En una societat classista, en la qual es valora més el tenir que el ser -i en tot cas el ser està supeditat al tenir: "tant tens, tant vals"- resulta que el ser bo o dolent està també supeditat al tenir mèrits o veure's mancat d'ells. El qui té la guardiola més plena de "pràctiques" piadoses se sent en una situació de privilegi més alt davant Déu (i davant els homes) que no aquell que encara té la guardiola buida de "pràctiques". Si segons les èpoques i temps històrics els homes s'han classificat ells mateixos segons el sexe, la força bruta, els títols de noblesa, les ocupacions a que s'han dedicat, la fortuna acumulada o el fracàs en les seves empreses, una constant ha estat també la classificació entre virtuosos i viciosos, entre bons i dolents. L'experiència humana de Jesús testifica aquestes asseveracions. Parla, en l'aspecte polític, dels governants que tenen dominats els súbdits. En l'aspecte social, dels rics que humilien els pobres, tant, que ni deixen que aquests es puguin aprofitar de les engrunes que cauen de la taula on hi ha de tot. En l'aspecte religiós, dels "bons" que menyspreen els "dolents", dels practicants que ignoren els qui no practiquen.
La paràbola del fill pròdig i del fill recte i complidor, és una plastificació amb pèls i senyals d'aquesta classificació socio-religiosa, i de les actituds i reaccions que emergeixen de llurs personalitats. Un és el pecador, l'home no "practicant", que a més de tenir la guardiola buida de mèrits, s'aprofita de la fortuna de la casa per viure segons els instints de la carn. L'altre, és l'home bo, el "practicant", que té la guardiola plena de mèrits; tan plena, que en lloc de viure còmodament i feliç, es passa el dia i les hores comptant i comptabilitzant el que ha practicat, considerant-se en situació de privilegi quan es compara amb la "bala rasa" del seu germà a qui odia cordialment.
Si Jesús s'entretén a dibuixar els tons obscurs d'ambdós comportaments és per a ressaltar la gran personalitat del pare. I la gran personalitat rau en la grandesa del seu amor. Un amor que sofreix, tant davant de sentiments de culpabilitat del qui creu lluny la possibilitat de perdó, com davant sentiments ultra magnificats de consciència de bondat i de virtut, amb ressentiments de no sentir-se comprès i valorat degudament. Ambdues són tipus de persones sumides dins de l'esclavitud, encara que per motius diversos. L'important no són els motius, sinó la conseqüència amarga d'aquells que són cridats a la llibertat.
L'amor i la tendresa del pare, és la que no canvia perquè és l'essència de Déu. Si aquest amor i tendresa fos voluble, ja no seria Déu. El qui té consciència de pecador és el que està en l'actitud correcta per abraçar-se a la misericòrdia. El qui creu que no té res que pugui ser objecte de perdó, queda al marge de la misericòrdia. Des d'aquest plantejament, em permet interpretar aquella expressió de Jesús: En el cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no per noranta nou (que es creuen) justs, que no necessiten convertir-se. El qui es converteix fa possible l'amor i la misericòrdia de Déu; i la fa creïble. El qui no es vol convertir, perquè és ell mateix qui s'autojustifica, deixa en l'abstracció (en la ineficàcia) l'amor i la misericòrdia del Pare, i la festa amb els germans. Resta per sempre isolat dins una gàbia d'or de la pròpia complaença. Això sí, sense llibertat per ser misericordiós i estimar.
