No sé quin eco pot produir socialment parlant, la paraula "sant", en la festa de Tots Sants. Sants, podrien ser les imatges que hi ha dins el temple; sant, podria confondre's amb "beato/a" (gent resadora); sant, podria ser també sinònim de "ingenu", "infeliç"; i en el millor dels casos, aquells que l'església ha proclamat com a tals. La resta d'humans entraríem dins l'anonimat total, la memòria dels quals desapareix així com s'evapora la darrera llàgrima dels més pròxims. Fins i tot el costum gastronòmic de fer rosaris de panellets i carabassat multicolor i bunyols de vent i disfresses de morts i ànimes amb pena, pot contribuir a ressaltar més el fet folklòric i cultural, que no el contingut religiós de la festa.
I és precisament dins un món secularitzat, violent i hostil que la paraula sant, i sobre tot el fet de ser-ho, hi cobra tot el seu sentit. És l'alenada d'originalitat en un món on tothom fa el mateix. Precisament la paraula "sant" significa "original". Violència, secularisme, idolatria i hostilitat n'hi ha hagut sempre. Quan Joan, en l'illa de Patmos escriu el llibre de l'Apocalipsi, té la visió dels homes vestits de blanc. Són aquells que vénen de la gran tribulació; aquells que han sofert per viure i sobreviure; aquells que han reivindicat amb paraules, gemecs i plors... i immensos silencis també, el dret de ser homes i dones; de ser persones. Aquells que alçant les mans en un gest entre desesperat i esperançat sols han experimentat l'escalfor que dóna la tebor de la sang de l'Anyell immolat. Deixant-se banyar per la vermellor de la sang del Crist, paradoxalment els seus vestits han quedat blancs; la seva dignitat de fills de Déu ha quedat restablerta.
L'evangeli d'avui és la proclamació solemne de totes aquestes paraules que l'home vol anar arraconant sistemàticament com a passades de moda: pobresa, dol, desconhort, humilitat, fam, set, compassió, netedat i transparència, persecució, ofenses, calúmnies. Sí, totes aquestes situacions denigrants i conflictives que es troben en el món hostil tenen un final feliç. I no com a revenja als provocadors, sinó com a constatació de que la seva escalada (la dels provocadors) cap a la felicitat a costa dels febles, és absurda i inútil. En les benaurances de Jesús, la recompensa promesa no és en el més enllà, ni de la mateixa naturalesa del que aquí estan mancats (són pobres aquí, doncs allà seran molt rics). El qui és amb Déu, ja és seu tot el que és del Pare (Lc 15, 31). És una felicitat amagada en la infelicitat; és un amor que es guanya en l'aparença d'abandó; és una victòria aconseguida enmig d'una derrota aparent.
Els apòstols, els primers que perpetuaren la proclama de felicitat de Jesús pronunciada en el sermó de la muntanya, apel·len a la seva pròpia experiència. Ho han deixat tot, i no els manca res. Han plorat, però han rebut el consol. S'han vist sols, però no han quedat abandonats. S'han vist salvats quan es veien perduts. Han sentit paraules dures i experimentat moments difícils, però les paraules de vida eterna han ressonat en les seves oïdes i en el seu cor i els han comunicat una intensitat de vida i de joia tan gran que ho han preferit a tota altra cosa. Des de la presó han lloat Déu, agraint-li el que els hagi considerat dignes de sofrir pel seu nom. Certament un món a l'inrevés del que estam acostumats a veure. La santedat que avui celebram és l'originalitat de Déu participada i viscuda pels qui han escoltat la seva veu; els que ens ha precedit i els que encara peregrinam cap a la vertadera Pàtria.
