És una veritat com un temple, que les bones amistats ens eixamplen els cors, talment com la terra recobra vida, quan en primavera, s'embolcalla de flors i se revesteix de bellesa nova, rica en colors i fecunda amb fruits novells, més rica i neta amb llum més transparent.

Res més semblant a la primavera com ho són les bones amistats: l'abril, després d'un hivern cru, ens reporta un cor jove, que creu en coses increïbles, que estima més enllà de les traïcions, que espera contra tota esperança; la bona amistat converteix el desànim en coratge, i te fa sentir més aprop l'amor fidel.

La primavera és un miracle de la naturalesa, que any darrera any, ens fa ressuscitar una vida fresca, omplint-nos les mans de flors, guanys i queviures, tant per a la gespa a ran de terra que tothom trepitja, com per als arbres més poderosos que la gent admira. L'amic és aquell que abraça de igual manera, el pobre i el ric, el flac i el poderós, el jove i el vell. Estima la infantesa que s'enfila i la vellura que s'en va.

- L'amistat acull els nins i joves amb rialla llarga i ampla, plena d'il·lusions -de vegades somniades, de vegades exposades a enganys- sempre en perill de caure sense madurar. Que ho és de bell l'encant de les flors mig obertes! Aquestes són les que més agraden per tallar-les i fer-ne un ram, sols per ser lluïdes un dia de festa o com regal per ocultar un amor fals.

- Per als vells i ancians l'amistat és la força per entrar dins somnis de realitats que foren i de quimeres que de fer-se en sortirien meravelles.

L'amic fa de la soledat el cant de la música dins el silenci: omple la cadira, que roman callada, fent que hi retronin paraules dolces, invocadores de temps millors o reparadores d'hores pitjors, compartides entre l'enyorança i el record, l'alegria i la tristesa. L'amic, en la vellúria, el cura de la malaltia que no se'n curen, encara més, s'agreuja més de cada dia.

L'amic!

Què bo tenir-ne! És el braç dret dels amors serens i segurs. És el cappare que t'encoratja per envestir nous camins d'esperances perdudes, per esborrar aquelles traïcions que te marquen l'ànima tota la vida d'aquells amics, que s'han passat a la banda dels enemics, així com així.

Cert és que "qui troba un amic, troba un tresor".

En el món d'avui, quanta d'amistat de pacotilla, per interès, d'amor negre, superficial, de carrer... Qui més, qui manco està envoltada d'amistats...; entre aquestes, quants n'hi ha que són bons amics? Els bons amics endevinen quan l'amic, a casa, es troba sense llum, i fila, quan el veu peu rosec, peu rosec: no pot ser d'altra forma tota vegada que els amics comparteixen la llum i la fosca , les penes i les alegries, la salud i la malaltia, la pobresa i la riquesa...

Així, com avui, el poble està ofegat per una greu crisi, pens -amb raó- que la societat pateix la crisi de falta d'amics:

Hi ha crisi en les famílies: fills malcriats, pares desconnectats, mares enganyades, padrins abandonats...

Hi ha crisis en el sistema: als rics no els basta el que tenen. Mengen de la suor del treball dels pobres i els pobres, a dures penes, de les miques que cauen de les seves taules.

Hi ha crisis en la joventut: no trobant el treball pel que s'ha preparat, que, per divertir-se, ha de posar mà a reforços, com la droga, el "botellón", "passar de tot".

Hi ha crisi en les escoles: els alumnes llumeneres amb els estudis fan el ridícul, i els escandalosos són tinguts per llumeneres.

Hi ha crisi dins els matrimonis: tota vegada que l'amor té data de decadència com la cosa més normal i urgent; i els fills han d'aprendre a viure-hi. Perquè la vida és així.

Hi ha crisi, mundialment parlant, dins tots els governs, de la dreta i de l'esquerra: de quin partit podem fiar-nos? Dins tots, davall les estores, hi amaguen els jornals prims que ha suat el poble. Ells se'ls saben totes per fer que les lleis vestesquin de moralitat els furts dels quals s'engreixen.

Hi ha crisi dins l'Església, entre dos sospirs: el de la jerarquia, el la cara dels qui mai no han romput cap plat, va de les seves, a favor seu, "resa que resa"; i el poble "mirant-se el fum" de l'encens, en molt poc caliu, quasi apagat,de la fumada perfumada que entre els jeràrquics, inclinades les seves testes, s'entrecreuen. El poble, per por de pecar, seu i calla... Què més pot fer?

Ens falten exemples nets, amics de fets, de mans allargades. Ens sobren sermons. Ens maten lleis dels Governants baix pena de multes a cada passa, ens condemnen a l'infern des de la trona, si morim amb pecat mortal. Això no deixa que:

doni gràcies a tants i tans d'amics que he tengut i que tenc, a tants d'ulls que han mirat pel meu bé, a tants pels que me sent estimat i estim, a tants que m'han donat la mà i que me la donen encara.

De veres ho dic: si visc una primavera és perquè l'amor em fa sentir-me jove. Gràcies de cor.