"Ficar el dit dins la llaga" és una expressió molt comú en boca d'aquells que si no perceben alguna cosa a través dels sentits, no donen crèdit a allò que els diuen; una expressió que té els seus orígens precisament en l'escena evangèlica d'aquest diumenge: Tomàs vol creure en Jesús viu, no en base a instàncies i pressions dels seus companys, sinó a partir de l'experiència d'haver tocat físicament les nafres obertes en les mans, peus i costat del seu Mestre. Jesús s'hi avé i li mostra les mans i el costat obert per la llança. Aquesta experiència és un paradigma de totes les experiències de Déu que hom vulgui tenir al llarg de la seva vida. Altres experiències extraordinàries també es poden donar i de fet es donen, però totes tenen el mateix principi: ficar el dit dins la llaga; si no es comença per l'experiència dolorosa, qualsevol experiència gloriosa serà una pura fantasia.
Jesús té la pretensió que tothom arribi a tenir experiència de Déu. I més que tenir-ne, que pugui viure dins aquesta experiència constant; el goig de sentir-se embolcallats per Aquell que és l'amor: Aquesta és la vida eterna; que te coneguin a tu, oh Pare, i al que has enviat, Jesucrist (Jn 17, 3). I hom coneix, quan té experiència d'alguna cosa o d'algú.
Vista l'escena que ocorregué el diumenge següent de la resurrecció, en el cenacle, en la que l'apòstol Tomàs, l'incrèdul, fa la professió de fe reconeixent Jesús com a Senyor i Déu, es pot fer aquesta pregunta: ¿Com coneix i té experiència de Déu, Tomàs? Precisament quan sent la invitació de ficar la mà dins la llaga del costat i els dits dins les ferides del cos del Ressuscitat. Llagues que tenen molt a dir a tots i a cadascun de nosaltres a dos mil anys de distància d'aquell fet de mort i resurrecció. Són llagues que parlen d'amor.
Un fet que transcendeix l'espai i el temps. Un fet que es perpetua en totes les èpoques i geografies de la humanitat. De pobres, en tindreu sempre entre vosaltres digué Jesús a Judes quan aquest li regatejava el perfum i l'acollida que li dispensà Maria, la de Betània. I pobre, és el qui viu nafrat, estigmatitzat, ferit per qualsevol causa d'aquest món injust.
És prou significatiu que Jesús ressuscitat-glorificat volgués conservar els estigmes de la passió. De les hores ençà, seran punts de referència bàsics per viure l'experiència de Déu sense por de equivocar-nos. Té experiència de Déu aquell que sent algú que s'acosta a les seves ferides per a amorosir-les. Aquell que se sent estimat, tot sabent que no pot pagar amb cap moneda, a no ser amb un somriure, si encara n'és capaç.
Té experiència de Déu aquell que descobreix les llagues dels homes i hi posa les mans -el compromís- tot intuint que en quedarà atrapat dins la tara social, més dolorosa encara, de la incomprensió i del rebuig. Però també tindrà la certesa d'haver-se trobat amb el Senyor ressuscitat, que glorificant tota la misèria humana que ell assumí en l'encarnació, queda revaloritzat als ulls de Déu tot el que és rebuig als ulls dels homes.
