Fa un any que l'opinió pública s'estremí davant la tragèdia provocada pel terratrèmol ocorregut a Haití, el país més pobre d'Amèrica llatina. Sembla però que, desprès del primer impacte emocional tot ha quedat en l'oblit i sols l'Església i algunes ONGs responsables, calladament, amb escassesa de mitjans econòmics, continuen pal·liant les conseqüències del desastre natural. Més recentment, les greus inundacions d'Austràlia o les grans esllavissades de Rio de Janeiro, i d'altres, que per la difusió diària que tenen, no cal esmentar, sembla que sols proporcionen notícies morboses als mitjans de comunicació. Aquests succeïts commocionen una multitud immensa de persones d'abast universal.
Segurament no hi falten consciències mesquines que també hauran culpabilitzat Déu d'aquestes grans tragèdies: "Déu no té entranyes, que faci morir tanta gent innocent"; com també d'altres, integristes i intransigents, que hauran dit: "És la venjança de Déu damunt tants focus de perversió". Pot ser no sigui el moment oportú per a dilucidar culpabilitats. Però s'ha de tenir en compte que si el planeta és un ésser "viu", en constant evolució, aquests fenòmens continuen el seu procés tant a flor de terra (esllavissades, inundacions, huracans...) com en el profund de la mateixa entranya de la terra (moviments sísmics i tel·lúrics...). En tot cas la culpa serà de l'home si no es capaç de deixar un espai -"terra de ningú"- on el planeta pugui bellugar-se al seu albir.
Tot i que passi tantes vegades desapercebut, hi ha un altre fenomen; una onada gegant que envaeix tants de pobles i els fa més desgraciats encara; em refereix a la gran onada de laïcisme bel·ligerant, materialisme i hedonisme, amb les seqüeles de sectarisme, xenofòbia i morbositat, tot passant pels vicis que esclavitzen i maten també tantes il·lusions i vides innocents, sobre l'altar d'aquest món injust. És en aquest context on l'home creient hi té la tasca a desenvolupar des de la "passió per l'home", l'interès cordial per ell. No ens podem quedar amb la imatge idíl·lica d'un Jesús que, vora el llac de Tiberíades, crida un per un els seus seguidors: "Vine amb mi". Jesús no crida l'home per fer-lo més piadós i atemporal, alienat del seu entorn; en tot cas el fa més piadós fent-lo més misericordiós.
Quan Jesús crida ho fa -ahir i avui- per a una missió molt concreta i també arriscada. Concreció que s'expressa amb aquestes paraules: "Us faré pescadors d'homes" en una "Galilea paganitzada"; i arriscada, perquè el lloc de la pesca serà enmig d'aquesta gran onada de secularisme que tantes vegades el pot arrossegar, també; o la por el pot fer tancar dins un misticisme absurd pel que té d'alienant. El ser cristià serà sempre navegar contra corrent tot fent creïble que és possible, car el patró i el timoner serà el Crist, i la força el buf de l'Esperit. La venjança de Déu serà també d'un altre tipus del que és corrent entre el homes; Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu, que ve per fer justícia; la seva paga és aquí. Ell mateix us ve a salvar. (Is 35, 4).
