A tots els qui escrivim per a ser llegits per el quivulla, donant la nostra opinió sobre allò i això, potser sigui la següent pregunta la nostra tortura: "I, avui, què puc dir als meus lectors?"; no precisament haver de pensar com coordinar correctament les paraules enganxades dins bona gramàtica, ni fins i tot com poder donar credibilitat a les nostres idees, sinó en el desig de compartir amb els altres la veritat que vols exposar i l'amor que vols suscitar en favor del teu missatge.
A on puc trobar jo el termes pertinents que abarquin el concepte vertader de la meva exposició?
La paraula ha d'anar més enllà del que significa. Dins un món en tants de renous sense sentit, en una societat enlluernada en tants de reflexes de llums que despisten qualsevol vagis pels camins que vagis -polítics, religiosos, científics, filosòfics, socials, populars, espirituals, sexuals...-, tant si profinditzes cercant la veritat, com si vius la vida alegramant o tristament, sempre te quedes inquiet, mig adormit, en ganes de despertar en un món més segur.
La insatisfacció es veu reflexada en totes les cares, la mentida domina tots els fils que moven la nostra societat, ningú se fia de ningú i, sí, desconfia d'ell mateix. Quan manco te penses te traïciona el teu millor amic. Facis el que facis, desitgis el que desitgis, tant si t'aferres al passat com si corres cap un futur millor; tant si te cerques a tu mateix, com si te drogues (de les substàncies que vulguis) per sortir-ne dels teus maldecaps que no et deixen dormir, tant si estas dins gent bona com dolenta, te trobes fermat, enfora de la veritat que busques.
Personalment pens que "no pensar i viure fent el beneit" no és la millor direcció a seguir. Però també crec que la lliçó que de tot això hem d'aprendre és accepar que la veritat sols se pressent i s'entreveu.
Segurament, mai com ara, la consciència de l'home -i més de l'home que pensa- s'havia sentit tan insegura i tan a disgust com se sent avui. El seu redol s'ha fet petit, tant que, cap dins unes poques mans d'uns,que amb el seu dit gros fan rodolar la bola a favor de la seva jugada. Ens han fet tornar infants que en cotxarros o en carros en duen allà a on volen.
De la mateixa manera que han fet trossos, quasi invisibles l'àtom, així també veiem fet miques les nostres creències i ja no creiem ni en Déu, ni en Santa Maria (supòs que m'enteneu).
El gran signe del nostre temps és el descobriment de la inutilitat dels compromisos siguin d'amor, siguin econòmics, siguin el que siguin. També ho diré, em dolgui i em tormenti: la imatge que tenim de Déu ja no és la mateixa que ens pintaren quan èrem petits, perquè, de sobra sabem, amb marcada i (per a mi) en cruenta experiència, que el Déu que ens predica certa, determinada, malvista jerarquia eclesiàstica en mitra damunut els seus caps, i, fins i tot, la més alta amb tiara al seu escut. El Déu en boca del Papa (ell n'és conscient ja que en la seva joventut creia en un Déu, enemic de les lleis i amic de l'home dèbil) no és el mateix que predica, viu i fa viure el missioner, la missionera, el metge sense fronteres, els que deixen casa seva per anar-se'n a donar la mà als qui viven dins un infern... a causa de molts qui entren cara alta dins el Vaticà. El Déu de Vicenç Ferrer, capallà casat, castigat per l'Església oficial, estimà Déu i obrà seguint el seu amor: de les dues parts, de quina part estava Déu?
Seguiré...
