En una societat competitiva és lo més normal parlar d'exclusives, de monopolis, de drets d'autor, de drets industrials..., perquè darrere cada un d'aquests emprius i enginys hi ha un guany. I aquesta manera de pensar està tan arrelada en el tarannà humà, que fins i tot, al tractar-se dels béns que no es poden quantificar, com són la bondat, l'amor, la generositat..., hi ha el perill de voler monopolitzar l'«invent».
Els apòstols també tenien aquesta gelosia al veure que l'«invent» de la bondat i de l'amor els fugia de les mans: Mestre, n'hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis i li hem dit que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres. I és que l'home no viu només de pa i de diners. Hi ha un altre guany que a voltes omple molt més que qualsevol interès crematístic, com és ara la vanitat que dóna el monopoli de la perfecció i de la "santedat". Era la visió que tenien les classes privilegiades del temps de Jesús: fariseus, saduceus, mestres de la Llei...; l'únic bloc compacte era el que formaven els pobres, els desheretats, els pecadors. La desgràcia els uniformava i els feia solidaris, encara que fóra empesos per la fatalitat.
Jesús, també en aquest camp, romp esquemes. No inventa una nova classe sacerdotal ni un nou institut laical on hi hagi exclusivismes i estaments. Ell és l'aglutinant de totes les forces perdudes i menyspreades per aquells que, la primera preocupació que tenen, és aixecar barreres que divideixen, i prestatges que cataloguen les persones. Classificació que es resumeix en dos mots: bons i dolents. Una estructura que Jesús vol que desapareixi definitivament per fer-nos entrar en raó: De bo, només n'hi ha un, que és Déu (Mc 10,18). Tots els altres som dolents. L'encuny de l'enemic ens ha fet tots iguals (Rm 5,12). Però la força de l'únic bo, per pura gratuïtat, que és una exigència de l'amor misericordiós, ens ha fet tots bons (Rm 4,15). Ja no hi ha jueus ni grecs, ni esclaus ni lliures, ni blancs ni negres, ni la nefasta classificació de bons i dolents. En Jesús tots som una nova creació.
Per això, la resposta de Jesús a la pretensió exclusivista dels apòstols és contundent: Ningú que en nom meu faci miracles, no podrà malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres, perquè Déu no fa distincions de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguin (Ac 10,34-35).
Si en el camp de la bondat i de l'amor hi ha algun "dret d'autor", aquest correspon, indiscutiblement al qui és l'Amor, Déu (Jn 4,8). No tenir present aquest principi, la gelosia de perdre mèrits o "clients", ha fet que, ofegant iniciatives dels altres, perquè no són dels nostres, ofegassin iniciatives de Déu. Deixem que tothom faci miracles i tregui dimonis, estiguin afiliats o no baix de qualsevol sigla o ideologia. Si els miracles porten a la multiplicació de "pans", i es treuen els dimonis de l'avarícia i de la desigualtat, aleshores serà que haurem arribat a tenir el pensament del Crist (1Co 2,16).
