He escrit els dos meus darrers articles, damunt el "SÓLLER", també aquest tercer, mogut per la sinceritat de la meva consciència, batuda per dos fets de primera mà, que d'ells us he donat compte i que me demostren i demostren als pobles que he servit com a Vicari o Rector que no els he estat traïdor casant-me. Em rebel·lo contra les paraules del Papa Pau VI, en l'encíclica Sacerdotalis Coelibatus i en una homilia el Dijous Sant de Judes el "Dret canònic" signant-nos d'infidels, desgraciats, sacrílegs, traïdors. De llavors ençà, cap Papa ha rectificat, ni endolcit aquestes paraules.Contradient jo als Papes (davant Déu tots els homes som iguals) els dic: "El celibat obligatori als capellans talla les cames dels qui volem seguir el camí de servici. El Papa, cap Papa, té dret, ni poder -des de l´Evangeli-, de rectificar la Voluntat de Déu, (empraré mots eclesiàstics) Jo, com us diu Jesús, us tir en cara: "arrancau blat volent arrancar l'herba dolenta, blat que l'un dóna el cent per u, l'altre el seixanta, i el que dóna més poc, el trenta per u" (Mateu, 13, 7 i 8); llevau operaris del mig, a la vinya del Senyor, treballadors, que molts d'ell m'estimen molt més que vosaltres; vosaltres sols me "demanau qui serà el major, per poder fer el que vulgueu, els uns a la meva dreta, i els altres a la meva esquerra". (Marc, 10, 40) Facem camí a través dels meus raonaments amb exemples de fa dos dies.No importa anar molt lluny per saber si dic la veritat. Fornalutx està a dues passes de Sóller. Els fornalutxecs en són testimonis de com els he estimat, de com he estimat el poble, amb paraules i amb obres.Com m'agradaria, -és una broma -posar-me a jugar amb tots ells, fins i tot havent-hi autoritats polítiques, com infants, a la plaça, costat de la fonteta que canta nit i dia, jo acalat a un racó vora al pedrís del mur que aguanta la meva Parròquia, i amb les mans esteses dir-los amb veu amorosa: "Qui t'ha estimat més? Podria jo fer més pel poble? i, encara, el que hagués fet més, si m'haguessin deixat fer. Ara que, el premi més gran que Déu em podia donar, el tenc, la meva dona és filla del poble, i els meus dos fills fornalutxencs. "Jo no he traït Fornalutx, l'he estimat i l'estim. Continuem caminant, i caminant em plau contar-vos la passa més dura que he donat en la meva vida, passa que m'obrí una barrera hostil amb ganivetades a cada costat. Ara fa 34 anys, i havent fet neu a balquena, el paisatge de negre s'ha tornat blanc. En aquell temps tothom anava dins el solc que, ben dret, havien llaurat els grans de l'església. Qui se'n recorda d'ells, qui s'hi ajusta als 5 manaments de l'Església? I això que havíem de complir-los baix pena de pecat mortal. Dons bé, anant de Fornalutx a Sa Pobla, el meu poble, amb ma mareta (al cel sia) em vaig aturar a Lluc. El meu estimat i enyorat Bisbe, D. Teodor, m'hi esperava, en ocasió, ell, d'estar reunit amb un grup de capellans.M'ho havia comunicat, ja que volia conversar amb mi. Ens passejàvem pel pati de davant l'església, a l'ombra del monument al Bisbe Campins, quan me diu: "He pensant que vagis de Rector a Andratx. Hi ha un petit problema amb seu el Rector i uns quants d'andritxols han dit a Joan Soler, Vicari Episcopal de la Comarca, que tenen un gran record de tu de quan hi estares de Vicari; seràs molt ben rebut..." -"Ai, Sr. Bisbe, jo l'he obeït sempre, però he pensat casar-me..." No ve a conte donar més detalls, aquí, de tota la nostra conversa, encara que demostraria que no tots els bisbes estan conformes amb el celibat obligatori. Més diré, (tots els qui estaven al seu costat ho saben) no em deixà mai de les seves mans, ni a mi, ni els meus. Si vaig deixar el sacerdoci no fou per voluntat meva, ni per voluntat del meu Bisbe, fou perquè els Papes, i