La llibertat no sols és la possibilitat de fer, sinó, també, la viabilitat de no fer, d'elegir o d'ésser elegits.
Estar lliure significa estar desocupat, disponible i, -mirant-t'ho bé- pot voler dir: esperar amb les mans buides..., ser pobre de..., no tenir el que necessita o li ve de gust. Un exemple entenent per a tothom pot ser el d'un home fadrí i un de casat.
Estrenyent l'opinió dels dos conceptes, tant un com l'altre ens deixen amb les mans fermades: el primer perquè té buit el lloc que necessita omplir, i el segon perquè, ocupat ja el lloc, no el pot conquerir un altre.
Aclarem la cosa.
Un camp és apte per sembrar-hi les llavors que vulguen, en la condició -però- de que no s'hi hagi sembrat abans i que estigui totalment net.
La nostra llibertat depèn, en part, de la idea -justa o injusta- que tenguem d'ella. Qui se creu lliure treu de les seves forces i dels seus deures la convicció de fer el bé que li pertoca, respectants en tot moment els drets, la felicitat, la llibertat dels altres; mentre que, qui practica la corrupció, el vici, la relaxació, el desenfrèn se comporta sense traves, viola, esmicola ( i, si és necessari, mata) tot quant li fa nosa per aconseguir les seves conveniències, capritxos, propòsits, fantasies, caparrotades, sexe, poder, riqueses, maldats. No li importa res, cegat passa per damunt tot, caigui qui caigui. D'aquesta manera empren la seva llibertat els dolents, els malentranyats. Amb tot i això, Déu ens alliberi d'aquells homes, amb vestidures de "bons", que es creuen que la seva llibertat de poder és la Voluntat de Déu, fan de la creu espasa i de l'Evangeli miting pel seu partit i la seva ideologia. L'escàndol dels bons, dels dirigents que divinitzen la seva paraula i les seves ordres, és digne de tirar-lo al mar amb una roda de molí fermada al coll. Déu no és un "no" a la vida, és un "sí" a un camí obert a la recerca de la Veritat, que ens fa lliures.
Tenim present que tots, a l'hora menys pensada, jugam entre la virtut volguda i el vici frenat. No és d'estranyar que arribem a comportar-nos com conductors d'auto-motor en un viatge, perdut dins paratges plens d'encant i de bellesa, deixant de veure la grandària d'un horitzó infinit, corrent en velocitat marejadora entre fondalades sense fons, perilloses a cada passa. El viatge de la vida conté misteris inescrutables, secrets eterns, muntanyes inassolibles, interminables planures, cel immens, mar sense mides; descontant molts pocs èxits, són moltes les averies que ens atures, moltes les morts pròximes i les malalties en carn viva que ens fan pensar, dies que treballam de sol a sol, nits que somniam l'inconscient; els ensurts a balquena que et dones, els conductors, que com bojos, no corren, volen contra direcció, fan que moltes vegades haguem de caminar estrets dins el desguàs de la carretera.
La llibertat és el privilegi més inestable i més provisional que la naturalesa humana ens regala.
En la llibertat jo hi veig dos nivell: llibertat de nivell alt i llibertat de nivell baix. El nom que don al primer de el de l'amor, que ens fa esclaus de l'esclau que estimam; el nom del segon és la derrota de l'amor, d'un amor disfressat, potser de mil maneres. Essent nosaltres administradors i llogaters ens fem amos i senyors, obsessionats en contar els doblers que tenim dins el calaix i envejant els diners que volen davant els nostres ulls.
La llibertat fa o desfà els homes. Tots som el que és la nostra llibertat, talment com les cases, que són el que són els qui l'habiten. Una cabana, una porxada, qualsevol caseta de la nostra serralada pot ser més congraciada que un palauet a on s'hi viu un infern.
Acab.
Tu i jo, ells i nosaltres gaudim de la cosa més meravellosa que l'home pot posseir: hem escollit i se'ns ha escollit, estimam i se'ns estima, treballam el bé i no consentim el mal. Respectam la llibertat que ens cap dins les nostres mans, sabent que la naturalesa no ens ha donat ales per volar, i, sí, cap i peus per pensar i anar endavant. Bona cosa és no perdre el caminar per córrer.
