És una veritat com un temple, que les bones amistats ens eixamplen els cors, talment com la terra recobra vida, quan en primavera, s'embolcalla de flors i se revesteix de bellesa nova, rica en colors i fecunda amb fruits novells, més rica i neta amb llum més transparent.

Em mou escriure aquesta malfiança, veure -en aquest moment precís, avui, dia 11 de març del 2011, en directe per televisió, durant tot el matí, quan l'onada dels oratges orientals de l'Oceà, no gens, Pacífic aixeca una feréstega vibració salvatge, com de cavall desbocat, i trabuca el mar de cap a peus, i se fa seva la terra, i arrossega vaixells i cotxes, i esbuca pobles i ciutats, i nega illes i camps, i mata llurs habitants, deixant-hi orfes mitja humanitat sense esperança de recobrar, com era, la vida perduda: la por i la mort , l'especulació i el dubte estan dins l'ordre del dia dels que observen com es mou el món.

Quan surti publicat aquest article, farà dues setmanes que s'haurà realitzat la concentració organitzada per APIMA C.P TRES MARJADES (Associació de pares i mares dels alumnes de "Ses Marjades) sol·licitant a les autoritats pertinents, que aquesta escoleta i la de l'Horta (escoletes infantils unitàries) tinguin continuïtat i no les tanquin com pretenen fer. Han passat moltes coses, inclusiu una proposició no de llei al Parlament de les Illes Balears per part d'un partit polític perquè no es tanquin i a més siguin subsanades algunes carències: menjador, sala de psicomotricitat.

Sí, a dues passes tenim el privilegi de poder elegir democràticament el qui volem que regeixi, cada u en el seu, el nostre batlle.

Per darrera vegada faré referència a l'article sobre "Els Àngels fornalutxencs".

T'ho promet, mil vegades he estat temptat de donar per acabada l'especulació sobre la "cara alegre" dels àngels fornalutxencs, ja que, de part meva, trob que són més que abastament les raons que te doní el 24 del desembre passat en el meu racó "Si pens és perquè visc", per fer-te veure la profunditat dels meus dubtes sobre la vertadera identitat dels àngels, sospitant que no són el mateixos que jo vaig vendre i que "un bon ciutadà, (que no comprenc per què ha d'amagar el seu nom, essent un regal fet a Fornalutx), pagant de la seva butxaca l'error que (jo) vaig cometre, demostrant la mala formació sobre l'art que me donà el Seminari" (en paraules teves)

Viure és sempre navegar a través de la mar gran. Morir és arribar a port per quedar-s'hi en un descans sempitern. Navegar mar enfora té el perill d'encallar, o perdre's, desenfocada la brúixola, no encertant on es troba el nord, on és el sud, cercant l'est, buscant l'oest; el sol que s'apaga, la lluna que s'amaga, les estrelles, tapades llurs cares, ambnegres vels amb ganes d'ésser encalçades.És per això que me fa pena l'arriscada aventura de tants que capegen les ones enfurismades des de que neixen fins que moren.

Company Miquel, T'ho deman per favor: vulgues que ens tractem amb el cor a la boca, sense por d'enfrontar els nostres punts de vista, i et preg que rebis el meu aclariment, a les teves advertències entorn als "Àngels fornalutxencs", escrites en els "Col·loquis del dissabte" del dia 11 de desembre, com la conversa, la que desitj tenir, els dos asseguts, intercanviant-nos perspectives sobre aquesta anada i vinguda d'aquests àngels, que tenen despistat tot el poble, i a mi el primer.

Mai no m'he aturat a pensar la raó d'engalanar, durant les festes de Nadal, les nostres places, carrers i cases, amb llums acaramullats, amb neules tan espesses, amb penjarolls tan llargaruts. No sé per què, avui, ho he fet, i crec que no me faré molt lluny si hi veig la causa en poder baixar la nostra vista i estendre-la, fins a casa nostra, i veure-hi el mateix espectacle que contemplam dalt les nostres muntanyes cobertes de neu, paregudes a una nina vestida de primera comunió.

Sé prou que no és a mi que m'ha d'agradar la visita pastoral que el Papa feu a Espanya, és ell que la pensà, dirigí, detallà, i gràcies als seua mandats -cardenals, bisbes, delegats- aspergits per totes les Diòcesis espanyoles amb ordres severes de ser complides al peu de la lletra, supòs que li agradà a vessar.

Tots els mitjans de comunicació ens parlen d'un desastre total del qual el poble en paga les conseqüències: el poble està que no pot més, els carrers del les grans ciutats amotinats amb rebel·lions més que destructives que deixen esmicolat tot quant troben el seu davant. Els diaris omplen les pàgines i els telenotícies els seus espais dient-nos els mal estar de la gent que menge el pa amb la suor del seu fronts.

