Durant els molts d'anys que vaig donar classe de Religió, moltíssimes de vegades, els alumnes me demanaren:

- I, vostè, què pensa sobre els "toros"?

Jo, amb tota claredat i sinceritat, contestava -des de la meva responsabilitat de mestre de nins i joves mirant la seva ideologia dins un futur- amb ganes d'educar rectament:

- Pens que torejar els bous, en els "toros", és l'escenificació més visible, atractiva i fidel, amb art, gràcia i passió de demostrar que la intel·ligència humana supera arriscadament i valentament l'instint brutal, irracional -a matar- de la bèstia. (Davant l'article que avui me propòs amb ocasió de la prohibició dels "toros" a Catalunya, sobreafegiria) Ara bé, si me preguntau sobre el drama del sofriment de l'animal, que envolta l'espectacle-teatral de la pica, de les banderilles, de l'estocada i de les rematades d'espasa, us diré amb més coratge que abans: "més racional de part del torero seria, torejar els braus sense minorar llurs forces ni amb piques, ni amb espases.

Així i tot, justificaré la meva afirmació que donava als meus alumnes, tota vegada que la pregunta sobre "l'art dels toros i la seva autorització està damunt la taula dels governants.

Centrar el combat en el turment que porta a la mort el "toro", jo el pos en mans de cada un, actiu o passiu, d'aquesta disputa, donat que, en el món, tenim gent en tots els "tarannàs" possibles, de caràcters totalment diferents; n'hi ha que la seva obsessió el condueix als cims més alts de les muntanyes i n'hi ha que els fa baixar als fons més llunyans de les coves més misterioses de la mar; altres, n'hi ha que tenen l'entrega total als vellets, que viuen sols, sense ningú, perquè tenguin una mà que els eixugui les llàgrimes i els porti la cullera a la boca, ja que el seu tremolor no els ho consent; pocs, també hi són, que deixen la seva pàtria per anar-se'n -clucs els seus ulls- més enllà de les seves fronteres i, on sigui, fer pous, i trobar-hi aigua, element vital que els manca, o aixecar escoles i cases per infants i famílies que es moren de fam; i, per què no?, també hi ha gent que recull els moixos del carrer i els cans ferits, amb gemecs lladrant dins les cunetes. I amb pancartes que escarrufen, ara, en tenim que ploren pel sofriment que en els "toros", en mamballetes de part d'una gentada, pateixen fins a la mort els braus. Què seria del món sense gent que assenyalàs els seus errors? De tot tenim, gràcies a Déu.

Jo no puc jutjar l'emotivitat afectiva, o emotiva de les persones, i, manco, dels col·lectius; sí, però, puc aprofundir en el joc que l'home té en el món on vivim i el paper, que dóna vida a l'animal convivint, a prop o lluny, amb nosaltres.

Segons m'han ensenyat, l'home és un ser que la naturalesa ha fet a través d'una evolució, les arrels del qual són les mateixes d'on els animals irracionals provenen. "A la terra hi mancava un ésser viu noble, amb més esperit de noblesa i plenitud de seny que els altres sers, capaç de dirigir les dificultats que el nostre món té. Així que va néixer "l'home", com el ser millor de la terra, la criatura, engendrada amb llavors divines" (Virgili, Metamòrfosis, I, 76-80).

L'home ha estat el més afavorit de totes les criatures. Els animals quedaren clavats dins el mateix lloc on s'hi han fet, subjectes a la mateixa naturalesa que els ha vist néixer, conduïts per un mateix instint. L'instint és l'única arma que tenen per viure i reeixir. L'animal és d'una categoria inferior a la de l'home. L'animal s'ha d'ajustar al seu ambient, perquè l'ambient no s'adapta a l'animal. Tot el contrari de l'home. L'home s'ha de fer seus els lloc a on ha de viure. Va tenint capricis cada dia més complicats i secrets, impensats dins el cervell dels nostres avantpassats. Nascut dins un medi ple de dificultats, l'home ha de torejar el brau -amb força inamovible- d'una naturalesa capritxosa, amenaçadora entre la vida i la mort; cada dia, malgrat els avanços tècnics mai no somniats, entram dins el joc colpejador de capa en mans de l'home i de l'espasa del caprici natural d'una terra que dóna voltes al sol, i no deixa que ningú li faci els comptes. L'home, com el torero, en té consciència, veu el seu perill constant i en tot moment està atent. (Això ho fan el homes de coneixement, perquè, n'hi ha que se'n foten de la vida i de la mort, la seva i la dels altres).

Saber "torejar" la vida és un art i una necessitat, les contradiccions, aprop i enfora, són , dia "sí" i també l'altre, més inesperades i més greus.

És la meva pregunta: " Què significa per mi ser home?"

Per a mi és buscar la Veritat dins les preguntes, conviure dins la contradicció, allunyar-me dels instints animals, saber que cada persona -com els braus- és diferent, i que cada home és un món.

Tornaré entrar dins la plaça de "toros", imaginativa d'aquest món que m'ha fet escriure aquest article, deixant per un dissabte les meves dites dels clàssics llatins, i us diré la lliçó que he après de la prohibició del "toros" a Catalunya:

Hem de torejar la vida amb intel·ligència i divertiment, davant la mirada de tot quant ens envolta, admetent el bo i el dolent, enfrontar-nos a la Veritat nua i disfressada, sentint-nos sols davant el perill, però també emparats per una societat capaç d'aplaudir-nos, de pitar-nos, de portar-nos damunt les seves espatlles agraint-nos el bé que hem pogut fer en la nostra vida i, emportar-nos en llitera a l'enfermeria, ferida la nostra salud; i..., si arribam, ja toreros jubilats, mirar els trofeus penjats dins la memòria o plorar les ferides sofertes en les corregudes de la plaça dels "toros", tantes on hem treballat.

Aquesta és la lliçó meva que me don. L'home pot ficar l'espasa al bou i veure ben feta la seva feina; en tot i això, el brau de la vida pot retallar-te-la amb les seves banyes i deixar-t'hi ... pertorbat, en un món sense raó, ni amor.

En el camp de "Sa Rotllana", de Fornalutx, en el camp esportiu que el poble feu, cantant i botant, els dissabtes i diumenges per jugar-hi els nins i els pares, vaig deixar escrita amb lletres de ferro, enlairada a plena vista aquesta dita com lliçó pels infants: "LA VIDA NO ÉS CAP JOC, PERÒ JUGANT S'APRÈN A VIURE".