No és el mateix trencar esquemes que ser anarquista. Anarquista és aquell que menysprea i combat tot el que fa olor a norma, a llei, a estructura jurídica sota l'argument que l'home és lliure i no ha d'estar condicionat per res ni per ningú; pot pensar el que vol i actuar com vol. De pensar com li dóna la real gana ningú li ho pot impedir; ara, d'actuar com li vengui de gust, ja són altres cinc-centes, per la senzilla raó que la llibertat personal acaba sempre on comença la llibertat de l'altre. Aquest principi, tot i ser tan senzill és tan poc evident, que la societat necessita tot un ordenament jurídic per servar els drets i llibertats, tot recordant els deures i obligacions inherents a tot dret i llibertat.
Jesús quan proclama la llibertat dels fills de Déu no anul·la la vigència de la Llei sinó que la completa. Jesús proclama llibertats el mateix temps que proclama la veritat: La veritat us farà lliures (Jn 8, 23). Si Jesús no és anarquista ni iconoclasta, sí que és un revulsiu dins un estatus religiós i social ancorat en una observança de la Llei que mata. Jesús trenca esquemes dels que en diríem immemorials per fer tornar la memòria de l'home a l'ús i a la joia de la llibertat. Esquemes, estructures, costums, interpretacions absurdes de la llei transmeses de generació en generació que arriben a l'absurd de fer objecte de més drets un ase que no una persona. I no ho fa per esnobisme ni per a reafirmar la seva autoritat com a legislador i intèrpret qualificat de la Llei. La Llei, de ser tutor i guia d'un poble en època d'infantesa i de creixement (Ga 3, 24), s'havia convertit en un dogal que no deixava respirar ni caminar cap al Crist. De fet, la Llei, fou l'obstacle més gran per reconèixer Jesús com a Messies.
Jesús quan fa puntualitzacions a la Llei, el que pretén és que l'home no visqui enganyat panxacontent en una miopia legal aparentment avantatjosa, però cruelment destructiva. No es tracta ja de no matar físicament. El menyspreu, l'enuig, l'insult, són formes més subtils de "liquidar" una persona del cercle de la vida (convivència, amor, amistat); és ja una persona morta. No es tracta simplement de no cometre adulteri amb tot el que comporta de infidelitat i de trencaments afectius; tot desig incontrolat, i més, fomentat pels instints, encara que sigui en el fur intern, és ja una violació del drets fonamentals de la persona que mereix un respecte sagrat a la seva integritat física i moral, i per part de l'autor és una degradació progressiva de la capacitat d'estimar. Jesús no s'estén a puntualitzar tots i cada un dels manaments. Sols uns quants com a botó de mostra perquè nosaltres tinguem un punt de referència per completar tots els demés.
De totes maneres, si ens consideram dipositaris del manament nou, l'amor, sabem que l'amor no té fronteres que puguin delimitar el seu abast per por de no pecar o per excés o per defecte. En el comportament moral les omissions poden ser molt més greus que les comissions. Aposta, el penediment cristià abasta els pensaments, les paraules, les obres i les omissions. Filar prim en l'amor és assegurar no caure en el parany del que ens prevé Jesús: la justícia dels mestres de la Llei i dels fariseus, basada en la legalitat. La legalitat és la millor garantia per "no entrar" mai en el Regne del cel.
