Encara que la iconografia popular ens presenti sant Jaume, fill de Zebedeu, com a cabdill en la lluita contra els "moros", la imatge d'un sant patró, model dels que "patrocina", no acaba de ser correcta amb una espasa amb la ma tallant el coll de l'enemic. És cert que l'evangeli ens el presenta violent i geniüt. Serà ell, amb el seu germà Joan, qui demanarà a Jesús foc del cel (Lc 9, 54) per a aniquilar els samaritans que no els volgueren acollir. Segurament seria del grup zelotes (terroristes) l'objectiu dels quals era imposar per la força el triomf de la Llei de Déu enfront de la legalitat romana assentada sobre el triomf de les armes. Era ambiciós, com el seu germà Joan, i els altres apòstols. L'ambició és desprèn del relat de l'evangeli d'avui. Una ambició disfressada de feminitat, puix la que destapa la pretensió dels germans és la mare, que amb tota ingenuïtat, adreça la sol·licitud al Mestre.
Si Jesús hagués preguntat a Jaume i a Joan: "-Perquè voleu els dos primers llocs en el meu Regne?", crec que haguessin quedat amb la boca closa, sense saber què contestar-li, perquè sempre és molt difícil amagar la pròpia vanitat i hom va ben alerta a mostrar la filassa. De totes maneres, Jesús no en tenia cap necessitat de fer preguntes sobre la intencionalitat, perquè prou sap el que hi ha al més íntim de la consciència humana. No és que sigui un endevinaire, ni tan sols un gran psicòleg. Ell n'és l'escrutador nat de les consciències; el revelador de tantes coses que fan nieró en el nostre cor. Però, tot i no fent la pregunta del per què, ja els dóna un entretoc: "-Si voleu estar amb mi, ara i després, segur que voldreu assumir també tot el risc que comporta. ¿Estau disposats a estimar, i com a paga humana d'aquest amor, ser rentats amb el bany de la pròpia sang?"
Aquesta és la carrera que hom ha de seguir si vol identificar-se amb Jesús en la glòria i en l'honor. Escalar el poder i la glòria depèn d'aprovar un examen de "selectivitat". És l'examen de l'amor. I no ens vindria gens malament examinar-nos adesiara sobre les nostres intencionalitats a l'hora de prendre decisions; a l'hora de realitzar tal o qual projecte. El que estic intentant aconseguir, ¿és per ser més que els altres, o està en funció de servir-los millor? Una pregunta que es pot aplicar a molts de moments de la nostra vida tant en les transcendentals -quan es tracta de discernir la pròpia vocació: ¿per què em vull casar? ¿per què vull entrar a la vida religiosa o sacerdotal?- com en qualsevol aventura política, social o econòmica. ¿Què és el que em mou? ¿Ser més que els altres o servir-los millor?
I si ho miram bé, totes les decisions són transcendentals, perquè l'amor i el servei no són una banalitat. I tan gran és l'amor i el servei des d'una opció fonamental, com des del detall més menut fruit d'aquesta mateixa opció. Perquè lo gran no és la magnitud del projecte sinó l'amor; perquè l'amor, és Déu mateix. I l'examen de "selectivitat" està precisament en aquesta selecció automàtica que feim en tot moment: Sabem que hem passat de mort a vida, perquè estimam els germans (Jn 3, 14).
