Des dels orígens, l'home està entossudit en cercar la pròpia identitat i forjar la societat -que en el fons és la convivència- sense Déu o al marge de Déu. Podríem dir que té com una gelosia de que hi hagi algú que sigui més que no ell; que tengui necessitat d'acceptar-lo i de regraciar-lo. I també, des dels orígens, el llibre del Gènesi, ens diu quina és la situació en que es troba l'home i la dona descartant la presència de Déu dins la pròpia vida: es trobaren que anaven nus (Gn 3, 10).
Amb aquesta expressió tan gràfica de nuesa, ens dóna a entendre el buit existencial, total, profund, del qui prescindeix del Transcendent: Déu. La mancança d'identitat. L'home no sap qui és, ni el perquè de la seva existència. És un ser perdut dins un àmbit hostil on hi impera la competitivitat, a veure qui es podrà fer amb el domini sobre l'altre per sentir-se algú; qui podrà ser el déu dels altres.
Una nuesa i un buit que cerca omplir d'alguna manera, encara que sigui d'una ideologia, d'una filosofia, d'una moral o d'una ètica per estranya que sigui. Però sempre resta un racó buit; un enderrer mai satisfet. Ni les idees, ni les filosofies, ni ètiques, ni moral, poden omplir el buit provocat per l'absència d'Aquell que no és ni una idea, ni una filosofia ni una moral, ni una ètica. Déu és Persona. (En llenguatge humà és el mínim que hem podem dir). Si la relació més íntima que hom pot tenir és una relació d'amor, aquesta no es fa amb una idea, sinó amb algú que li surt a l'encontre.
La resposta al desencís i a la frustració de l'home post modern, és a dir, d'aquell que se n'ha convençut que per ell sol no pot aconseguir el tot, ens la dóna Jesús en aquest fragment de l'evangeli d'avui: Qui m'estima farà cas de les meves paraules; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. L'home és el receptacle perfecte on hi pot reposar la divinitat sense deixar cap racó buit, insatisfet. Ho emplena tot.
Qui no m'estima, no fa cas de les meves paraules. I la conseqüència és lògica; es queda en la nuesa, en el buit, la soledat, l'angoixa vital. I per fer més entenedores aquestes paraules, m'atreviria a transcriure-les així: "Qui ha estat capaç de descobrir com jo me l'estim, serà capaç d'estimar. I tot estimant descobrirà que la força d'estimar li ve d'Aquell que és l'amor. D'Aquell que no ha deixat mai d'estimar-lo".
I en aquesta vivència d'amor gratuït -és gràcia, és do- es troba la pau: Vos deix la pau, vos don la meva pau. Jo vos la don de veritat, no com la dóna el món. La pau del món ve estructurada sobre un equilibri de forces. Quan aquestes es desequilibren ve el domini, l'opressió, la repressió i l'aniquilació. No és la pau vertadera. En tot cas serà la trista pau del cementiri.
La pau de Crist dóna serenor: Asserenau els vostres cors; no tingueu por. Aquesta és la bona notícia que el món espera. Una bona notícia feta vida. Aquesta és la bona notícia que està en les nostres mans propagar-la o arraconar-la. Arraconar-la serà el mateix de no haver-nos sentit estimats... encara!
