D'un cristianisme sociocultural, burgès i aburgesat -que tanmateix no convenç ningú- crec que estam donant la passa decisiva cap a un cristianisme vivencial, d'aquells que involucren totalment la persona sense deixar un racó buit, alienat. El fenomen de descristianització -ja ho hem dit altres vegades- és un fenomen que afecta, no al Crist autèntic, sinó al Crist desfigurat. És veritat, que aquesta descristianització arrossega tot un component moral -de costums- que ens esvera perquè soscava els fonaments de la societat, començant per la família. I també té una explicació. Uns fonaments cristians sense el Crist; una cultura cristiana sense fonamentar-se sobre un Crist conegut, valorat i estimat (això és fe) no deixa de ser més que un codi de lleis moralitzants que perd tot el sentit; el per què. De bell nou, la fidelitat, d'aquelles que perduren, mouen i remouen, sols es pot tenir a una Persona i no a una llei, encara que sigui la "Llei de Crist".
Jesús no parla de complir lleis. Sempre parla de seguir-lo a ell, com en l'evangeli d'avui: Si algú vol venir amb mi. I aquest anar amb algú, sigui qui sigui, sempre comporta un risc. Renunciar al propi criteri, a l'individualisme, per fer camí junts. Quan una parella s'enamora, el fet de començar un projecte de vida nou, suposa, com a mínim renunciar a caminar cadascú per son compte. I, tantes vegades, perquè es volen compaginar dues maneres de caminar diametralment oposades, és per lo que tants projectes aparentment d'amor novell, acaben en la soledat més espantosa i en el desencís més cruel. Jesús no demana res nou quan diu que la condició per a seguir-lo suposa estimar-lo més a ell que el pare i la mare, que l'esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida. Expressions que acaben en una renúncia a tot el que hom té.
Indiscutiblement, aquest fragment de Sant Lluc continua parlant-nos del Regne de Déu (Déu mateix com l'absolut). Un Regne de Déu que en molts acaba amb una arrufada de nas quan sent la paraula renúncia, si no està disposat a renunciar a res com a inversió. Però, sense voler matisar la paraula renúncia fins que no faci mal, per quedar novament tranquils i enganyats, crec que el mot que hom més hauria d'utilitzar és el de relativitzar. I relativitzar és donar el valor adequat a cada persona i a cada cosa, des de l'òptica de l'únic valor absolut que és Déu. Si no fora així, no tindria sentit aquella altra expressió de Jesús responent a la pregunta de Pere quan l'escomet dient-li que ells, que ho han deixat tot per ell, ¿què els tocarà? Jesús li fa: Us ho assegur: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans i germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans i germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i en el món futur, la vida eterna (Mc 10, 29-30).
No, Déu no és gelós ni exclusiu. El seu amor no s'esgota en ell mateix, sinó que s'expandeix i es multiplica. El trist és que avui, desgraciadament, hi ha molta gent que no té ni pare ni mare, ni fills ni filles, ni germans ni germanes, ni béns ni camps... ni tampoc el Crist. Aleshores el buit és total i absolut. La soledat és el patrimoni més espantós. És en definitiva una existència tudada.