Friedrich Nietzsche fou un filòsof alemany del segle XIX. La seva obra capital Així parlà zarathustra on exposà la seva famosa teoria del "superhome", producte segons ell de l'energia vital, de la voluntat del poder de l'home, de la cultura, del perfeccionament quotidià i de la pròpia superació, imbuït en la fe d'un mateix que menysprea tant el dolor propi com la debilitat de les persones i del fracàs dels altres; en definitiva, per a ell no hi ha més moral que la duresa, la força, motor que condueix l'home més enllà del bé i del mal; en contraposició total a la paraula - totalment humana - del Bon Jesús, que sempre va està costat dels cecs, dels malats, dels coixos..., enfora dels poderosos i de les autoritats tant religioses, com polítiques, tant que el mataren creuat com malfactor.

A tots els qui escrivim per a ser llegits per el quivulla, donant la nostra opinió sobre allò i això, potser sigui la següent pregunta la nostra tortura: "I, avui, què puc dir als meus lectors?"; no precisament haver de pensar com coordinar correctament les paraules enganxades dins bona gramàtica, ni fins i tot com poder donar credibilitat a les nostres idees, sinó en el desig de compartir amb els altres la veritat que vols exposar i l'amor que vols suscitar en favor del teu missatge.

Una conversa d'amic a amic, insípida i descolorida, m'ha duit, avui, a parlar-vos dels enemics de l'ànima -dimoni, món i carn-, que com a tals ens ensenyaren i hem ensenyat, ja des de la Primera Comunió, als infants.

Durant els molts d'anys que vaig donar classe de Religió, moltíssimes de vegades, els alumnes me demanaren:

- I, vostè, què pensa sobre els "toros"?

Jo, amb tota claredat i sinceritat, contestava -des de la meva responsabilitat de mestre de nins i joves mirant la seva ideologia dins un futur- amb ganes d'educar rectament:

*Què bo és celebrar i conmemorar els annals (125 anys) de les nostres ventures i de les nostres desventures en més dignitat de cada dia" Horaci.

"Moltes promeses minven la confiança". Horaci Flac, 63-8 a. C.

Ja és tradicional en mi, des de fa molts d'anys, durant els mesos d'estiu, espigolar d'entre les obres dels clàssics -llatins o grecs- dites que me semblen lliçons per el nostre temps, apuntant nafres o mèrits de la nostra societat, per ajudar-nos a curar-les, o fomentar-los.

No sé què me passa, cada any, durant les darreres setmanes de juny i primeres de juliol, doncs, que la ullada se'm gira cap enrere, no sols enfrontant-me davant els meus exàmens dels tretze anys d'estudiant en el Seminari de Sant Pere de Mallorca, a on durant setmanes ens posaven a prova per donar respostes exactes a qüestionaris rigorosos, i entregar-nos les notes d'aquests exàmens els divendres següents, que les recollíem amb el cor estret; sinó, també ara, com m'ha ocorregut aquestes setmanes passades, venint-me a la memòria amb dolça recordança, com a professor d'assignatures més filosòfiques, que científiques, a milers d'alumnes d'aquí i d'allà, avui, homes fets i refets, que treballen dins totes les categories de responsabilitats, alumnes, que estim amb el seu nom propi, i que amb satisfacció als dic: "Per a mi és un privilegi i un honor haver tingut alumnes tant variats, de compromisos socials tan fiadors, en llocs tan allunyats uns dels altres, que els dignifica a ells i fan que encara jo visqui content, amb esperit jove, la meva experiència.

De petit, sempre m'ha agradat córrer per la muntanya. De major he tengut la gran sort, durant molts d'anys, d'anar al meu estimat Monnàber, a on he escrit desenes d'articles, i estar-hi, com a ca nostra, molts caps de setmana. Sempre tendré dins la meva bona memòria D. Bartomeu Colom i la seva esposa D. Isabel amb ells conversant, de cor, sobre les nostres vivències.

La llibertat no sols és la possibilitat de fer, sinó, també, la viabilitat de no fer, d'elegir o d'ésser elegits.

Estar lliure significa estar desocupat, disponible i, -mirant-t'ho bé- pot voler dir: esperar amb les mans buides..., ser pobre de..., no tenir el que necessita o li ve de gust. Un exemple entenent per a tothom pot ser el d'un home fadrí i un de casat.

