S'ha dit darrerament que el cristianisme s'enfonsa i que ens ha tocat ser -els d'avui- els darrers cristians, com si es tractàs de "los últimos de Filipinas". I que la globalització farà de totes les religions una mena de còctel "sabor a...", que conhortarà cadascú a la seva manera. Aquesta afirmació, un tant pessimista, té un fonament que a ningú no pot passar desapercebut. Esglésies buides, gairebé convertides en museu; administració de sagraments com un acte purament social. Manifestacions religioses com una resta arqueològica cultural a conservar, com es conserven les mòmies egípcies. Recordem que el món cultural s'estremí (i amb raó) quan els talisvans dinamitaren les estàtues de Buda, de més de mil anys d'antiguitat, etc. etc. A tot això s'ha d'afegir el fenomen de les migracions, unes per necessitat: anar a una nova terra que doni un tros de pa per a viure millor, les altres, per a l'esplai, el turisme.
Però, l'autor de l'afirmació, continuava puntualitzant, que certament érem els darrers cristians d'una manera de ser-ho; no de l'única. I que s'estava besllumant una nova manera de ser cristians. A mitjanit hom es pot situar, o bé a la coa de les 24 hores, o al primer segon del nou dia que comença. I fins i tot psicològicament són cent cavalls de força, considerar-se el primer d'un dia que comença i no l'enterrador d'un dia que mor.
Crec que en la instrucció que Jesús fa als deixebles, avui, hi veiem els trets característics que conformen les dues actituds. Una, la que considera que, fora del Regne de Déu, hi ha encara coses més importants a fer: Senyor, permeteu-me primer d'anar-me'n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare; Senyor, permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva. L'altra, la que considera que ser i servir en el Regne de Déu és el més important. Us seguiré per tot on anireu.
Ser del primers cristians d'un nou estil de ser-ho, comportarà la novetat de ser originals. Dins d'una situació socio-econòmica-cultural, que hom necessita tantes seguretats, l'originalitat és viure en la "inseguretat" de no tenir una pedra on reposar el cap, mentre les guineus tenen caus i els ocells, nius, perquè això suposarà que hom ha descobert que el Regne, Déu mateix, no és una utopia sinó una realitat fascinant; que Déu no enterra morts, sinó que els rehabilita cordialment; que Déu, quan fa el do de la fe, no dóna coses, sinó que es dóna a si mateix.
Enterrar morts -enterrar un cristianisme caduc- i dir adéu als de casa meva, serà continuar celebrant la fe sense fe; parlar d'amor, sense amor; fustigar la impietat sense pietat; parlar de generositat des de l'egoisme; cantar càntics nous amb un cor envellit; posar ordre amb el desordre; apaivagar el foc, atiant les brases. Talment era el que volien fer els deixebles Jaume i Joan amb els samaritans quan, fent camí cap a Jerusalem, no els volgueren donar hospitalitat. Anar cap a la Nova Jerusalem carregats de "pedres" (seguretats), és dubtar de que la Jerusalem on anem sigui tan nova. Voler tenir Déu, ensems que no una, sinó un caramull de "pedres", és el mateix que voler tenir la "dona gata i la bóta plena".
Un munt d'esclavituds, encara que siguin volgudes, no donaran mai la llibertat.