les seves corts, n'han fet un paquet, a favor seu, amb paraules empolvorades d'espiritualismes falsos, que pot ser són, de meravella pels qui son cridat a viure la mística, però no, per jo i per aquells que volem viure normals dins el poble; de dos sagraments, que es complementen totalment, en res es contradiuen, els mostren i manen com incompetents entre sí, unint-los amb càstigs i extirpació cruenta; "si els voleu, o tot o res. Dos per un, o un per dos, com els grans mercats". No, no cregueu que el poble de Déu n'estigui conforme, molts Cardenals i Bisbes li demanen i preguen que això no pot seguir així... i molts ja se'n foten i no els obeeixen. Mentres, el Papa, Benet XVI, se reuneix amb Bisbes i Cardenals, nerviós, molt preocupat, empegueït de mils i mils escàndols de pederàstia; ara és el Papa amb els Bisbes irlandesos que demanen perdó pels pecats de les porqueries que han fetes, un Bisbe, que no vol presentar la renúncia, i capellans, que encara diuen "missa" a dotzenes asseguts a judici; suara també ho fan els alemanys, junt amb ell, demanant comprensió al seus país i donant doblers a milions per pagar els danys a infants, que avui ja són homes. Les víctimes en el món són incomptables. Quina joia d'amant, d'amant asseguda el tron, deu ser el celibat dins el Vaticà, quan, el darrers Papes, tots, veuen que ja no té valor als ulls dels creients i, anant contra l'Evangeli i la voluntat del poble de Déu, no l'envien a fer "punyetes". El celibat és excel·lent pels qui el volen, però..., segons diu el Cardenal de Viena, l'obligació de guardar el celibat és la causa de tots aquests actes de pederàstia de tants i tans de Bisbes i Sacerdots. Jo no sé si això és veritat, però ho diu. I jo dic, indignat de tanta hipocresia: l'ex jesuïta, Vicenç Ferrer, Apòstol de l'Índia, que morí l'altre dia, en fama de Sant proclamat pel poble i oblidat pel Papa, que supòs se tapa la cara d'empegueït davant un home que no deixà de fer feina quan es casà, sinó que la va triplicar amb la seva esposa, la qual, després de mort no deixa la seva obra que arrossega bé, amb força edificant i exemplar arreu de tot el món. El Papa, sobre Vicenç Ferrer, ni el condol ha donat. De què hem de fiar- nos, de les paraules o dels fets? Ai, Déu meu! Però, jo em faig una altra pregunta: I, si ara que l'església -sempre parl de l'església que vesteix de morat i de blanc amb tiara- que se veu estreta de per totes parts, que se queda sense capellans i que les Esglésies sols s'omplen en noces, comunions, funerals, concerts, teatre..., ara que la paraula del Papa es discutida per teòlegs, savis sobre la Sagrada Escriptura, filòsofs, científics i, que el poble de Déu confessa ser creient però que no practicant, ara que se posa en dubte l'excomunió de Luter, el fundador del protestantisme, ara que els 4 Bisbes lefrebristes, de excomunicats han passat a ser una part ben vista i empesa pel nostre Papa, a fi de no empetitir el regne, un bon dia, ens despertam amb la notícia papal: "el capellans ja se poden casar, perquè l'amor de Déu als homes així ho demana als nostres temps, la generositat divina no té fronteres", qui em farà oblidar les llàgrimes de ma mareta que encara sent, dient-me "estic contenta de que te casis, però em dol que deixis de ser capellà". Ma mare no se'n morí d'aquesta, però morí al cap de 15 dies.
Damunt aquestes aigües tèrboles, que avui es mouen, donant-nos la raó, hi suren records que mai no se m'esborraran. Si la fe pensada, madurada, meditada entre la terra que deixes i l´amor etern que esperes, desconegut, te quedes pensant..., penses que, quan la raó i la fe s´ajunten, el Déu que tu estimes mai no deixarà que, en nom seu, ningú te faci mal . "Qui tengui orelles per sentir-hi posi atenció" (Mateu, 13, 9).
