El món acabarà asfixiat, diuen els entesos. Que si el forat a la capa d'ozó; que si l'efecte hivernacle ocasionat pel fum i la contaminació farà com una gran bombolla on l'aire enrarit augmentarà els graus de temperatura de la biosfera; acte seguit, el fenomen natural de la manca de pluja i la conseqüent desertització, etc. Davant aquesta hecatombe que s'apropa hom se consola pensant: "Bé, com que es tracta d'un procés que durarà cent o cent cinquanta anys, jo ja no ho veuré"; i... tan tranquils.
Hi ha un altre fenomen de "desertització" d'índole moral i espiritual, que sí que ens toca de prop aquí i ara. És el fenomen de la increença. L'home no creu; així de senzill i de dramàtic. L'home s'està asfixiant ell mateix; la humanitat s'asfixia ella mateixa. I no a llarg termini, que doni lloc a pensar: "Jo ja no ho veuré". Ho estam veient i ho estam patint. I no importa anar a fer anàlisi a nivell internacional i mundial, que també són paleses les conseqüències de "desertització" moral. Entrem dins casa nostra i podrem observar que les diferències generacionals (padrins, pares, fills, néts) són causa de discòrdia i provoquen una agressivitat que trenca la pau i la convivència. La manca de fe i dels valors que ella comporta afecta al substrat d'on neixen els sentiments més nobles de l'home: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix (Ga 5, 22). Afecta en definitiva al cor de l'home que el defineix com a ésser humà més que la mateixa intel·ligència; l'home no és únicament l'ésser intel·ligent, és sobre tot l'ésser amant.
I això sembla que costa d'entendre. Ara mateix, es dóna al nostre país aquesta incongruència; per una part s'intenta eliminar sistemàticament tot ensenyament religiós, moral i ètic (és un mite, diuen), i el substitueixen per una altra moral laica "L'educació per a la ciutadania", i ensems, es modifica el dret penal, endurint les penes per: agressions sexuals, violència domèstica, alcoholèmia, resistència a l'autoritat, maltractament d'animals, caça d'espècies protegides...
Jesús mateix preveu el fenomen de l'increença, no com un fet consumat i sense remei, sinó per donar peu a una seriosa i profunda reflexió quan diu: Quan el Fill de l'home vindrà, ¿creis que trobarà fe a la terra? (Qui no creu en Déu, tampoc creu en l'home). I a posta, per no caure en aquest terrible caos, és ell mateix qui ens dóna la solució per evitar aquesta "desertització" del cor: Pregar sempre, sense perdre l'esperança. La pregària, l'oració... és l'activitat més sublim de l'ésser amant. No és la intel·ligència la que prega. És el cor. I a nivell de cor és com podem conèixer més Déu i els homes; i coneixent-los, els podrem estimar. La pregària suposa una actitud de fe (fidelitat), i la fe s'alimenta i creix amb la pregària. No es tracta d'un cercle viciós que ens creï un problema pensant per on començar, si per la fe o per la pregària. La fe, encara que adormida, ja la tenim. És el do de l'Esperit que rebérem en el baptisme. Insistim fort en la pregària -sense perdre mai l'esperança- com ens diu Jesús, i el desert florirà (Is 35, 1). Sentirem més de prop la fe, i sobre tot els efectes de la fe. Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen nit i dia... i la farà molt prest.
¿Què en tindrem de servar la Natura si no hi ha l'home que la pugui habitar i gaudir?
