Crec que hi ha dues temptacions que assetgen el cristià del nostre temps, quan la paraula "èxit" ha deixat de ser el qualificatiu de qualsevol esdeveniment religiós en un món fortament secularitzat i en franca actitud d'apostasia. I aquesta paraula apostasia, encara que sembli forta, està escrita amb tota intenció, ja que en el nostre món occidental els qui fan cas omís a tot sentiment i actitud religiosa, llevat del cas que tengui un component folclòrico-cultural-social, majoritàriament són batiats.
La primera, seria la temptació de voler enlluernar aquest món secularitzat. Fer uns senyals espectaculars per poder dir: "aquí hi som nosaltres". Intents no en falten, però, sumant els esforços humans, els resultats no gratifiquen la inversió i, el desànim està a garantit. I l'altra temptació és la de situar-nos al marge del corrent del món, de la seva secularització, per tal que el món no ens arrossegui en la seva voràgine contaminant.
Ambdues actituds no tenen cap originalitat, i més bé serien fruit d'un esperit competitiu: "a veure, qui té més força"(Lc 9, 54), o d'un esperit apocat i pusil·lànime: "he tingut por" (Mt 25, 25). Cap d'elles no seran mai actituds evangèliques. No es tracta ni de mesurar forces ni de tancar-se en un clos de privilegiats.
En paraules de Jesús, del que es tracta és que el creient ha de ser sal de la terra i llum del món. Dos elements que tenen una funció eminentment "social". La sal no és per estar dins el saler (per molts aliments que hi hagi al seu entorn tots seran fats); el llum no és per estar amagat sota la taula (per molta gent que hi hagi al seu voltant, continuaran en la fosca). La sal és per estar en contacte vivencial amb allò que necessita ser saborós perquè sigui bo; amb allò que necessita un escut protector contra la corrupció. El llum és per indicar el camí i no per a il·luminar-se ell mateix.
El cristià, deixeble de Jesús, no serà més -i no és poc- que un punt de referència -una ciutat edificada sobre la muntanya- de com es pot viure en aquest món sense renunciar a la vertadera ciutadania del cel (Fl 3, 20). De com és pot viure de cara a Déu sense donar l'espatlla als homes (Mt 23, 23). De com una petita llum, però constant, pot il·luminar el vertader camí, enmig d'uns grans focs d'artifici que enlluernen i ceguen.
Per si aquesta metàfora de la sal i de la llum no troben una traducció concreta i operativa, com es diu avui, el profeta Isaïes ens dóna la clau: Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment (Is 58, 7-8). Igualment -continua dient el Senyor- ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel.