Si hi ha una forma particularment perversa d'Explotació de l'Home per l'home mateix és la creença de cercar la solució de tots els problemes exprimit la debilitat de l'home fluix per naturalesa i de coneixement superficial en totes les coses que l'envolten, és l'atac que el despulla dense pudor, ni vergonya, baix el pretext de sinceritat, llibertat, autoritat llegítima; vivim una realitat que l'home és la víctima de l'home mateix. Ja ho deien els clàssics llatins: "Homo hominis lupus" l'home és el llop que devora l'home. El despullar-se i el mostrar el cos, com més millor, no és altra cosa que un joc d'infants, si se compara amb tantes maneres de desarmar i privar de l'espontaneïtat del dret natural que tots tenim.

Res no puc dir al volcà, Eyjafjalla, tota vegada que el llibre de geografia de la meva escola el passà per alt i, sols, apuntava -a dalt de la bolla de tot el món- una gran illa, Islàndia, dins l'Atlàntic que, segons el mestre, era d'origen volcànic i que els fenòmens glacials la feien bella.

Per amor a Déu, vegeu entre els meus respectes tots els noms propis, que avui estan oberts als mitjans mediàtics. Dins el meu interior hi ha per ells una excessiva consideració i per mi, crec també per al poble, una expectació, un aguait polític d'amargor, de despist, de desencant.

He escrit els dos meus darrers articles, damunt el "SÓLLER", també aquest tercer, mogut per la sinceritat de la meva consciència, batuda per dos fets de primera mà, que d'ells us he donat compte i que me demostren i demostren als pobles que he servit com a Vicari o Rector que no els he estat traïdor casant-me. Em rebel·lo contra les paraules del Papa Pau VI, en l'encíclica Sacerdotalis Coelibatus i en una homilia el Dijous Sant de Judes el "Dret canònic" signant-nos d'infidels, desgraciats, sacrílegs, traïdors.

"Que un capellà es casi no és trair els seus deures sacerdotals". Dit així sembla una absurditat, tota vegada que l´escàndol més difamatori, potser l'únic, que el poble no li perdona és que estimi una dona. Que a un poble el Rector es casi (d'això en tenc trista experiència) vol significar passar, avui per demà, de molt bo a molt dolent. Amb tot i que el temps posa les coses al seu lloc i, gràcies a Déu, a Fornalutx, les aigües ja corren pel seu cau, per a mi amb avantatges.

Certament la història ho confirma, motls dels grans governants i capitalistes, que han regit el seu territori -passant-se'ls de mà en mà- ho han fet, en un principi, robant sense misericòrdia i matant sense cor.

Mai, com ara, no havíem vist tanta porqueria i tants d'abusos de poder que, a la llarga, han portat a una crisi econòmica, política, municipal i religiosa que fa que el poble, senzill i lleial, es torni desconfiat davant els polítics, incrèdul davant una església anti testimoni.

Així vaig acabar el meu darrer article del 17 d'octubre: "En tornar us parlaré d'aquest nou moviment de capellans joves, que semblen intentar capgirar l'Esperit del Concili Vaticà II i tornar de bell nou al Vell Testament d'amenaces i cerimònies, amb menyspreu als camins de recerca continuada cap a la llum".

Som conscient que la meva responsabilitat pública i "missionera" és inexistent dins Sóller i, manco, dins les nostres parròquies, si miram la vida a través de les etapes en que unes se maten amb les altres i s'anul·len mútuament, enterrant les darreres a les primeres, el més endins possible, perquè, així, no molestin, ni destorbin els redols a on era escoltada la teva paraula: ara que, si miram la realitat de la història que ens obliga a veure que els deures, que les obligacions, que els oficis, que els responsabilitats, que "els ministeris sacerdotals" s'han de donar la mà i han de formar cadena fins al punt que unes i altres siguin eficients de part a part de temps i fer que perdurin les essències dels compromisos rebuts a favor del poble, així sí hi tenc a dir, la meva paraula davant un any que el papa, Benet XVI ha proclamat "sacerdotal", així jo no entraré dins terra d'altri aixecant la meva ploma i manifestant el meu parer malgrat el meu càrrec, actual, no tengui ni vot, ni mot.

Sí, madona Aina, vos haureu estat, de nom i de fets, l'organista que ha posat punt final a la història de tres segles (s. XVIII) del nostre petit gran orgue de Fornalutx, harmonitzant les tan solemnes funcions litúrgiques, alegres o tristes, de la meva estimada i mai no oblidada Parròquia de Fornalutx.

És difícil arribar a "padrí" per damunt les excuses i els saraus, les astúcies i els nyic-nyacs als quals ens hem d'afrontar fins al final, fins a la meta, tota una prova de resistència.