, a punt sempre a ser la primera en contemplar el sol ixent..."

Si així fos, no és estrany que tants n'hi hagi que vegin més possibilitats de trobar-se bé entregant-se, per complet, en mans de bruixots i màgies que, no pas, d'oferir-se mitjanament a Vos.

L'ordre de les evidències me capgira les meves creences, fent-me veure davant realitats increïbles palpades als meus ulls -veient-hi la mà de Déu- i me porta a una reflexió que res no me dóna clar i que m'obliga a meditar i recercar la Veritat.

A ca nostra, dins la Vall sollerica, voltats de muntanyes maternals que ens regalen fonts per beure a cada passa i terra, cap amunt, que ens produeix de tot i molt, no podem avenir-nos que la mateixa naturalesa pugui rebel·lar-se cruel, inhumana, bèstia i despietada.

Qui és capaç d'explicar-me un món tan dividit? Qui pot donar-me a entendre una unitat tan esplendorosa i admirable i, a la vegada, tan desesperadament absurda i plena de tants de misteris inefables, amb les seves contradiccions? Quin argument lògic, a primera vista, pot convencer-me, amb resposta final, la meva fe en Déu?

Em trob, per una banda davant un univers que me sembla abastament harmoniós que m'obliga a creure en Déu; i en un altre escaló, en una altra escala, en front d'un món suficient caòtic i monstruós que me fa dir trastornat i commogut: " Déu meu, en què tanta desgràcia us aprofita? No sembla cosa vostra oprimir l'home d'aquesta manera. Si així haveu d'ésser, digueu-me: per què?" No ho entenc.

Sí, sí, ja ho sé que la ciència aprova entre els creients i filòsofs que Vos sou el seu Creador i que "sou el que sou" perquè tot quant és, ho és perquè Vos "sou". Les coses vistes a la lleugera ens allunyen de Vos, tot i així, vistes en profunditat ens deixen confosos.

Des de la senzillesa dels nostres ulls necessitam pregar- Vos, confiar en Vos, tirar-nos dins els vostres braços, Ara que els cataclismes de la naturalesa i els escàndols dins l'Església, fan que la nostra fe tremoli, convé retornar per veure de trobar la veritat i destriar-la de la mentida

La Providència interior ens defrauda i ens tira per terra la nostra confiança en ella; talment com defugim de la providència exterior d'unes religions que divideixen els homes en bons i dolents, que emmascaren el nom de Déu, que se maten entre ells, o que excomuniquen els qui pensen diferent. Ha arribat l'hora de la neteja, agranant tanta runa acaramullada durant vint-i-un segle: mites de déus falsos, llegendes per fer més creïbles els miracles de sants inventats o magnificats, tradicions fetes dogmes que res no tenen a veure en el Regne de Déu, fantasies de Papes que els han vestides amb la mateixa força que una llei divina Tanta sort, que l'essència de l'Evangeli fructifica dins la pobresa i la misèria, quasi muda en el món dels qui fan moure els plats de les balances que les "Benaurances" prediquen. Puc dir noms i fets, encara frescs.

La llum és tan invisible com la fosca; sols es distingeixen la llum i la fosca en que les coses il·luminades son vistes i, dins la fosca, les coses, hi són, però no es veuen.

El desastre del tsunami del Japó, el desgovern que viuen, matant-se per un déu (quin déu deu ésser aquest?) els àrabs al nord d'Àfrica, la contaminació dels aires a causa l'avanç de les tècniques de l'home, pot ser siguin desviacions misterioses que han d'obligar-nos a cercar el camí veritable d'una convivència més humana, dreceres per fer que ens estimem més en totes les sinuositats i desgràcies, donant sentit a tot allò que ens mou sense sentit, i, que d'una vegada per sempre, deixem de viure dins l'absurd.

Els camins que ens han portat al nostre temps estan plens de fang i tan bé de molta intel·ligència. Segur que Déu hi ha estat en les pitjor i en les millors, però més segur és que la idea de Déu no cap dins el cervell de l'home.